En la segona meitat del segle XIX l’Església catòlica proclamava la separació entre ciència i fe, però també deia que no hi ha contradicció entre elles (vegeu «El jurament antimoderniste»). Per exemple, Lleó XIII en l’encíclica Providentissimus Deus (1893): «… un mateix Déu és el creador i governador de totes les coses i l’autor de les Escriptures i, per tant, res pot deduir-se de la naturalesa de les coses (…) que contradiga realment les Escriptures».
En Humani generis (1950), Pius XII concilia la interpretació no literal de la Bíblia amb la doctrina de la seua inerrància (absència d’errades). Les descripcions populars de l’origen del gènere humà i del poble escollit estan escrites «amb estil senzill i figurat, acomodat a la ment d’un poble poc culte». Les narracions s’entrellacen amb els avenços del coneixement científic i difícilment s’hi ajusten. Però si els escriptors sagrats prengueren algunes coses de les tradicions populars, afegeix Pius XII, «obraren així ajudats per la divina inspiració, la qual els feia immunes de tot error…»
Més passatges del Magisteri de l’Església
Al paràgraf 4 del missatge de Joan Pau II a l’Acadèmia Pontifícia de Ciències (1996) (ja citat en la peça anterior), Karol Wojtyla diu: «més que de la teoria de l’evolució, convé parlar de les teories de l’evolució». I en la pluralitat inclou tant les explicacions científiques del mecanisme de l’evolució com les especulacions filosòfiques i teològiques. «Existeixen lectures materialistes i reduccionistes, així com lectures espiritualistes», afegeix.
Acabí el darrer article citant aquest document de la Congregació per la Doctrina i la Fe, de 2004, presidida aleshores per Joseph Ratzinger (un any abans de convertir-se en Benet XVI, succeint Joan Pau II). Allí tornen a sortir les teories de l’evolució (paràgraf 64), negant-se que l’Església les aprove totes i citant expressament les de procedència neodarwinista que negligeixen el paper de Déu en el desenvolupament de la vida.
L’evolució és un fet i l’Església l’accepta
Però es resisteix a admetre els diversos elements d’aleatorietat que hi ha en els mecanismes evolutius, per exemple en els processos de preparació del material genètic en els òrgans reproductius dels éssers vius (especialment, en el que ateny a l’origen de l’home). Joan Pau II declarà que a tots els signes que mostren l’existència de Déu Creador «alguns oposen el poder de l’atzar o dels mecanismes propis de la matèria» (audiència general 10/06/1985). L’Església accepta l’evolució, però «sempre que s’entenga de forma que no excloga la causalitat divina» (Joan Pau II, audiència general 29/01/1986). O també Joan Pau II en audiència general (16/04/1986): «… des del punt de vista de la doctrina de la fe, no es veu dificultat en explicar l’origen de l’home, quant al cos, mitjançant la hipòtesi de l’evolucionisme (…). És possible que el cos humà, seguint l’ordre imprés pel Creador en les energies de la vida, haja estat gradualment preparat en les formes d’éssers vivents anteriors…». És a dir, l’Església accepta un evolucionisme teiste, on Déu intervé d’alguna manera, però discuteix l’evolucionisme científic, purament materialiste.
Tornem a l’encíclica Providentissimus Deus de Lleó XIII. Als paràgrafs 21-22 es refereix als racionalistes com els principals adversaris de l’Església: «que presenten els seus errors, amb els que creuen poder anorrear la sacrosanta veritat dels llibres divins, com a veredictes inapel·lables d’una nova ciència lliure; però que ells mateixos tenen per tan incerts, que sovint varien i es contradiuen…». En el seu progrés, la ciència avança entre incerteses i, de vegades, contradiccions. És distintiu de la ciència. Aprofitar-ho per a reprovar-la és injust, i és el que m’ha dut a tractar d’aclarir el concepte de teoria científica.
Un procés temptatiu d’explicacions contrastades amb dades
La ciència, quan estudia fenòmens no directament observables, desenvolupa teories tractant d’entendre, de teixir explicacions i de fer prediccions contrastables. Arribat un moment avançat de l’estudi, pot haver-se assegurat un nucli de la teoria que difícilment es mourà. Simultàniament, altres aspectes de la teoria són incerts i solen estar sota debat. Hi romanen aspectes inexplicats (anomalies); han sorgit noves preguntes, prediccions que han resultat errònies o imprecises, observacions inesperades. La teoria necessitarà ajustos o ampliacions que, potser, no afectaran el seu nucli. Si amb el temps les anomalies van resolent-se, el nucli de la teoria tal vegada resisteix, i amb el nucli, la mateixa teoria. Poden haver-hi anomalies que persisteixen i s’hi acumulen. Si emergeixen propostes que modifiquen el nucli, però resolen exitosament les anomalies, una nova teoria comença a treu el cap i acaba per substituir la vella.
La substitució ha produït, històricament, circumstàncies diferents. La modificació del nucli potser tan radical que la teoria vella ha caigut en desús essent substituïda completament per la nova. Però també pot ocórrer que la nova teoria (B) represente una transformació perfeccionada de la vella (A), i permeta titular-la teoria A millorada.
L’actual teoria de l’evolució és del segon cas. Actualment, una síntesi de diverses aportacions: les idees de Darwin, els progressos en el coneixement de registres fòssils (paleontologia), i els desenvolupaments en genètica i biologia molecular. Des de fa dècades, és una teoria amb un nucli ben assentat de coneixements entre els quals està: l’ascendència comuna de tots els éssers vius o la variació genètica proporcionada per mutacions aleatòries sobre les quals actua la selecció natural. També hi ha processos no completament explicats que demanen més estudi. Conviuen aspectes irresolts o polèmics que susciten controvèrsia entre els especialistes i diverses variants de la teoria. En qualsevol cas, l’actual teoria de l’evolució és una teoria millorada de la versió del segle XIX, i tot indica que els canvis que puga sofrir en el futur també seran per a refinar-la i perfeccionar-la, no per a substituir-la i fer-la caure en l’oblit.
Així, amb precaucions, amb evidències, però també amb incerteses, progressa el coneixement científic. Tanmateix, com ja vaig apuntar als darrers paràgrafs de «Posant límits a la teoria de l’evolució», els creacionistes nord-americans destaquen les incerteses –inherents al treball científic en qualsevol camp– per a qüestionar la totalitat de la teoria de l’evolució i reclamar la veracitat del disseny intel·ligent (vegeu «I el creacionisme evolucionà»). També l’Església catòlica, pel que he llegit als seus documents, sembla recolzar-se en el caràcter temptatiu de la ciència per a treure-li rellevància a la teoria de l’evolució o expressar-hi dubtes.
