Víctor Sampedro és catedràtic de Comunicació Política en la Universitat Rei Joan Carles I. Pensador de referència en la cruïlla entre la comunicació, la ciència política i la sociologia, ha dedicat els darrers vint anys a investigar els atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid i les seues conseqüències en diferents àmbits. El seu darrer llibre «Voces del 11-M. Víctimas de la mentira» reconstrueix aquells fets a partir de les entrevistes a víctimes, agents de les forces de seguretat i periodistes que van cobrir-ho per tal de «compondre una memòria plural i convergent».
Després de vint anys de l’11-M, encara queden coses per explicar?
Del que és l’atemptat terrorista en si, el mètode, les errades de seguretat, etc., està tot explicat. El que hi ha hagut és un racionament de la informació. Va tardar-se una dècada en dir-se –parle de fonts autoritzades, el CNI, els TEDAX- que era un atemptat gihadista sense cap mena de dubte i que ETA no hi tenia res a veure. I 15 anys a dir clarament que tenia a veure amb la Guerra d’Irak i que les amenaces de Bin Laden en van ser el detonant. I, fins ara, pel vintè aniversari, no s’ha publicat el que van ser les errades de seguretat, que van ser tan grans que en bona mesura ajuden a alimentar les teories de la conspiració. Tota la interpretació que se n’ha fet ha estat sempre electoralista –qui guanya qui perd amb l’atemptat- i s’ha oblidat totalment la rendició de comptes: per què no es vigilen els explosius? Com se’ls en va de les mans la xarxa de confidents?, etc.
Tota la interpretació que se n’ha fet ha estat sempre electoralista –qui guanya qui perd amb l’atemptat- i s’ha oblidat totalment la rendició de comptes
Sobre la interpretació electoralista, la meua conclusió particular és que el PP va perdre les eleccions, no tant per l’atemptat en si, com per mentir a la ciutadania…
Sense cap gènere de dubte. Els va perdre la prepotència. Havien esquivat la rendició de comptes de l’accident del YAK 42, del naufragi del Prestige… i pensen que un atemptat gihadista els complica les opcions de guanyar i un d’ETA les incrementa, així que prenen una posició molt perillosa que no pot prendre’s mai en una crisi d’aquesta magnitud. Estem parlant del pitjor atemptat terrorista en terra europea i des del minut zero no hi ha cap evidència, cap, que apunte a ETA. I mira que van buscar i rebuscar, però mai ha aparegut cap mínim indici d’aquesta connexió.
Per què aquesta estratègia els va eixir bé amb el Prestige, però no amb l’11-M?
Se’ls desbarata perquè no pots controlar a escala nacional un atemptat amb connotacions internacionals, No van tindre en compte aquest factor, ni les opcions d’accedir a informació de fora, de fonts molt prestigioses, ni tampoc la capacitat de l’autocomunicació de masses que amb el famós «Pásalo» va ser capaç de difondre un relat propi. De fet, la lectura del PP sempre ha estat parlar d’una conspiració del PSOE i de Rubalcaba, però la realitat és que veníem d’un moment d’enormes mobilitzacions contra la guerra, pel tema del Prestige i la resposta a l’11-M va ser una continuació. I també va predir el que anys després seria el 15-M.
La gravetat de la mentida és enorme per molts motius. Primer la càrrega semàntica: acusa el teu adversari de deixar fer un atemptat per guanyar unes eleccions. És terrible i no té comparació amb altres acusacions
Fa anys que polítics i mitjans ens alerten dels perills de les «fake news», però resulta que la pitjor mentida va vindre des del poder i va ser difosa per aquests mateixos mitjans.
La gravetat de la mentida és enorme per molts motius. Primer la càrrega semàntica: acusa el teu adversari de deixar fer un atemptat per guanyar unes eleccions. És terrible i no té comparació amb altres acusacions.
Segon per qui ho diu: és el mateix govern. No existeixen mentides d’aquesta mida dites per un govern.
Tercer: La retransmeten mitjans que augmenten audiència i poder gràcies a la mentida. Tot és inaudit, perquè els funciona. La COP supera Onda Cero amb aquesta estratègia. I El Mundo a ABC, a qui li munten una campanya de boicot que li fa perdre 20.000 subscriptors. No hi ha registre de casos similars. I tot açò indica que al 2004 ja hi havia un sistema político-informatiu que era incapaç de dir a la gent, en 72 hores, qui havia matat 200 conciutadans.
Explicat així, pareix que tota la gestió de l’11-M va ser un autèntic trumpisme avant la lettre, perquè l’estratègia s’assembla molt.
Qui vulga estudiar fenòmens com el trumpisme, les derivades locals com són l’ayusisme, l’auge de les conspiracions, els nous feixismes… ha de remuntar-se al 2004. Aznar, Pedro J, García-Abadillo, Losantos… van avançar-se a totes aquestes estratègies de la mentida corrent i la criminalització.
No és un tema de periodistes, sinó d’assumir la dependència i submissió dels mitjans a un poder que els pot condicionar els models de negoci.
Fa anys, en una conferència d’una sotsdirectora d’El País, li van preguntar per la portada on deien que havia estat ETA, i ella va respondre que «ens va telefonar Aznar en persona. Si et truca el president, què has de fer?» A mi em pareix la dimissió final del periodisme.
És vergonyós! I aquest ha estat l’argument d’El País tots aquests anys: «Qui podia pensar que Aznar ens mentiria?» Doncs en periodisme sabem que totes les fonts compten igual i si li dones més credibilitat a Aznar que a Otegi no estàs fent bé la teua faena. I això deixant de banda que veníem de la mentida de les armes de destrucció massiva. Aquest passat recent no et feia sospitar res? I més en eleccions, on tots els missatges de polítics tenen un interès obvi. Però clar, què passava? Doncs que del govern que isquera d’aquelles eleccions depenia l’expansió digital dels mitjans corporatius. No és un tema de periodistes, sinó d’assumir la dependència i submissió dels mitjans a un poder que els pot condicionar els models de negoci.
A mi el que em desanima de tota aquella història és que tota aquella mentida no ha estat mai sancionada.
No soles això, és que continuen rebent premis. Només el Col·legi de Periodistes de Catalunya va fer una revista explicant bé tota aquesta desinformació. I és que a partir d’ací es consolida un pol irradiador d’odi cap al govern i les esquerres perifèriques. Ara tens una sèrie de digitals totalment dopats amb diners públics i de l’Ibex35 que han fet d’aquell modus operandi la seua raó de ser.
Amb tot, al llibre intente donar una conclusió positiva, sobretot de cara als joves periodistes.
Quina?
Es recullen tres testimonis de tres periodistes –José Antonio Zarzalejos, Gumersindo Lafuente i José Antonio Martínez Soler- que van dir «no» i els va eixir bé. Gràcies a saber negar-se a participar en la mentida han prosperat. I espere que puga servir d’inspiració a nous periodistes quan hagen de dir «no, jo no mentisc sabent-ho».
