El sol cau a plom i la calor es fa insuportable. La sorra de la platja es clava per tot arreu i ben prompte comença a picar tot. Però malgrat els elements, una quarantena de persones –negres totes- esperen disciplinadament, tombades a l’arena, l’ordre de rodar. Al seu costat dues llanxes mig desinflades i tots els objectes difícilment identificables que algú s’espera en les restes d’un naufragi. De fet, l’escena passaria perfectament per un naufragi real si no fora per la immensa grua, les càmeres i les altres persones –aquestes blanques- amb rastes i tatuatges que corren afaenades amunt i avall.
El rodatge de «Medusas» ahir al matí a la platja davant de la urbanització Port Saplaya d’Alboraia (Horta Nord) atreu la curiositat d’estiuejants i passejants. El muntatge és vistós, però, sobretot, la recreació del naufragi impressiona. Per sort algun dels «morts» es meneja un poquet de tant en tant i li lleva un poc de realisme i angúnia a l’escena. Per desgràcia, com explica el director Iñaki Sánchez Arrieta, «la imatge dels cossos al costat de la gent gaudint de la platja és distòpica, però no tant».
Tot fins que l’ajudant de direcció crida «rodant!» i els «morts» es queden quiets i la resta es posen en marxa. Tot el curt està rodat en un sol plànol-seqüència i la part tècnica és complexa. Cal evitar errades absurdes que obliguen a repetir-ho tot. La parella creua la platja enmig dels cadàvers parlant dels seus «problemes». Sense sentir la conversa ja és fàcil adonar-se del violent contrast de l’escena. «Entenc aquest curtmetratge com un colp al ventre –explica Sánchez Arrieta-. Espere que tinga utilitat, no podem immunitzar-nos sobre tot açò que està passant».
Cinema que transforma
Mentre es preparava el rodatge, s’ha produït a l’Atlàntic –a l’anomenada «ruta canària»- un dels majors naufragis dels darrers anys. Hi ha 89 morts i altres 70 desapareguts. La notícia ha colpejat fortament l’equip. Sobretot els figurants, una quarantena d’africans, la majoria dels quals van passar per situacions similars a les que denuncia la pel·lícula.
«Alguna de la gent a qui li vam proposar de participar ens va reconèixer que no es veia en cor de tornar a reviure-ho, havien vist morir molta gent i no es trobaven preparades», explica Ana Isabel Martínez, presidenta de València és Refugi i que ha actuat com a coordinadora de figurants en el curtmetratge. Altres, però, ho han vist com «una oportunitat» per poder explicar pel que han passat. «Estan tots molt agraïts i molt convençuts que tot açò cal contar-ho, que fer-ho també té un aspecte curatiu», afegeix Sánchez Arrieta.
De fet, la decisió de contractar persones que hagueren passat per l’experiència i no figurants professionals ha estat «plenament conscient i buscada». «Volíem ser fidels a la història que estem contant», continua el director, qui no amaga que també ha comportat moltes dificultats: des de temes administratius (pel fet que molts no tenen papers) fins a detalls tan «impensables» com el fet que quan van demanar que tothom duguera tres mudes se’ls va respondre que molts d’ells, «sols tenien la roba que portaven posada».
Amb tot, la decisió també ha tingut altres conseqüències potser inesperades. «El procés ha estat en la doble direcció, la relació ha contaminat a tot l’equip –explica Martínez- que han pogut veure de primera mà què suposa el viatge migratori». Quan va saber-se la notícia del naufragi de les Canàries ja no es va viure igual que «una altra pastera afonada». Aquella gent havien deixat de ser un número, per passar a ser persones. «Si tens una mínima empatia, se t’encongeix l’ànima quan t’expliquen segons quines històries», es confessa Sánchez Arrieta.
Martínez, qui també desenvolupa funcions d’assessorament, per assegurar un tracte humà i respectuós de la qüestió migratòria, agraeix «l’oportunitat» que suposa la pel·lícula per arribar a un públic diferent.
Becada per Amnistia Internacional i el festival Abycine, amb 5.000 euros, «Medusas» s’estrenarà a l’octubre en aquest mateix festival. Aquesta sola menció converteix el curtmetratge en preseleccionada automàtica per als Goya.
Per acabar d’aconseguir el pressupost va realitzar-se una campanya de micromecenatge, que ha comptat amb el suport d’artistes com Escif o Antonio Sempere, que van donar obres per tal d’ajudar al finançament.
