Que el valencià és un país singular, a hores d’ara ja és prou evident, però cada dia es troben noves proves d’aquesta singularitat. I és que segons el cardenal australià James Knox, el País Valencià és l’únic territori del món on mai s’ha pogut implementar el mandat del Concili Vaticà II d’adaptar la litúrgia catòlica a les llengües vernacles, això vol dir nacionals. Un mandat, per cert, que el Vaticà va incloure explícitament en les nacions sense estat i les minories nacionals.
I tampoc deixa de ser prou singular que 60 anys després d’aquell concili, un documental per explicar els motius d’aquell incompliment siga capaç d’omplir a vessar el Teatre El Micalet. «Déu també parla valencià» recupera la figura del rector Pere Riutort, un religiós i acadèmic mallorquí a qui se li va encarregar traduir els textos litúrgics al valencià. Una demanda que el 1962 havien exigit 20.000 catòlics valencians en una carta a l’arquebisbe del moment, Marcelino Olaechea.
Amb aquesta finalitat, el 1974 totes les diòcesis valencianes impulsaren una comissió diocesana dels textos litúrgics presidida pel mateix Riutort, el resultat de la qual és el «Llibre del Poble de Déu», una ferramenta d’una «qualitat impagable» –segons el monjo Josep Miquel Bausset, entrevistat al documental- imprescindible per poder fer missa en valencià. El 29 d’octubre del 1974, tots els bisbes aproven els textos per unanimitat. Però, fins ací va arribar aquella suposada normalitat i comença la singularitat.
L’inici de la mal anomenada «Batalla de València» just en aquell moment provoca que l’Arquebisbat de València mai arribe a editar el «Llibre del Poble de Déu», la impressió del qual va ser sufragada pel mateix Riutort de la seua butxaca. I es produeix llavors una d’aquelles situacions tan kafkianes i inexplicables però que, per desgràcia, els valencians hi estem tan acostumats. El text aprovat oficialment per l’Església, el «Llibre del Poble de Déu», és prohibit de facto pels mateixos bisbes, que es neguen a difondre’l.
Però la campanya contra el llibre i Riutort no va acabar ací. En un moviment coordinat entre els sectors conservadors de l’Església, el diari Las Provincias i les esquadres violentes del Grup d’Acció Valencianista (GAV), la persecució contra la valencianització de l’Església valenciana va ser sistemàtica. «El valencià encara no havia entrat en l’escola, l’Església era el primer espai on entrava i la campanya va ser molt dura per tal de tallar el pas a altres espais», reflexiona Bausset al documental.
De la difamació i assenyalament constant des de les pàgines de Las Provincias va passar-se ràpidament a la violència, amb misses boicotejades, aturades de forma violenta, amenaces i rectors agredits. L’historiador Francesc Martínez parla de «la guerra de les misses», on s’impedeix oficiar les escasses misses que es feien en valencià.
El mateix Riutort va patir amenaces de mort, agressions, insults, escopinades o li van tirar ous. «Van tirar-me escales avall de la Llotja», explica el mateix protagonista al documental.
Va ser clau, també, la figura de l’arquebisbe del moment, el mallorquí Miquel Roca, que per por o interessos va posar-se de costat i va callar davant les agressions a religiosos i fidels. «Sant Gregori el Gran té paraules duríssimes contra els pastors que callen davant dels llops –reflexiona Bausset-. Els anomena mercenaris, ja que el seu deure és alçar la veu per defensar la veritat». El mateix Riutort va aconseguir arribar a un acord amb Roca per tal d’evitar un judici intern seguint el dret canònic, pel qual els bisbes emetien un comunicat on recordaven que els únics textos vàlids eren els aprovats oficialment, però no va passar de ser paper mullat i la violència va continuar.
Església en castellà
El resultat d’aquella campanya és que, hui en dia, només una cinquantena de misses són en valencià arreu del País, al voltant del 2% del total d’oficis. L’objectiu, doncs, no era tant evitar «la imposició del català», sinó assegurar-se que el castellà es mantindria com a llengua hegemònica. I aquest va acomplir-se a bastament.
Amb tot, els entrevistats al documental coincideixen en reconèixer la tasca de Riutort i la importància del «Llibre del Poble de Déu», que a finals del segle XX seria actualitzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Segons va recordar un dels assistents a l’emissió en el col·loqui posterior, aquest text és el que es gasta en la missa dominical en valencià que À Punt retransmet des del confinament obligat per la pandèmia. «L’esperança cal mantenir-la sempre», avisa el mateix Riutort al documental, que ell no va poder veure acabat, ja que va faltar pocs mesos després de la gravació i quan encara no estava acabat el muntatge.
Com veure el documental?
«Déu també parla valencià» va ser emès per À Punt el 9 de setembre, centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, amb una notable audiència –més de 20.000 espectadors- malgrat que va passar-se a les 12 de la nit.
A partir d’ara està programat en diferents festivals, com el Festival de Cinema Ciutadà Compromès que se celebra a València les pròximes setmanes, i també s’ha presentat als Premis Lola Gaos de l’Acadèmia Audiovisual Valenciana. Valentí Figueres, el seu director, explica que hi ha negociada una nova emissió per part d’À Punt, encara sense data i també la inclusió a plataformes com Filmin o la mateixa À Punt.
«Aquest documental vol ser també un homenatge a aquella part de l’Església compromesa amb la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat», explica Helena Sànchez, de la productora Los sueños de la Hormiga Roja, que l’ha produït. «Tractem de recuperar una memòria soterrada i tenim clar que aquest documental enceta el tema, però no l’esgota, ja que és molt ampli i està molt poc estudiat».
