El mes de març del 1963 Raimon (Xàtiva, la Costera, 1940) va publicar el primer disc EP, Raimon, que incloïa «Al vent», «Som», «La pedra» i «A colps».
«Al vent», composta el 1959, es va convertir en un símbol de la lluita contra el règim franquista. La lletra, escrita en forma de crit, de proclama existencialista, es va considerar una reivindicació de la cultura catalana i va ser precursora de la rebel·lia contracultural de la dècada dels seixanta que va donar pas a la Nova Cançó. Alhora expressa de manera magistral l’esperit de llibertat d’un jove que és ell mateix «vent del món». Va assolir una gran popularitat, i va ser adaptada i reinterpretada en múltiples ocasions.
El tema va ser guardonat amb el 1r Premi de les Cançons Revelació del 1963 en el VIII Premi del Disc de l’Estat espanyol. Arran de l’èxit va rebre la proposta de participar en el Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó en català Se’n va anar. Raimon, que justament havia acabat la carrera universitària i era reticent a l’inici, va acceptar «per voluntat de servei al país i a la llengua». Encorbatat i sense guitarra, va cantar juntament amb Salomé. La peça, votada pel públic, va guanyar el certamen. D’aquesta manera, obria les portes de l’èxit estatal a cançons en català com ara Cançò de matinada (1967), de Joan Manuel Serrat, i L’estaca (1968), de Lluís Llach.
A partir de llavors la Nova Cançó (considerada un fenomen minoritari i inofensiu) va començar a rebre assíduament les pressions de la censura i de les institucions franquistes amb el rosari de prohibicions, multes i citacions a comissaria que això implicava. La preocupació que l’èxit de Raimon va causar en la dictadura es resumeix en la frase de Manuel Fraga Iribarne, llavors ministre d’Informació i Turisme: «No passa res perquè hi haja una cançó en català».
