Diuen que el fet de saber, el coneixement del món social i material, és una font de patiment. Jo mateix ho he avisat al principi de cada curs en les meues classes de sociologia. L’horror de la desigualtat i la crueltat dels poderosos no es resolen pel fet de desvetllar la dominació, tot i que, vam aprendre amb el sociòleg de Bearn, Pierre Bourdieu, que conèixer-ne les causes és el primer pas cap a la possibilitat de l’alliberament. Certament, això es pot viure amb una amargura continuada que no et deixa en pau -tots els qui ens dediquem a les ciències socials n’hem passat èpoques difícils per això- o s’hi poden trobar maneres de rebel·lar-se contra el fat i decidir viure en l’alegria. El món continua sent el mateix, però tu no. “La felicitat pot ser un riu sonant mentre t’adorms”, cantava jo al poema de Txema Martínez, “Preludis”, al disc La Dansa d’un Temps Nou.
L’entorn físic, transformat per la mà humana, pot ser l’espai que fa possible una felicitat senzilla, domèstica si voleu. És cert que hi ha entorns més favorables en aquesta disposició de l’ànim. Un clima benigne, tot i les fúries del Devastador -el Xúquer-, un espill d’aigua i de verd -la marjal-, algun turó -la muntanyeta dels Sants-, restes d’un castell al lluny i a la vista -Corbera-, camins de terra i fang, un ventijol i un aire net, i això sí, molta i bona literatura, fan que algunes persones, tocades pel dit de Prometeu, no necessiten molt més.
Francis Bacon, el filòsof anglès del Renaixement, no el pintor irlandès contemporani, i Giordano Bruno, el filòsof napolità passat pel foc de la Inquisició, reivindicaren la figura de Prometeu com a símbol de la llibertat de pensament en haver donat a la humanitat la capacitat de pensar, d’escriure, el llenguatge que fa possible la transmissió de les idees. També Prometeu va advertir al seu germà que Pandora era una mala peça, que no s’hi casara, però el germà estava un poc apardalat i Pandora era molt bonica. De fet, fou ella qui, en obrir la gerra de les desgràcies, va portar tots els mals a la humanitat.
El nostre Prometeu es va lliurar del càstig diví perquè no hi creu. Cap àguila li ha menjat el fetge com li passava al tità encadenat. El conserva en bon estat perquè s’administra el whisky amb prudència. Ha patit, com molta gent inquieta, les desgràcies del nostre petit país, però sempre les ha afrontades amb bon humor i amb ànim de rebel·lia. Va rebre el do de les paraules del mestre de Sueca, Joan Fuster, i mai no se n’ha penedit d’aquell regal. La criatura prometeica que va aprendre les arts de l’emancipació cultural de ben jove, que va rebre la inclinació al dubte, la ironia, els plaers del riure i el goig dels bons llibres, s’ha dedicat molts anys a compartir aquestes joies amb diverses generacions de joves.
El Prometeu a la vora del riu Xúquer, llig i passeja, escriu i camina, escolta i vagareja entre camps i séquies. Salvador Vendrell, home de llibres i camins, ens ofereix uns textos estimulants que ha titulat “Tot començà amb Prometeu” (editorial Onada) i que m’ha donat peu a les digressions sobre el mite amb què he començat aquest escrit. Al subtítol diu que es tracta dels “Diaris 2021-2022”. Tanmateix, no us prengueu això de diaris en un sentit massa estricte. És cert que va marcant la data del que escriu, però, si entenem diari quant allò que va passant-li a l’autor en el dia a dia, hi ha poc d’això. Si ho entenem en el sentit més lax d’allò que li pega per escriure, potser si que anirem més encertats. Molts textos ja foren publicats al seu dia al diari La Veu del País Valencià, però els ha revisat i ajustat al llibre, a més que n’ha afegit de no publicats anteriorment.
I de què escriu Salvador Vendrell? Doncs a la parada tenim un bon compendi de les coses que l’ocupen, principalment literàries, i també polítiques i socials. A mesura que va assimilant lectures, ens en va oferint la seua perspicaç mirada, ens transporta per mitjà dels llibres a reflexions vitals sense estar-se de dir-nos la seua. El mestratge de Fuster, que reivindica amb orgull de fill intel·lectual, no només s’hi veu en la seua escriptura, sinó que el fa explícit de tant en tant per si algú se n’havia despistat. “La llibertat podem llegir-la en un poema de Paul Éluard”. De fet, té un altre llibre en aquesta mateixa editorial -quin treball més bo que fan des de Benicarló- sobre les tertúlies a casa Fuster que seguia calladet quan era molt jove. I també un parell de novel·les estimables. Si en voleu saber més, té un grapat de llibres publicats que podeu consultar fàcilment a la Viquipèdia en català.
