Tot i que Rafael Altamira era alacantí de naixement, la seua predilecció per la localitat del Campello, ubicada a la mateixa comarca d’Alacant, va generar un vincle territorial que ha acabat amb el seu cos descansant al cementeri de la localitat. L’arribada, però, ha sigut tardana. Han passat 73 anys des que Rafael Altamira va morir a l’exili mexicà, on va arribar enutjat amb l’esdevenir polític que s’havia produït a l’Estat espanyol. La dictadura franquista va ser hostil contra la dissidència i també contra la intel·lectualitat, fins i tot contra la que no es va ubicar en posicions que alguns podrien definir com a «extremistes».
Rafael Altamira va nàixer a Alacant l’any 1866. Va ser humanista, americanista, pedagog, jurista i historiador. I en totes aquestes matèries va exercir com a renovador en una societat endarrerida que va trobar en ell una esperança mai del tot complerta. Promotor de la Institució Lliure d’Ensenyament, adreçada precisament a universalitzar una educació limitada i menystinguda per les elits, es va identificar plenament amb Francisco Giner de los Ríos, qui segons ell el va conduir a posicionar-se «amb l’extrema esquerra de la Institució en matèria política, social i de creences religioses».
En canvi, el seu contacte amb altres intel·lectuals més conservadors com Marcelino Menéndez i Pelayo el van fer convertir-se en una excepció dins d’una entitat clarament apartada de posicionaments que els més ambiciosos podien considerar reaccionaris. Aquesta obertura, segons Altamira, «em va salvar la personalitat».
Context històric
L’alacantí va veure marcada la seua vida professional per un episodi tan destacat com el de la crisi colonial espanyola del 1899, quan l’Estat espanyol va perdre els últims territoris a Amèrica i la identitat espanyola va patir un colp emocional irreversible. Altamira va reflexionar sobre aquest fet i també sobre el colonialisme anterior, que no va dubtar a criticar –no en els termes amb què actualment es difon l’anomenada «llegenda negra», que en aquell moment es considerava plenament inversemblant– sinó des d’un posicionament humanista i «regenerador», tal com s’acostumava a titllar en aquell moment.
Regenerador volia dir trencar amb una dinàmica del passat que encara es continuaria imposant però que Altamira i molts altres volien deixar enrere. Mentre el nacionalisme espanyol mirava portes endins obsessionat amb prolongar la possessió de territoris africans i promovent dictadures per sustentar el règim monàrquic, Altamira proposava «evitar tornar a una resurrecció de les formes passades, a un retrocés arqueològic: hem de realitzar la nostra reforma en el sentit de la civilització moderna».
Una de les maneres de fer-ho, segons ell, era fer accessibles els estudis universitaris a una classe obrera totalment desposseïda de la més mínima forma de coneixement. Va ser així que va plantejar el projecte d’extensió universitària des d’Oviedo –on va treballar durant anys a la Universitat– que no va tindre èxit degut a les condicions adverses d’aquell moment, que convertien aquesta intenció en una utopia.
El seu salt al món
No és estrany que pensadors reaccionaris de l’època com Ramiro de Maeztu discreparen obertament de les tesis d’Altamira quan exercia com a director general d’Ensenyament Primari, des d’on va voler desplegar polítiques per democratitzar l’educació. Si entre el nacionalisme espanyol les crítiques eren esperables, també ho eren els elogis des de l’estranger. Per exemple des d’Amèrica, on Altamira va ser respectat i elogiat per la comunitat acadèmica degut al seu discurs contrari a les tesis colonialistes més bel·ligerants i al seu prestigi com a professor universitari.
Si bé el paper que més va posicionar Altamira a nivell mundial va ser la seua integració el en Tribunal Permanent de Justícia Internacional, creat per unificar la justícia arreu del món després d’una Primera Guerra Mundial que va devastar mitja humanitat i davant la qual ell i altres juristes volien previndre conflictes posteriors que, per contra, no van tardar a arribar. L’elaboració d’un dret internacional efectiu era una de les tasques encomanades a aquella cort. Un anhel que va poder ser materialitzat amb la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, si bé encara queda lluny d’haver-se universalitzat i d’haver sigut posat en pràctica amb eficàcia.
Segons reflexionava Altamira, que va ser membre d’aquell tribunal mentre va funcionar –va quedar sense utilitat durant la Segona Guerra Mundial–, «estem en un moment d’evolució en què els estats nacionals pretenen i fan valdre davant el Dret dels demés una posició d’independència igual que la que l’individu ha pretès en altres moments de la història, fins que l’Estat el va dominar i subordinar al respecte del dret aliè».
Pacifisme
Aquesta voluntat d’ordre social encaixava amb un pacifisme que també va intentar incorporar a l’ensenyament i pel qual clamava amb més força que mai davant la convulsa època política que va assetjar Europa als anys trenta del segle passat. En aquest sentit, Altamira defensava «l’educació pacifista de les noves generacions, la dels xiquets i adolescents encara no contaminats amb la febre que pateixen moltíssims adults; la dels futurs homes que dins d’alguns anys governaran el món amb els seus vots i amb la seua acció governamental».
Encara en aquest aspecte, Altamira lamentava «el trist exemple de la passió popular contra els estrangers a base de llibres que només ensenyen els defectes i les calúmnies inventades contra la resta dels pobles», deia en referència a Alemanya, Itàlia i Espanya –aleshores governades per Hitler, Mussolini i Franco respectivament–, afirmant que aquest fet «és prova suficient per a demostrar com de fàcilment es poden crear masses fanàtiques i disposades a tots els atropellaments contra els drets de la persona humana».
Per a Altamira calia evitar aquests fanatismes, però a Espanya no va ser possible fer-ho i és per això que mai no va voler tornar, malgrat la insistència d’un dels seus fills –que residia a Madrid– en garantir-li que el règim franquista no actuaria contra ell. L’any de la seua mort, el 1951, Altamira va ser proposat per segona vegada com a candidat a Premi Nobel de la Pau degut a la seua obra pacifista i a la seua actuació des de tribunals internacionals.
Finalment no li’l van concedir i l’alacantí moriria a Mèxic. Des de l’Estat espanyol ha sigut recordat més des de cercles acadèmics que des d’àmbits polítics. Potser això, l’espiral moderna d’odi entre molts canals de comunicació i l’amnèsia tradicional característica, han fet que Altamira siga més recordat en la seua posteritat –i en cercles reduïts– com un gran intel·lectual i no el fet que va ser perseguit degut a aquesta llibertat de pensament.
*Moltes de les aportacions que han contribuït a aquest article procedeixen de la biografia de Rafael Altamira redactada per Francisco Moreno Sáez i publicada a la «Serie Minor» que el Consell Valencià de Cultura va editar el 1997.
