«Retalla la realitat, interpreta-la i posa-la en un altre indret»
Un retallable podria ser un «tallable» repetit; això que sembla una ximpleria és, veritablement, allò que aparenta, és a dir, una bajanada. Però, per això mateix, una deducció absolutament vàlida i sobre la qual podem assentar una premissa en la qual s’acomoden totes les reflexions posteriors.
Les reflexions posteriors d’un retallable són de fusta i de vidre, i de vegades de paper petri extret dels calaixos d’oficina o d’arxius herbívors. Això fa que aquestes reflexions siguen més o menys peribles segons la matèria amb què estan fabricades. Tanmateix, aquests detalls —per una altra banda, necessaris de puntualitzar— no pertorbaran, ni poc ni molt, tant el contingut del text com la seua forma, textura, olor o so. I és que els textos de hui ja no són com els d’abans, tot s’ha de dir.
Així, doncs, tal vegada seria convenient, abans d’entrar en matèria, fer una separació dels distints grups de retallables existents en l’actualitat.
Com és ben sabut, el col·lectiu de retallables es divideix en diverses classes, no obstant això, nosaltres ens centrarem exclusivament en aquelles dos que considerem més importants o significatives, és a dir, destacant el seu origen, o siga, els que naixen de manera aleatòria i viuen salvatgement i els que, creats a consciència, són anomenats retallables de companyia. Tant els uns com els altres tenen característiques i hàbitats diferents, de manera que la seua idiosincràsia difereix notablement si comparem científicament les seues respectives peculiaritats.
Els retallables salvatges o aleatoris són producte de la inconsciència de l’home i surten, generalment, d’actituds d’enuig, rebuig, desinterés o com a mesura preventiva perquè el proïsme no reconega el context original del qual parteixen. Per això, i atés que la seua procedència dimana d’una situació diguem-ne negativa, el seu tret es mostra ja imprés, des del principi de la seua existència, en una circumstància no desitjada que els condiciona el seu mateix ego, tant en l’àmbit individual com col·lectiu. Així doncs, des de la seua creació o naixement el seu hàbitat sol ser inapropiat —dins d’unes normes convencionals de conducta— per al seu desenvolupament integral; no hem d’oblidar que un retallable aleatori nonat, tan prompte deixa de ser-ho passa immediatament a la paperera, a l’excusat, al poal del fem o, el que és pitjor, a ser abandonat enmig d’un carrer qualsevol amb els perills que aquesta acció implica. Això, lògicament, els converteix en un grup marginal en perpètua reivindicació de millors condicions de vida i d’un cert reconeixement de la mateixa societat dels retallables.
Ells, per les seues singulars característiques, són proclius a l’individualisme, no tenen encara consciència de grup, fet que limita enormement els resultats de les seues protestes, ja que les seues veus solitàries s’ofeguen al mar social que els rodeja.
De tot això es podria desprendre que en aparença són éssers infeliços i insatisfets, tanmateix, la realitat és ben distinta. Els retallables aleatoris, a pesar de suportar les contrarietats abans descrites, són éssers equilibrats i relativament joiosos. Han acceptat perfectament la seua destinació i, fins i tot, es troben orgullosos de la seua —mal entesa— situació. Per què, doncs, aquesta paradoxa? És ben senzill; els retallables aleatoris, i a banda de la seua problemàtica social, són els únics que, al nostre entendre, posseeixen propietats i aspectes genuïnament artístics. Ells ho saben i, en certa manera, miren amb menyspreu els retallables de companyia per la simplicitat o senzillesa de les seues formes i la carència artística de les seues representacions.
Aquest tipus de retallable, producte d’un acte mecànic, sol tindre tantes lectures com possibles observadors. Si l’observador allotja un mínim de delicadesa artística, cada paper retallat el pot insinuar infinitat d’idees i una infinitat d’interpretacions; altrament, aquesta exuberància estètica sol passar desapercebuda per a les ments ximples i viciades de certs individus.
El fet que s’infravalore aquests retallables prové únicament de la facilitat amb què són realitzats, com si la dificultat en la seua fabricació fora directament proporcional al seu valor artístic, quan està demostrat que l’abstracció i l’atzar comporten paral·lelament un bagatge simbòlic del qual manquen, naturalment, la resta de retallables.
La cara oposada a aquesta mena de retallables es presenta sota la denominació de retallables de «companyia». Aquest model de retallable, també anomenat convencional o casolà, sorgeix de manera premeditada, estudiada i coherentment intencionada.
El constructor és un instrument (prou incompetent) per donar vida a una realitat vulgar, banal i mediocre. Això, és evident, empobreix el producte de tal manera que qualsevol observador mitjanament intel·ligent no dubta a mostrar el seu menyspreu o, almenys, la seua indiferència i desafecció envers el resultat final de l’acció.
La finalitat del retallable de companyia no comporta, en si mateixa, una acció artística, sinó una intencionalitat que, a parer nostre, entenem com a espúria i carrinclona, i que, tanmateix, es converteix en l’essència de la seua existència, això és, representar la realitat sense eixir-se’n. El seu perfil, el seu aspecte, la seua grandària obeeixen a una planificació prèvia absent de valors artístics intrínsecs. D’aquesta manera, la representació que s’ofereix a l’observador és clara i manifesta, no deixa esquerdes per on s’escape un bufit d’imaginació.
L’autor d’aquests retallables tan sols rep satisfaccions per la seua habilitat en copiar, però mai els seus productes seran llavor que desenvolupen una mena de percepció més lliure i no subjecta a cabdals preestablerts.
Malauradament, aquest llinatge de retallables són els únics que són reconeguts com a tals. És una incongruència, però, al mateix temps, una realitat palesa que ens porta a deduir la poca sensibilitat artística que perviu en una societat que tan sols té en compte allò que la lliura de pensar, d’analitzar i d’utilitzar la imaginació com a recurs fonamental per eixir de la mediocritat i l’estancament.
No voldria acabar aquest article sense fregar, encara que siga de manera superficial, dos subdivisions, dins d’aquesta mena d’éssers inanimats, que ens semblen importants per a donar una visió una mica més completa i, fins i tot, fil per randa del retallable.
Com dic, existeixen dos subdivisions que acullen retallables amb unes característiques molt significatives. Per exemple, aquells que estan realitzats amb paper blanc, també anomenats «muts»; i els altres, els «parladors» que, òbviament, contenen en les seues carns parts d’un text. Els primers estableixen la comunicació tan sols mitjançant la forma, mentre que el «parlador», a més de la seua aparença o contorn, ho fa pel text que conté. Creiem que el primer motiva l’observador molt més que el segon, ja que, dins de la simplicitat (només que perfil i color), transmet un missatge formal més pur, que és en definitiva l’objectiu del retallable en general. Existeixen altres estudiosos del tema que opinen que un retallable escrit suposa un valor afegit al que ja per si mateix comporta, però sobre aquest parer s’alcen moltes crítiques a les quals ens unim de manera incondicional.
Fet i fet, pensem que l’evolució dels retallables no ha estat paral·lela al progrés viscut per altres disciplines artístiques. En les nostres mans està que situem aquesta mestria en el lloc que li correspon.
