Diuen que el cantant, músic i compositor estatunidenc Robert Johnson va vendre l’ànima al dimoni a canvi de convertir-se en el millor guitarrista del món. Però, què se sap realment de Johnson? Com es va forjar el mite del guitarrista?
La veritat és que Robert Johnson va passar per la vida com una ombra. Es desconeix la data exacta del seu naixement i també, la causa de la seua mort. Els qui el van tractar el recordaven com un personatge somrient, però solitari, sense amics, que viatjava sense parar d’un lloc a l’altre. En paraules del director de cinema Martin Scorsese, un dels seus admiradors devots: “Robert Johnson només va existir en els seus discos, va ser pura llegenda”.
El mite de Johnson és la història d’un rebuig. Tot va passar al delta del Mississipi, un dels llocs on hi va haver més pallisses i morts per part del Ku Klux Klan. En aquest context, el blues va nàixer com una manera d’enfrontar-se a l’esclavitud. A més de lluitar contra l’odi i el racisme dels blancs, els afroamericans també practicaven el vudú, motiu pel qual, la població negra més conservadora considerava que el blues «corrompia l’ànima» i incitava els homes a l’alcoholisme.
Johnson va nàixer a Hazlehurst, a Mississipi, i es va criar en un món ple de misèria, por i supersticions. Quan era adolescent recollia cotó en una plantació del sud de Memphis, on es va aficionar al blues i va començar a tocar l’harmònica amb gran habilitat, encara que ell volia aprendre a tocar la guitarra. Als díhuit anys, Robert es va casar amb Virgínia Travis, una jove que treballava amb ell a la plantació de cotó. Malauradament, Virgínia va morir als setze anys en el part del seu fill. Una desgràcia inesperada que el va fer buscar refugi en el blues i el va convertir en una ànima errant. Tocava la guitarra en llocs de mala mort i combinava l’afició per la música amb el gust per les dones i l’alcohol. A pesar que els companys li insistien que tocara l’harmònica, ja que era un guitarrista pèssim, oblidable, sense cap talent, Johnson estava obsessionat a tocar blues amb la guitarra.
El pacte amb el diable
Una nit, el guitarrista va ser expulsat d’un bar sòrdid de Clarksdale, una petita població a prop del riu Mississipi, perquè el públic ja no el suportava més. Fins i tot un músic del local li va recomanar que anara a tocar al cementeri, l’únic lloc on ningú no es queixaria. Aleshores, Robert Johnson va agafar la guitarra i va desaparèixer.
Conten que aquella mateixa nit, Johnson es va dirigir a una cruïlla de camins, justament on actualment s’encreuen les autopistes 61 i 49. Sempre s’ha dit que els dimonis i els fantasmes apareixen a la mitjanit en punts solitaris on es troben dos camins i que, quan això ocorre, u ha de triar quina via mamprén.
Mentre Johnson decidia què fer enmig d’un silenci sepulcral, un home alt vestit de negre se li va acostar, li va agafar la guitarra, la va afinar, va tocar un parell de cançons i li la va tornar a canvi del mòdic preu de la seua ànima. Així es va tancar el pacte. Fama i talent a canvi de la seua ànima.
Aquell dia, Robert Johnson va desaparèixer dels locals de blues. Cap altre músic el va veure durant tres mesos. Quan va reaparèixer, Johnson sentia la música com ningú i tocava de manera diferent. Va tornar mostrant un talent inexplicable, convertit en un mestre suprem de la guitarra. La tocava d’una manera «endimoniada», com ningú no ho havia fet abans. Un virtuosisme inesperat i inexplicable que sols podia ser obra de Satanàs.
El nou geni de la guitarra era conscient de tots aquests rumors, i en compte de negar-los, se’n va aprofitar i va guardar silenci respecte al tema, interessat a alimentar l’aura de misteri. Va escriure sis cançons que parlaven del dimoni, entre les quals destaca la lletra de Crossroad blues: “Vaig anar al punt on s’encreuen els camins i vaig caure de genolls, vaig demanar al Senyor, tingueu pietat!”.
Ara bé, va ser Satanàs qui va atorgar aquest nou do al guitarrista? No. El dimoni que va instruir Robert Johnson no procedia de l’infern, sinó d’Alabama. Hi ha qui assegura que la nit que el van fer fora del bar de Clarksdale, Johnson va anar a parar a casa de Zak Zimmerman, un guitarrista de blues del qual es rumorejava que havia aprés a tocar la guitarra d’una manera sobrenatural, visitant cementeris a la mitjanit, i li va demanar que li ensenyara a tocar l’instrument.
