Mojitos, empanades argentines, tendes de bijuteria o de qualsevol, pràcticament qualsevol cosa feta industrialment encara la pancarta assenyale un origen «artesà» o «natural» –de fet, el tirador d’Estrella Galícia deixa ben clar l’artesanitat del producte- i una animació que pareix extreta directament de la sèrie Joc de Trons més que del Regne de València del segle XIII.
Potser ningú espera que una fira que s’autoanomena medieval siga una fidel recreació històrica, però hi ha límits? Una fira medieval ha de ser obligatòriament un mercadet on els venedors porten túnica i tot val el doble?
«Quan jo vaig començar a dedicar-me a organitzar mercats, els promovien els ajuntaments –explica Empar, nom figurat, ja que tots els testimonis d’aquest reportatge han demanat anonimat com a condició per parlar. És un món xicotet i les represàlies són immediates- i es concebien com una activitat cultural on s’hi dedicava un pressupost i els artesans fins i tot cobraven per instal·lar-s’hi».
Cap al tombant del segle la situació va començar a patir xicotets canvis, que al principi pareixien poc transcendents. «Els ajuntaments van deixar d’organitzar-ho directament i van començar a contractar empreses que s’encarregaven de tot, al negoci van començar a entrar empreses d’altres serveis, com concerts o festes patronals que, quan van veure el negoci, van començar a competir oferint fer-ho per cada volta menys diners fins arribar al cost zero», continua la mateixa font.
Naturalment, si l’ajuntament no hi dedicava diners, aquests havien d’eixir d’una altra banda: els artesans i hostalers que posaven parada. «Nosaltres hem vist com els preus de la parada han anat incrementant-se fins a fer-ho insostenible, de fet, ja pràcticament no queden artesans a les fires medievals», explica una artesana amb més de vint anys d’experiència a qui anomenarem Marta.
De fet, la guerra de preus no va acabar amb el cost zero, sinó que va passar a licitar-se els mercats a preus cada volta més alts. Segons els contractes que poden trobar-se a la Plataforma de Contractació, fires com les de Sagunt o Gandia s’adjudiquen per 12.000 euros, una molt més menuda, com la de Mutxamel, per 7.000. Altres, com la fira medieval que se celebra a València pel 9 d’Octubre no se sap el preu –l’Ajuntament cedeix l’espai a l’Agrupació de Moros i Cristians, que és qui licita el mercat, per la qual cosa es tracta d’un contracte privat-, però fonts del sector asseguren que arriben a les «desenes de milers» d’euros.
Naturalment, això implica increments constants de preus. «Per la fira del 9 d’Octubre, l’any passat, una parada d’uns tres metres dedicada a artesania havia de pagar uns 700 euros, enguany ho han apujat a pràcticament 1.000», explica Marta. A la fira medieval d’Alacant, la mateixa parada costa pràcticament 600 euros. En el cas de les parades d’alimentació els preus encara són més alts. Instal·lar una taverna en una fira medieval pot suposar un cost d’entre deu i vint mil euros, encara que hi ha casos extraordinaris, com la fira medieval d’Eivissa on en demanen 40.000. «La facturació d’una taverna és més alta, però també els costos, matèria primera, personal, infraestructura, etc., així que al final, els beneficis s’acaben assemblant a una parada d’artesania», explica Rosa, que fa anys que regenta una parada de menjar artesà.
Oligopoli
Unes poques empreses es reparteixen el mercat, arribant a adjudicar-se mercats per valor de centenars de milers d’euros, una posició de domini que els permet, no soles fixar els preus de les parades, sinó també establir altres condicions que els paradistes no dubten a definir com a «abusives». «És normal exigir que pagues part de la inscripció en metàl·lic quan comença la fira, sense cap registre», explica una. Una altra explica que «hi ha empreses que t’obliguen a pagar una quota trimestral per tenir accés a les seues fires i que si et negues a anar a una de menuda que no t’interessa et castiguen no donant-te lloc a les bones. O donant-te sempre les pitjors ubicacions», les formes de represàlia són múltiples i en el sector les protestes són sempre anònimes o a porta tancada. L’única opció pareix que és canviar de faena.
