Roma. Turisme. Masses. Negoci. Arrogància. Suficiència. Prepotència… i Borja. Poseu-ho tot en un túrmix i barregeu-ho bé. Afegiu-hi una oliva i una ombrel·la idiota. I ja teniu una ruta per la Ciutat Eterna.
La meua dona i jo estimem Roma. I ella ens estima a nosaltres. És una història d’amor antiga i molt llarga. Tant, que hi vaig viure un any. I la vaig estimar més encara. Digueu-me estúpid, però Roma té una substància emocional que no es respira en un altre lloc del món. Massa coses han passat en aquell tros de terra, dic jo. I ho vam tornar a fer.
Vam tornar a visitar Roma. Com qui visita una tieta anciana, però amb tot el coneixement i saviesa. Amb aquells ulls savis que encara poden comunicar-te informació i experiències que no sabies.
Les presses. No són bones companyes. M’havien encarregat un article sobre Lucrècia Borja i necessitava fotos noves de les estances de la família de Xàtiva al Vaticà. Uns grans magatzems ens van suggerir una visita ja preparada als Museus Vaticans i la Capella Sixtina. La majorista que gestionava el negoci era molt forta i en el mercat espanyol exercia una mena de domini general sobre tots els clients que anaven de part de la gran superfície comercial. La guia es feia en castellà. En espanyol, en diuen ells. Teníem pressa i no hi vam posar cap problema.
Roma és sempre Roma i la Sopraintendenza de Bene Culturali està fent un treball encomiable per recuperar la Roma de tots els temps i oferir-la als viatgers conscients, respectuosos i interessats. Han obert nous espais i els han equipat amb recursos audiovisuals didàctics digníssims.
La visita als Museus Vaticans es va produir el dia 7 de gener del 2025. La… “visita”.
Seguim cronològicament els fets. 10.00 h matí: quedem a la porta del cinema Giulio Cesare, a uns 15 minuts de l’accés als Museus. Arribem a la porta i ens reparteixen els aparellets d’àudio. Se’ns presenta l’acompanyant, la que ens guiarà i explicarà l’ànima de l’assumpte i els museus. L’univers dels guies va paral·lel al món actual. La major part no són comunicadors de patrimoni; són repetidors de dades… i de dates. Res a veure amb animals comunicatius com Alfons Llorenç, per exemple. Però allò no respirava aquella filosofia “alfonsiana”… Ens esperaven tres hores sublims. 10:03 comencem el camí per arribar-hi. Ens ha tocat el grup blau. L’enganxina que ens han donat és d’aquest color. El turbocapitalisme ha pres el patrimoni com una matèria primera que no necessita processar-se. Es ven a l’engròs. La riquesa patrimonial col·lectiva es ven i es compra com si fora mercaderia privada. És un gran negoci. La riquesa de tots –de la Res Pública- es converteix en guanys privats. De les empreses que “exploten” els Museus, les àrees arqueològiques i el que faça falta. Però tothom hi té dret: a viatjar, a ocupar, a deambular d’una manera inconscient per qualsevol lloc. Perquè paguen. Societat de consum: consumim refrescos, joies, cotxes, museus, espais sagrats… Tot es compra i tot es ven. Som 13 persones quan l’explicació de la falla deia que els grups eren d’un màxim de 10.
10.20 h. Mentrestant, hem connectat l’andròmina i sentim la veu de la cicerone. Pels audífons comencem a sentir algun relat sobre la Pietat del Vaticà, però ni una paraula d’Alexandre, de Vanozza o de Joan. Mentre escoltem, estem pujant les escales mecàniques dels Museus. En un perfecte argentí, aquesta persona explica generalitats, mentre hi ascendim.
Ens porta al primer pati, davant de la cúpula de Sant Pere, feta en part per Miquel Àngel. 10.30 h: a partir d’ací, aquesta persona està 24 minuts parlant-nos de la vida i obra del geni, un relat justet per a un alumne de primer d’Història de l’art que s’ha llegit Tolnay. La retòrica de la guia funciona perquè no deixa un segon sense paraula, posant-hi, de tant en tant, un toc ultrareligiós que crida l’atenció. De Miquel Àngel en sap molt, però els museus són encara un misteri.
10.55 h: La pinacoteca Vaticana, amb obres mestres, la tenim a la vora. Però no hi entrem. Canviem de lloc. Ens movem un poc. Anem per una galeria i acabem en un altre pati obert, a la part inferior d’on hem fet la primera aturada, plena d’erudició clàssica, carcúndica i contundent. Som al pati de la pinya, una pinya enorme que el papa Alexandre Borja va col·locar on la veiem ara, amb els paons que simbolitzen la vida eterna, que la protegeixen. La guia no diu ni una paraula d’això. Ni de la procedència. Opta per aproximar-nos a uns plafons on hi ha unes imatges de la Capella Sixtina: dels frescos dels murs, del sostre i del Judici Final del geni Buonarotti.
Mentrestant, grumolls de grups van passant pel pati, formant un autèntic riu humà que va cap a les entranyes de la balena vaticana. Són els turistes. Jo soc turista. Un turista seguint la pastora… La guia continua el seu relat reflexivo-filosòfic mostrant-nos amb una mena de bastó de metall el que veurem a la Capella Sixtina. Perquè a dins d’aquell espai no podem parlar. Ens té 25 minuts drets i quiets escoltant-la. Fa referència a aspectes de les imatges que no es veuen bé: o són massa menudes o estan descolorides. El sol el tenim de cara. Són les 11.20 h.
