Els últims premis Ciutat d’Alcoi van anar a parar a mans de Sebastià Carratalà, que va guanyar el premi de novel·la Isabel-Clara Simó amb La persistència dels roures; i a les de David Sánchez Pacheco, que va guanyar el premi de teatre Pep Cortés amb La Pedregada. Els dos autors premiats presentaran sengles obres, editades per Bromera, el pròxim 2 de desembre a les 19 hores al Centre Cultural Mariano Silvestre d’Alcoi.
A La persistència dels roures, Sebastià Carratalà narra la història d’una nissaga de l’alta burgesia valenciana i la seua lluita incansable per mantindre el prestigi. També, els canvis que experimentarà quan una dona agafe les regnes del negoci familiar per primera vegada. Alfredo Roure, banquer i home de negocis implacable, se sent vell i malalt. La perspectiva del final es converteix en una tragèdia per a algú que ha dedicat la vida a fer prosperar les empreses familiars a qualsevol preu. Però si alguna cosa caracteritza la nissaga és la seua resistència, la seua naturalesa persistent, pròpia d’un arbre sòlid i antic. Des de fa segles mantenen la seua posició, a pesar de les guerres, els canvis polítics o els problemes personals. I així serà en el futur, quan encara sota els efectes de la crisi econòmica del 2008, Susan, la filla d’Alfredo, se’n faça càrrec per a mantindre ben alt el nom, el poder i la influència dels Roure. Amb aquesta novel·la, plena de girs i detalls, Sebastià Carratalà construeix un retrat irònic i molt perfilat sobre la burgesia valenciana, matisat pel filtre de la ficció, però amb més força fins i tot que la realitat mateixa.
Pel que fa a David Sánchez Pacheco, amb La Pedregada mostra una obra sobre identitats de gènere en una societat que intenta adaptar-se a la mirada de la diversitat. El que sembla un sopar normal, esdevé l’antesala d’una confessió humana, vital, capaç de tancar una porta d’un colp, per sempre, però, tancar portes implica obrir-ne de noves: d’històries antigues i que encara estan per escriure, de gàbies buides, de novel·les no començades, d’espelmes que es bufen. És l’aniversari i últim dia de la vida d’Oriol tal com l’ha viscuda. El seu pare, la seua mare i el seu amic de l’institut són convidats a un sopar on res és el que sembla, on el temps és un amfitrió més, on el temps és més que temps, on milers de preguntes busquen respostes sense un èxit aparent. Només les preguntes es respondran amb els sentits de qui segueix la història, amb els dubtes de qui mai no ha patit per amor, amb el desig d’una nova vida que comença, amb un secret que mai hauria d’haver estat secret, amb un alé de vida que humanitza, amb l’ambigüitat de la tempesta que fa vomitar les veritats d’un món vist a través de les ulleres d’un pare, d’una mare, d’un amic i de la Llibertat.
