Fa uns dies, Francesc Sanguino va passar pel programa radiofònic “Un rato con Núria” de Radio Millenium d’Alacant, produït per Costablanca Audiovisuales, per fer una repassada als mesos que porta al capdavant del teatre, així com per anunciar els canvis que prompte introduirà. Sanguino va assumir la direcció del Teatre Principal d’Alacant el setembre passat. El teatre alacantí no tenia al front un professional del sector des de Lluís de Castro, director gerent entre 1985 i 1999. Després d’ell, Sánchez Montllor, entre 1999 i 2006, i María Dolores Padilla, entre 2009 i 2015, no havien tingut relació directa amb el món de l’escena, tot i que aquesta última treballa al Teatre Principal des de 1991 com a responsable financera i de coordinació de serveis, “i això s’ha notat no només en la programació, sinó també en la seua pròpia estructura com a empresa”.
El canvi de rumb s’ha fet notar en la primera programació que duu la seua firma: la Temporada de Primavera 2016. “A mi m’agrada fer les coses que s’han de fer. No era moment per a transicions. La gent estava esperant canvis. Vaig apostar a tot o res i punt. Hem de mirar els polítics als ulls i dir-los ‘si vols tindre una programació cultural d’excel·lència has d’apostar’”. Havia de ser valent, “si no, què faig aquí?”.
Només arribar a la direcció, va començar les negociacions per portar a l’escena alacantina trenta dos premis Max i, afegeix, “vam tenir la sort de tenir dissabte i diumenge (23 i 24 d’abril) La piedra oscura, ja que dilluns li van donar 5 premis Max”. I ja en aquells inicis va situar en l’agenda de la Temporada de Tardor-Hivern 2016 la gran guanyadora dels Max d’enguany, amb set guardons, Pinoxxio, de la companyia valenciana Ananda Dansa. Recorda orgullós: “Hem tingut l’autor més representat, Juan Mayorga, amb Reikiavic […], i ha vingut Silvia Pérez Cruz. Era la primera vegada que venia a Alacant i, a més, amb rècord absolut de públic: 964 butaques venudes”.
I confessa que està rebent felicitacions no només del públic, al qual, a més de l’habitual i fidel, s’estan sumant noves incorporacions, sinó també d’artistes de tot el país. Aquesta programació, segons la seua consideració, “duia dos anys de retràs” i en quatre mesos ha volgut que Alacant tingués tot el que s’havia perdut en aquest temps.
Francesc Sanguino i Dani Simón. Foto: EP.
L’altra pedra de toc és l’estructura del Teatre Principal. “Els qui tenim empreses productores sabem que normalment hi ha un director artístic i un administrador, productor o gerent. El Principal té una estructura prou antiga que ja als 90 era prou conservadora: un gerent i, cap avall, tot jerarquitzat. Tenim gent empleada amb epígrafs que ja són inexistents al Principal, com maquinista, per exemple”. Així doncs, ha proposat a l’Ajuntament i al Banc Sabadell la revisió estructural de la direcció del Teatre per incorporar nous càrrecs independents que aporten visió comercial, artística i financera i evitar així que una sola persona d’un sol perfil provoque una direcció esbiaixada. “Això és una obligació que s’hauria hagut de fer fa temps. No podem funcionar com en l’època napoleònica”.
El punt que tanca el triangle de la seua visió pel Teatre Principal del futur és precisament la consideració del que representa. “He demanat pensar què és el Teatre Principal. No és només un edifici on es fa art. Tot i que es diga ‘teatre’, el seu nom en grec vol dir ‘mirador’. Va més enllà de les arts escèniques i de la música. És el paranimf de la ciutat. Vol dir que és la segona residència sociocultural de qualsevol alcalde d’Alacant. Ha de produir esdeveniments per damunt de les arts”. Francesc Sanguino ja està programant espectacles que van més enllà de les arts escèniques. Aquest estiu, per exemple, es presentarà un youtuber, un showman i un humorista amb codis nous que pertanyen a la joventut i que han generat molt d’interès des del moment del seu anunci. I no parla només de l’ús del teatre per part del públic en general, sinó també de la capacitat Teatre Principal per a fer de seu de conferències o inclús d’actes privats: “Cada vegada hi ha més esdeveniments en què la gent necessita de manera física una xerrada, divulgació científica, àrees de coneixement que no són artístiques. A la gent li agrada veure en directe gent que normalment estan en la televisió o en Internet”.