Per fi entrem als Museus Vaticans! A la dreta deixem l’interminable corredor de l’estatuària clàssica. No la visitem. Aglomeracions de grups ens porten dins del seu corrent. Ja som una lava humana, que va on va tothom. És la turistificació, imbècil! És el negoci de la bellesa!
Fem una lleu aturada obligada a la Sala Rotonda. Ja sabeu: en les rotondes cal afluixar la marxa, mirar a dreta i esquerra, posar intermitents…
Arribem a la sala on es representa a les parets la proclamació del dogma de la Puríssima. Nosaltres ja ho teníem clar feia segles. Però alguns altres, no. En fi: la guia ens fa un relat dels fets que passaren en algun any del segle XIX en un concili. Jo em trac els auriculars. Són les 11.30 h.
Passem com a llamps pels corredors daurats que connecten amb el llarguíssim passadís dels mapes. Deixem a costat i costat les sales de l’escultura clàssica i romano-cristiana, deixem les impressionants sales de la col·lecció egípcia dels Museus Vaticans. No les visitem.
Mentrestant, la guia –que algú ha presentat com una diplomàtica de l’estat argentí al Vaticà – continua la seua reflexió en una mena de distribuïdor on hi ha el sarcòfag de Constança i un mosaic excepcional. Però… el temps ho és tot. Corrents, corrents, anem a correcuita a les estances papals. Primer passem per la Sala d’Heliodor, feta sobretot per ajudants de Rafael. Després accedim a l’estança de la Signatura, on Plató i Aristòtil ens miren sorpresos. Quanta gent i quin poc respecte! sembla que pensen.
La missa de Bòlsena a una banda. L’alliberament de Pere a la zona de la finestra. Cap comentari d’aquesta darrera, la més revolucionària de tot el conjunt.
Des de la meua alçada m’adone de la quantitat de caps que hi ha per estança. Centenars de caps en cada espai. Centenars de braços alçats per a fer fotos. Una oriental es fa una instantània de la seua mà, que sosté l’entrada dels Museus Vaticans, on apareix la imatge de Plató i Aristòtil davant mateix dels frescos de Rafael. Societat líquida, banalitat en majúscules. La sensació d’ofec és important. Hi veus gent, res més. Els personatges semblen eixir dels murs, i s’alcen els faldons, per tal d’evitar tanta gent.
Tots els grups per a fer la “visita” han quedat a les 10 h i han omplert l’espai. El patrimoni està en perill; el negoci del turisme de masses, no.
És quan m’acoste a la senyora que ens ha conduït fins ací i li pregunte si podrem aturar-nos un moment per les estances Borja, molt pròximes a les de Rafael. Em fa repetir la pregunta tres vegades: “Podem visitar les estances Borja?” No reconeix la paraula “Borja”. “No. No entra dentro del circuito”… Ah! Que estàvem en un “circuit”. Ara comprenc les protestes dels ciutadans que es revolten perquè alguns negocis han convertit les seues ciutats en parcs temàtics. Són les 12.15 h.
Continuem la marató sense parar en boxes. Eixim per un corredor exterior dels Museus. Passem per les sales de plàstica contemporània, on importants artistes van donar obra al Vaticà, com ara Rouault o Chagall. No les visitem. Jo no he pogut fer les fotos on el Pinturicchio va representar la família Borja i un concepte del món diferent. Per alguns, aquestes sales són inexistents. Els Borja no existeixen. Són les 12.27 h. Arribem a l’entrada de la Capella Sixtina. Tornem els auriculars. Ens ho recorda: “no fotos, no parleu”. “En 20 minuts ens trobem als peus del temple”. Seran les 12.47 h. Sílvia i jo seiem en una bancada que hi ha als laterals de l’espai. Comentem tranquil·lament la iconografia, els colors, el possible cervell que representà Miquel Àngel en la seqüència de la Creació d’Adam, els models en què s’inspirà el geni per al Judici Final…
Res d’això se’ns havia explicat. Són els únics 20 minuts en què estàvem dins dels Museus Vaticans… immergint-nos en la Capella Sixtina. Al centre de l’espai, molta gent amb el cap alçat feia oposicions a contractures cròniques… Estaven intentant recordar allò que altres “guies” els havien explicat una hora i vint minuts abans…
Possiblement nosaltres tenim la solució a aquesta obscenitat. Proveu de contactar amb Romaquí o a Guies.cat, que és l’Associació internacional de guies catalans al món. Ells i elles ens garanteixen unes visites més “professionals”, més “emocionals” i no tan mercantilitzades. Ells ens asseguren la qualitat sobre la quantitat. I, a més, ho fan en valencià.
Roma continua allí. Igual que Venècia, Florència, París, Nàpols, Barcelona, València, Xàtiva, si voleu… En major o menor quantitat, les ciutats europees tenen un patrimoni a ensenyar enorme. Totes tenen el seu coret. Però l’hem de visitar amb una consciència que sembla que la societat occidental hiperventilada i accelerada ens vol amagar: segons alguns, anar a San Clemente de Roma és com entrar a Tenzenis. I crec que s’equivoquen. Senyor Bauman: reviscola si fa falta, que a la pobla has de tornar…