De fet és el que està passant. Les fires medievals van buidant-se gradualment d’artesans i les seues parades se substitueixen per revenedors de productes industrials, des de bijuteria a roba o joguines. «Totes les parades són iguals, no hi ha res original i això provoca queixes dels comerciants locals, que veuen com a les fires medievals es venen els mateixos productes que a les seues botigues. Abans, la fira medieval era un revulsiu que beneficiava el comerç local. Ara, cada volta més, és una competència», explica Marta. I, com al final el que compta és quadrar els números, en moltes de les fires s’unfla en número de parades per tal de rendibilitzar la inversió, provocant que, també dins del mercat, la competència siga cada volta més ferotge.
La situació és similar amb el menjar, on els productors artesanals han estat substituïts per grans empreses especialitzades en fires de tot tipus, sobretot amb base a Andalusia, que venen els mateixos xurros i les mateixes cerveses, simplement posant-se o llevant-se una túnica.
Menys qualitat i preus abusius
«Al final, els perjudicats –continua Marta- a més dels artesans és el públic, que paga uns preus abusius per uns productes que són els que poden trobar a qualsevol lloc». Totes les fonts consultades coincideixen, a més, que la degradació del concepte es nota en molts altres aspectes, com la qualitat dels espectacles, que cada cop és pitjor, amb la desaparició de les propostes més cares, com les mostres d’oficis artesanals o els concerts. «Una fira podia ser una festa, venia gent de fora expressament i repetia diversos dies, ja que hi havia una programació específica. Ara només trobes els mateixos espectacles repetits una vegada i una altra.
Empar posa l’accent en el fet que el sector s’ha convertit en un «forat negre», on regna l’explotació laboral i la manca de condicions higièniques. «Per què els inspectors de sanitat o de treball mai passen per les fires medievals? –es pregunta- és evident que no s’estan complint les normes mínimes».
Una inspectora de sanitat, a preguntes de Diari La Veu, assegura que sí que hi ha inspeccions a les fires, però reconeix que les infraccions són habituals i «poques voltes es multa». «Les més habituals són personal sense carnet de manipulador d’aliments, deixar el menjar directament a terra o la manca d’aixeta per rentar-se les mans, un problema [aquest de l’aigua] que es van passant entre hostaler, organitzadors i ajuntament, i al final queda en res. Alces acta i ja està», explica.
Hi ha alternativa?
Totes les persones consultades per a aquest reportatge posen l’accent en la responsabilitat dels ajuntaments. «Mentre els ajuntaments no creguen important que les fires medievals poden servir per promoure els productes locals, l’artesania, la cultura i el territori, no hi ha res a fer –es lamenta Marta-, si soles ho veuen com una font d’ingressos extra, el model continuarà igual o pitjor».
Per començar, consideren important que el focus de la fira passe de la part comercial a la cultural, i servisca com a ferramenta de difusió històrica i no de simple mercadet.
Un objectiu no tan impossible d’aconseguir. El cas de Cocentaina és el més evident. Fa uns dos anys que l’Ajuntament va decidir reprendre el control directe de l’organització del mercat medieval que s’organitza a la ciutat juntament amb la famosa fira de Tots Sants. Des de llavors, s’ha incrementat el control de la qualitat de les parades, garantint que són realment artesanes, els preus de les parades ha baixat i s’han millorat els espectacles.
I aquest no és un cas únic Aiora també es posa com a exemple de mercat organitzat directament pel consistori i on la qualitat preval per sobre del preu. Ja fora del País Valencià, es destaquen alguns de molt clàssics, com els de Montblanc, Vic o Vigo, que ja fa dècades que funcionen i que els respectius ajuntaments han volgut convertir en referents del sector i en motors del comerç local, més que en una excusa per posar uns euros més a la caixa.
