Muro (el Comtat) pot presumir de tindre un dels conjunts muralístics més gran d’Europa, dedicat íntegrament a la nostra literatura, des dels orígens a l’actualitat, passant pels clàssics del Segle d’Or. Abans situat al carrer del Batà, ara s’han traslladat i ampliat al nou parc del Batà. Conversem amb Sergi Silvestre, regidor de Patrimoni Cultural, i amb Toni Espinar, l’artista dels murals.
Sergi, quan naix la idea de fer un mural literari al carrer del Batà?
La idea naix al setembre de 2015, quan ocupava les regidories de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística. Entre molts projectes que volia encetar i continuar, tenia molt clara una cosa: volia que la literatura i les nostres lletres tingueren un lloc visible, al carrer, a l’abast de tothom. Aprofitant l’efemèride del 20è aniversari de les vacances d’Ovidi, el primer pas va ser recordar l’Ovidi Montllor i reviscolar la Festa Estellés. Vam pintar un mural dedicat a l’Ovidi… però no acabava d’arrodonir tot el que buscàvem. En aquell moment sentíem que requeria altre llenguatge, escriure un altre relat capaç de d’insuflar nous punts de vista a l’obra dels nostres lletrats.
Com va evolucionar el projecte?
El 2016 van fer el segon mural, a càrrec d’Antoni Espinar, dedicat a Estellés i a l’Ovidi. Els vam presentar en la Festa Estellés de 2016: sobre un mur vell i degradat del carrer del Batà, prèvia autorització dels propietaris d’aleshores, vam començar un fris literari que volia narrar pas a pas la història de la nostra llengua al temps que anàvem vertebrant una artèria fonamental del poble. No era només un mural; era una manera de regenerar un espai, de convertir-lo en un museu a l’aire lliure i en una eina pedagògica i turística. Entre 2016 i 2019 es van fer intervencions successives, tot i que se’ns va quedar una espina clavada, ja que el projecte dedicat a les dones, i que havia de situar-se en la capçalera del passeig del Batà, quedà pendent.
Hi ha murals que s’han repintat i altres totalment nous…
Quan van caure o es van deixar caure els primers murals del carrer Batà, el poble va perdre un trosset del seu patrimoni. La nova corporació de les últimes eleccions municipals teníem clar que volíem recuperar-los i ampliar-lo, era com cosir una ferida. Muro no sols recupera una obra d’art: recupera part de la seua memòria i es projecta cap al futur. Aquest conjunt, amb més de 50 noms ordenats cronològicament, van de l’època clàssica, Ramon Llull, Ausiàs March, Sor Isabel de Villena, Joanot Martorell… als més recents: Joan Benesiu, Silvestre Vilaplana, Francesc Gisbert, Mercè Climent o Àngels Gregori. És molt més que pintura sobre una paret. És un llibre obert, una eina didàctica, un atractiu turístic i un símbol identitari que mira la llengua des del País Valencià.
Els murals literaris són una passejada concentrada en un espai, el nou parc del Batà.
En efecte. Els nous murals literaris del Batà són una invitació a la nostra literatura. Ara mostrem com ha evolucionat la literatura: amb períodes d’esplendor i d’altres on hi havia menys producció; s’ha esmentat el deute literari amb les nostres autores i mirem d’explicar com les ha tractat la història on moltes han estat silenciades o han hagut de signar amb pseudònims, com és el cas de Caterina Albert que publicava sota Víctor Català, fins al dia de hui amb la incorporació massiva de dones a partir de la democràcia i amb la proliferació d’aquestes gràcies a les cantautores i cantautors com a difusors de literatura i llengua. En definitiva, representa recuperar part de la nostra personalitat i ampliar el potencial de Muro com a referent cultural i com a peça fonamental dins del projecte de Districte Cultural.
Toni Espinar és un dels muralistes de major anomenada. Ell va pintar els murals originaris, del carrer Batà. I ara, acceptà l’encàrrec de pintar al nou espai del parc del Batà, al costat mateix. Toni, com ha estat fer tant de mural en dos mesos?