Llegendes i mites a banda, ningú va saber explicar un canvi de tècnica i d’estil tan brutal, tan prodigiós. En tres mesos, un músic molt mediocre, terrible per a alguns, es va transformar en el millor bluesman de tots els temps, en l’autor de Love in vain.
L’herència del Rei del blues del Delta
Es conserven una trentena de temes compostos per Robert Johnson. En l’actualitat, es pot escoltar com sonava la veu i la guitarra del Rei del blues del Delta gràcies a un caçador de talents que es va posar en contacte amb el productor Don Law. Autèntiques relíquies, petits tresors, vint-i-nou cançons que el rodamon Johnson va gravar el novembre del 1936 i el juny del 1938 en un hotel de Texas. No hi ha res més.
Amb només dues sessions de gravació i vint-i-nou temes, es va convertir en un referent indiscutible del gènere. De fet, quan els Rolling Stones van fer una versió de Love in vain per al disc Let it bleed, Keith Richards es va negar a interpretar-la com a blues per no incórrer en sacrilegi.
Robert Johnson, un músic de la dècada del 1930, va deixar una profunda empremta en la història del blues i de la música contemporània. Els grups britànics dels anys seixanta el van prendre com a punt de referència. La seua obra va perdurar gràcies a Muddy Waters que va fer una magnífica versió de Walking’Blues.
Waters havia presenciat una actuació de Johnson i es va quedar impressionat. Una trobada inesperada que va ser clau per a la carrera de Muddy perquè, anys després, va portar de Mississipi a Chicago l’essència del que va sentir en el concert de Johnson. Una tècnica personal i extraordinària, que no s’assemblava a cap altra i que va marcar fortament generacions posteriors. Els especialistes afirmen que la influència de Johnson en Muddy Waters va donar pas a la música moderna. Asseguren que el blues és la base del rock, que sense el primer no existiria el segon. I defensen que, a més de Muddy Waters, Johnson va influir en músics com ara Elmore James, BB King, Eric Clapton, Jimi Hendrix, Brian Jones o Keith Richards. Molts dels seus admiradors van versionar temes de Johnson. Als Rolling Stones, cal afegir-hi Bob Dylan, els Allman Brothers o Led Zeppelin.
El “club del 27”
Les llegendes amaguen històries misterioses que acaben de manera sorprenent. En el cas del músic que va vendre l’ànima a Satanàs, el dimoni es va «cobrar» el seu deute massa prompte. Quan Johnson va «pactar» amb el diable, tenia vint-i-quatre anys. Tres anys després, va morir en estranyes circumstàncies, un fet que va donar peu a una altra llegenda, la dels músics que moren amb vint-i-set anys. El famós, inquietant i sinistre «club dels 27». Un club al qual pertanyen, entre altres, Brian Jones, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Kurt Cobain i Amy Winehouse.
Un selecte grup ple de noms que formen part de l’Olimp de la música. Un club molt especial que es va inaugurar la nit del 16 d’agost del 1938, quan Robert Johnson va morir en un altra cruïlla de camins, a prop de Greenwood (Mississipi), als vint-i-set anys. Les causes mai es van aclarir. Tampoc es va fer públic que havia mort en aquell moment. En el seu certificat de defunció no apareix la causa oficial del decés. Tot fa pensar que va ser enverinat. Honey Boy, el músic que tocava amb ell aquells dies, va explicar que un marit ofès havia posat estricnina al whisky de Johnson.
La llegenda
No se sap com va aprendre a tocar la guitarra, no se sap com va morir. Tampoc no se sap on està soterrat exactament. Hi ha tres làpides a Greenwood dedicades a Robert Johnson sobre tres suposades tombes en què s’assegura que descansen les seues restes i cap n’és autèntica. Es pensa que el guitarrista va ser enterrat sota un arbre, sense làpida ni creu, al costat del lloc on va vendre l’ànima al dimoni. De fet, el mateix Johnson ho va demanar en la cançó Me and the Devil: “Quan vas trucar a la meua porta jo vaig dir ‘hola Satanàs’. Crec que és l’hora d’anar-me’n… Nena, no m’importa on enterres el meu cos quan estiga mort. Enterreu-me al costat de la carretera, perquè el meu vell i malvat esperit puga pujar a l’autobús a Greyhound i viatjar”.
