Entre els centenars de jocs publicats cada any, pocs d’ells aconsegueixen destacar. Part d’aquest reconeixement ve donat pels premis que atorguen diverses associacions o aficionats. El prestigiós premi alemany Spiel des Jahres pot suposar tota una revolució a les vendes d’un títol i arreu del món existeixen un munt d’iniciatives que intenten simular aquest èxit.
Dins del context del Festival de jocs de Còrdova, s’ha lliurat el premi Joc de l’any, que enguany ha guanyat Scout, de Kei Kajino. Aquest joc curt de cartes mescla la tradició amb uns quants girs moderns i una presentació única però, què el fa mereixedor d’un premi?
Als muscles d’una editorial única
A la versió distribuïda a Europa, Scout està editat per Oink Games, famosa per les seues caixes i components miniaturitzats. Aquesta és la versió que ha vist més llum internacionalment ja que el joc s’havia editat abans per One More Game únicament al Japó. Malauradament, a Oink, les traduccions dels reglaments no són gens bones i es preferible llegir-les en anglés o aprendre mitjançant un videotutorial si no volem patir amb l’aprenentatge.
A nivell lúdic, les caixes menudes conviden a una actitud lleugera cap al joc. No ens posarem seriosos amb una caixa tan xicoteta, ja sabem que la cosa va de passar una bona estona i poc més. I és ahí on el joc es fa gran.
Mesclant tradició i modernitat
A Scout, l’estil de joc acompanya la lleugeresa de la seua presentació. És tracta d’un joc de fer escales amb cartes i pot ser benvingut per totes les generacions de casa. Al seu torn, una persona juga un conjunt de cartes (totes del mateix número o fent escala) i l’han de seguir la resta d’adversaris millorant la seua jugada (una escala més alta o un nombre major de cartes iguals, per exemple). L’objectiu final és quedar-se sense cartes a la mà. Fins ací, un joc tradicional que es podria jugar de manera despreocupada a una nit d’estiu. Potser tots tenim records similars.
Però el que eleva Scout per sobre de la resta de jocs pareguts són dos regles que reflecteixen dos cares de la mateixa moneda: una genera la tensió i l’altra l’allibera.
La font principal de tensió prové de la prohibició de reordenar les cartes de la mà i de jugar cartes que no estiguen l’una al costat de l’altra. Tot just fa poc que parlàvem de Bohnanza (Uwe Rosenberg, 1997) i com aquesta era una de les seues mecàniques més identificatives. Curiosament, aquesta senzilla i efectiva restricció ha estat rarament incorporada a altres jocs de cartes. A Scout, també funciona molt bé. Potser vols jugar uns quants sisos que tens a la mà, però hauràs de buscar maneres de desfer-te de les cartes que estàn pel mig.
I és la solució a aquesta tensió el que és realment intel·ligent. Quan no podem superar una jugada (un trio de vuits, per exemple), podem furtar una d’eixes cartes i col·locar-la on vullguem a la mà. El nostre món s’equilibra per un moment. Davant d’una situació indesitjada on no podem jugar, aprofitem per a reordenar la mà i millorem les nostres opcions futures. Es crea una certa paradoxa lúdica: som més febles ja que tenim més cartes i alhora, estem més a prop del nostre objectiu: quedar-nos sense elles, ara que tenim una mà de cartes més ben preparada.
Aquesta contradicció és deliciosa. Et permet fer jugades estimulants planificant un futur ideal i alhora et posa un pes a les sabates que endarrereix el teu tempo. El rellotge de la partida es pot sentir a mesura que les cartes viatgen de mà en mà. Entre aquests moviments és quan sol sorgir la pregunta: “em donarà temps de desfer-me d’aquestes cartes?” Alternativament, pots sorprendre amb una jugada tan bona que ningú no puga superar i tancar la ronda amb molts punts. Com una bomba a punt d’explotar.
Per a saber si el nostre elaborat pla podrà dur-se a terme cal llegir a la resta de companys de taula: com suen, pateixen o es relaxen. Eixa lectura és potser el punt més feble d’Scout, ja que les cartes que tornen a la mà no donen prou informació per a saber com a prop està un adversari de desfer-se d’un conjunt de moltes alhora.
Amb tot açò, Scout és un bon joc. Un que té una presentació encisadora i unes dinàmiques familiars. Un que presenta un cert estímul intel·lectual i una durada assenyada. Sense ser revolucionari, potser és fins i tot un dels millors en la seua categoria. Però si açò és prou per a ser el Joc de l’any a Espanya, és ja una conversa per a un altre dia.
Un altre gran joc modern de cartes
Abluxxen, de Michael Kiesling i Wolfgang Kramer (2014), té unes dinàmiques similars a Scout: cal desfer-se de la mà jugant conjunts de cartes. Però la interacció és més directa i punyetera, permetent estimar millor qui està a punt de tancar una ronda. A banda, les decisions a Abluxxen tenen més pes a l’hora de generar l’arc estratègic entre agafar cartes i córrer per a desfer-se d’elles. A casa és el nostre preferit.
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida.
📺youtube.com/c/CaselladEixida
🐦 twitter.com/casellaeixida
📸 instagram.com/casellaeixida