Dos mesos a dotze hores al dia. Ací els detalls són en pinzell xicotet, com en un quadre. Els murals més menuts tenen un metre i mig i els més alts, vora dos metres. N’hi ha diferents nivells de lectura, personatges amagats al fons, que requereix un temps i una preparació considerable. M’he coordinat amb el regidor, Sergi Silvestre, i ha estat un treball molt divertit. Això sí, he treballat juny i juliol sencers, amb un sol que badava les pedres, amb temperatures molt altes, duret en este sentit. El sol cau a plom i el parc encara no té massa ombra, havia d’anar pintant i fugint del sol.
Quines millores té el nou Batà?
L’anterior tenia vint personatges i ara n’hi ha 53 en total. He reproduït els vint primers, a una mida més menuda, i això ha estat un repte. Jo no em repetisc mai i ara he hagut de refer-los per tornar-los a la vida, adaptats al nou espai. El nou equip de govern de Muro es va comprometre a recuperar-los, ja que els anteriors els van deixar caure i no els interessaven gens. Molta gent m’ha dit: “No saps la il·lusió que ens ha fet tornar a veure les pintures”. Clar, el mur actual està preparat, no és com l’anterior, molt antic, que era un mur de contenció. En aquell em vaig trobar amb dos classes de tàpies, la més antiga i una altra més moderna. El mur actual està fet amb totes les garanties, encara que l’altura és menor, per l’espai, i els personatges ara en comptes de tres metres són de metre i mig. Es perden detalls, que no cabien, perquè és un exercici de contorsió compositiva. Però estic content perquè s’ha quedat un treball similar al que n’hi havia i amb moltes figures noves, dones escriptores i escriptors del segle XX.
Quants murals deus haver fet?
Potser mil… o més. Jo vaig començar fent cartellisme i escenografia per a teatre d’institut, també La Tarumba, Trobadoritz, murals en parcs temàtics, discoteques, hotels… he fet molta suit nupcial d’hotels de Benidorm o Altea. També treballs de patrimoni a catedrals i esglésies. Cada treball per a mi és un repte i un aprenentatge continu. Vaig acabar Belles Arts a Sant Carles el 1994 i des d’aleshores no he parat de pintar. El mural més gran és a Ròtova, dedicat a Ausiàs March. He treballat per tot Europa, part de Sudamèrica, a l’estat espanyol… Pel que fa als projectes literaris, em va agradar molt pintar els murals d’Alzira o els de Xàtiva. En tinc per tot arreu. Es tracta de traure la cultura al carrer, perquè és una gran desconeguda. Un repte brutal. Quan vaig acabar la carrera volia treballar pintant, encara que mon pare tenia una acadèmia i vaig impartir algunes classes.
Molts dels teus murals són de temes literaris…
Els primers murals que vaig fer eren reivindicatius, al carrer. Tancaren un amic meu per insubmís i el vaig pintar. També per reivindicacions veïnals al Carme o Velluters, contra les guerres… sempre he estat en la banda reivindicativa del muralisme. I continue. Vull fer pensar la gent, provocar-la… A Alzira, per exemple, vaig pintar un mural de Palanca i Roca, que té un carrer a la ciutat, i ni els mateixos veïns sabien que era un escriptor. A Muro em va fer gràcia una dona que vingué mentre pintava i em va dir “tantes dones escriptores n’hi ha?”. Això per a mi és una satisfacció, divulgar la nostra cultura i la nostra gent de lletres.
Quins reptes implica pintar a l’aire lliure?
Cada vegada té més sentit pintar exterior i menys en interior. Em motiva pintar obres que estiguen tot el dia a la vista, llançant el seu concepte, permanent. Això em fascina i és la màgia de la pintura mural, que sempre, de nit i de dia, és al seu lloc, davant els nostres ulls. La gent es mostra molt agraïda per les xarxes socials i em felicita pels murals fets al seu poble, i és una sensació molt bonica. Pintar al carrer és una democratització de l’art. L’art ha de ser protagonista de la societat.
Si voleu descobrir els nous murals, no deixeu de vindre a Muro. Si encara no podeu, feu un colp d’ull al vídeo de la Coordinadora pel valencià de l’Alcoià i el Comtat.