Sanguino reconeix que tornar a tancar l’any amb beneficis passa per oferir l’edifici a actes no artístics. La taquilla és deficitària, però no en aquest teatre, sinó en qualsevol teatre públic de l’Estat. Per això s’han de buscar altres solucions que aportaran els diners necessaris. El Teatre Principal va deixar de rebre quasi la meitat de les aportacions que feien l’Ajuntament i el Banc Sabadell. “Ara fa tres anys, l’Ajuntament, degut a la crisi, va reduir la seua aportació de dos cents mil a cent vint mil euros i, com que funcionen al 50%, el Banc Sabadell també ho va fer. A més, l’IVA cultural està costant dos cents seixanta mil euros anuals”.
L’aposta de Francesc Sanguino passa per la col·laboració, la participació ciutadana i l’assumpció per part de la ciutadania que el Teatre Principal li pertany. Així doncs, aposta per obrir les seues portes a l’estiu, una època en la qual no es programaven espectacles, i recuperar una cartellera plena de companyies de la ciutat. El seu desig és que la gent, igual que assumeix que els matins de l’estiu són per a prendre el sol i passejar, assumisca també que les vesprades i nits poden ser per a anar a veure espectacles refrescants. La gran novetat, presentada fa una setmana en la sala Núria Espert del Teatre es diu “Desconnecta a l’estiu”. “Estem a Alacant. Una ciutat prou turística, de turisme residencial. El retorn de la cultura a la nostra ciutat ha de ser mitjançant el turisme”.
Teatre Principal d’Alacant. Foto: EP.
El futur del Teatre Principal està, com tantes coses, en mans de la gent jove. Els xiquets i els joves són la fixació del seu director. “Era l’únic teatre de les comarques del Sud sense campanya educativa. S’estan fent fa molts anys al País Valencià”. La manca de diners no permet la contractació de companyies de teatre infantils, però sí que ha arribat a diferents acords amb la Societat de Concerts d’Alacant i amb algunes de les companyies programades per fer matinals per a escoles. Francesc Sanguino ho va incorporar la temporada passada. “Tenia dubtes. Vaig començar el setembre. Si no ho faig no tindré dades per a l’any que ve”, però el resultat va ser immillorable, ja que “va rebre casi cinc mil sol·licituds”. Així doncs, aquest any repetirà aquestes sessions per a estudiants entre l’oferta de teatre, dansa i òpera.
Francesc Sanguino reconeix que les entrades del teatre “no són econòmiques, especialment si pensem que normalment s’hi va acompanyat”. Per això va decidir oferir descomptes directes del 15% als menors de 30 anys, igual que als desocupats. Vol que tothom tinga l’oportunitat de visitar el teatre. I, com que, divertit, confessa que li agrada jugar, ens avisa que hem d’estar “molt atents a les propostes que vaja fent durant tota la temporada”. Per exemple, va oferir descomptes d’última hora del 50% per a la representació de Rinconete y Cortadillo de fa unes setmanes i al programa anunciava sorpreses en Star Wars Concert del qual es va poder gaudir el passat dissabte. I, quan baixe l’IVA cultural, espera que les entrades puguen també baixar els seus preus.
El director del Teatre Principal està molt satisfet de la seua relació amb els representants polítics amb els quals treballa. “És molt important la col·laboració entre institucions. Estem col·laborant perfectament amb l’Ajuntament i la Diputació. El cap del servei territorial és del PSPV, el regidor és de Guanyar i el diputat és del PP i treballem junts”.
Sanguino es reconeix malalt de teatre: “Jo tinc un vici: sóc escriptor, dramaturg, professor […] Estic reescrivint, traduint, millorant obres que tenia per acabar. Quan acabe al Teatre i arribe a casa, continue treballant en les meues obres. No vull deixar d’escriure”. I, amb humor, diu: “El que sí que hi ha es un vet al Principal. El director del Teatre Principal es un individu que no em deixa oferir les meues obres allà”, en referència a la polseguera que va aixecar Arturo Fernández en una entrevista en un mitjà de comunicació quan va presentar la seua obra al Teatre del Mediterrani fa uns dies.
