Una de les coses per les quals estaré sempre agraït a l’equip del Diari la Veu és que, durant els primers dies després de la DANA, em van donar llibertat absoluta per anar a la zona afectada, passejar-m’hi i escriure què hi veia. Dic açò de l’agraïment, perquè aquells dies van ser una autèntica bogeria, per a tothom sí, però per als mitjans de comunicació valencians especialment, obligats com estàvem a anar descodificant, contrastant, classificant, estructurant i jerarquitzant una autèntica allau d’informacions.
Era una feinada enorme que en una redacció xicoteta com la nostra es feia pràcticament inabastable. La solució “fàcil” hauria estat tancar-me en una sala davant d’un ordinador i un telèfon i posar-me a llegir els milers de teletips i notes de premsa de tot tipus que eixien i anar trucant i anar produint aquelles notícies que la gent, en aquells moments de desconcert i por, necessitava.
Enlloc d’això, jo vaig agarrar la bici, unes ampolles d’aigua i un raspall i vaig anar a fer de periodista-voluntari. Llevava fang durant hores, parlava amb la gent, palpava l’ambient i després, totalment baldat, tornava a casa i em posava a escriure la crònica. Una crònica al dia mentre els meus companys publicaven desenes de notícies.
I anar a la zona afectada era important per a mi com ho era per a les desenes de milers de persones que des del primer dia van llançar-se massivament a anar a les zones afectades per tal d’ajudar en el que pogueren malgrat tots els avisos de les autoritats assegurant que “molestaven” i amenaçant en tancar els accessos.
Va ser el mateix impuls bàsic de suport mutu, solidaritat i, si calia, desobediència, que va mobilitzar centenars de milers de persones, afectades o no, durant aquelles setmanes i que vaig intentar plasmar en les meues cròniques. Cròniques que han servit de base per al capítol que signe del llibre col·lectiu “(Re)construir el demà. Una anàlisi política de la DANA”.
Més enllà de recordar els primers dies, al llibre intente explicar –citant el naturista rus Piotr Kropotkin- com aquest suport mutu i aquesta solidaritat són les bases de l’evolució i el desenvolupament social i com hem de reforçar les ferramentes per fer més eficients aquests conceptes de cara a les futures “danes” –prenguen les formes que prenguen- que vindran.
Un esdeveniment del futur
Quan els enginyers construeixen una infraestructura, de qualsevol tipus, es tenen en compte la probabilitat dels incidents que poden afectar-la cada 50, 100 o 500 anys. La barrancada va ser un esdeveniment que, segons aquests estudis, es dóna sols cada mig mil·lenni. Hem tingut la “sort” de viure un esdeveniment extraordinari que sols passa cada cinc segles?
Per desgràcia, em tem que no. Que aquesta DANA, en realitat, ve del futur, un futur que ja és present, i que els enginyers hauran de modificar els seues càlculs de probabilitats. Les barrancades “extraordinàries”, els paorosos incendis forestals, les sequeres inacabables o els nous virus seran –en realitat, ja són- una realitat cada volta més comuna.
Per això és tan important fer una anàlisi política del que ens ha succeït per tal d’afrontar els nous embats amb més previsió i preparació.
El llibre aborda les conseqüències de la barrancada des de diferents angles, no soles el suport mutu que va generar, sinó també el canvi climàtic, el territori, les afectacions a la salut mental, els intents de l’extrema dreta de treure’n profit o com ho ha viscut la població migrant.
Aportant la visió de veus com l’investigador del CSIC Antonio Turiel, el periodista climàtic Juan Bordera, l’activista antiracista Salomé Carvajal-Ruiz, la periodista experta en extrema dreta Anna López, l’activista de Per l’Horta Josep Gavaldà i l’arquitecta i urbanista Júlia Gomar.
Un llibre amb voluntat de ser una ferramenta per al debat, la reflexió, però també l’acció col·lectiva en favor d’una societat més resilient davant d’un futur que, ens agrade o no, ja està ací.