L’escriptor de Fortaleny, adscrit a la colla literària de Sueca, no té cap inconvenient en felicitar l’autor de “Noruega”, Rafa Lahuerta, i confessar que li ha agradat la novel·la i que s’ho ha passat bé llegint-la. Però, tampoc li accepta aquella mirada del xic de ciutat que parla sense tenir ni puta idea de qui eren els xics de comarques que llegien Fuster. Pàgines memorables en què, com diem a la Ribera, li deixa el saquet ben arreglat. En resum, si no saps de Fuster, millor et calles. Això sí, tot de bon rotllo i acceptant que un personatge de ficció pot opinar el que li passe per l’engonal. I recordant Fuster, ens conta que l’any 1969 -testimoni de Josep Lozano- quan havia de presentar-se l’escriptor de Sueca cada setmana a la caserna de la Guàrdia Civil per l’estat d’excepció, va convidar una colla de joves a sopar al bar Llopis. Era el 25 d’abril, i Fuster, per celebrar la fi del nazifeixisme a Itàlia, el Dia de l’Alliberament, els va convidar a sa casa després i els va posar al tocadiscos “Bella ciao”. La lliçó és clara, Fuster també era partidari de la felicitat, preferia celebrar aquella victòria que no la nostra derrota a Almansa.
Salvador Vendrell aprofita el llibre per fer-nos coneixedors d’un nou autor a l’Olimp suecà, Ricard Ripoll, poeta, guanyador del premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre per “Fènix”, professor titular a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Grup de Recerca en Escriptures Subversives. Poca broma, eh? Òbviament, els deus suecans de l’escriptura passen tots per aquestes pàgines i molts escriptors en català amb obra recent. També algun cantant que m’és pròxim. He trobat especialment magistrals les pàgines que hi dedica a Manel Baixauli; un molt interessant estudi crític de les seues obres que podreu gaudir de la mà del Prometeu riberenc.
L’excel·lència de Vendrell parlant de llibres, reivindicant autors, descobrint-nos lectures, és indiscutible. També dels clàssics i d’autors d’arreu del món. S’hi nota l’ofici del professor. Per fer-nos més abellidora la lectura ens recomana la música que la pot acompanyar i ens suggereix de la mà de Baixauli que la millor literatura és la que es camina. L’escriptora nord-americana i activista compromesa amb causes justes, Rebecca Solnit, va escriure un llibre fascinant sobre la relació estreta entre caminar i pensar que m’atrevesc a recomanar-vos i que segur que Salvador Vendrell coneix; “Wanderlust. Una història del caminar”. I com no, “La Passejada” de Robert Walser. N’hi ha un grapat de llibres sobre el tema. Aquests dos que acabe d’esmentar són dels meus preferits. Mai no oblidaré que vaig escriure tota la “Cantata de València” (2022) caminant entre Benimaclet i el barranc del Carraixet.
I parlant de caminar, hi ha dos aspectes del llibre de Voro Vendrell que m’han interessat i agradat especialment. Un té a veure amb els records, especialment de joventut, on m’identifique i em retrobe en les seues peripècies. Fórem companys de lluita i esperances. L’altre que vull destacar és la seua escassa afició als embadaliments paisatgístics. Tots el qui hem treballat al camp, tots el qui no som de la “casa bona” que ens suposava Lahuerta, som refractaris als llorentinismes de la terra de les flors i les barraques. Sabem el parany que ens hi paren. L’autor ho recorda unes quantes voltes. També és cert que el fet que no caiguem com bajoques líriques davant d’una posta de sol a la marjal, no vol dir que no siguem, precisament per això, els qui més ens estimem el patrimoni de la terra, dels horts, les séquies, rius i rierols, molins, turons i castells. Som fills de la terra, no voyeurs de passeig. Només heu de llegir l’entrada “Corbera” per a entendre-ho.
Així que, si voleu passar bones estones i orientar-vos en l’oceà de les possibles lectures, Salvador Vendrell i el seu “Tot començà amb Prometeu” n’és un bon guia. Si teniu una certa tirada per la política, també trobareu reflexions útils malgrat el temps transcorregut. I tornant al principi, Salvador Vendrell és d’aquelles persones que sempre estan ben disposades al riure sorneguer, càustic si cal, iconoclasta sempre, com els bons mestres. Li agrada alegrar-te el dia, perquè tota la resta l’haurem de suportar igual.
