Núria assenyala cap a la Mediterrània. Diu: «Mira, una església roja». El Desert de les Palmes es mostra ple de miratges cap a la posta de sol: la línia de la mar, que es barreja amb la del cel, i els vaixells que acaben d’abandonar el port del Grau semblen flotar; Benicàssim allà avall, xicotet i manejable com una maqueta. «Supose que estarà feta d’argila. La majoria de muntanyes de la Plana són formades d’aquest material», dic. És una de les coses que més trobe a faltar quan estic molt de temps lluny de Castelló: els colors.
Núria m’explica que molts llocs tenen una estètica i construcció que venen determinades pels materials que disposava la natura. Em posa com a exemple les barraques de l’Horta de València. «Al cap i a la fi, els materials que gastaven eren fang, pallús i rebuig que queda de la palla després de trillar el gra», em diu. «En la majoria dels casos hi ha un component socioeconòmic darrere d’estes tècniques», conclou. Estem a finals de juny i en tota la vall coberta de romer, timó i carrasques la banda sonora la componen les xitxarres, inaugurant les vesprades d’estiu. Em vaig sentir molt afortunat d’habitar este raconet de món.
Però abans d’habitar este, n’habitava un uns quilòmetres més al nord: Vilafranca. Tota la comarca dels Ports està fraccionada per parets de pedra en sec. Estes van néixer també arran del context que els hi va tocar viure als habitants de la zona. I és que per a disposar els bancals per a l’activitat agrària, els agricultors havien de netejar la terra de pedres, deixant en els marges una gran quantitat de roca a la qual se li havia de buscar un nou ús. I van començar a sorgir de la terra paredons, passos, camins empedrats, porteres, un miler de casetes, abeuradors, pous, fonts, basses, bancals, etc. Una pràctica que va aparéixer de la necessitat i que ha acabat convertint-se en motiu d’orgull per a la gent vilafranquina. Tant que a l’institut s’ha començat a impartir una optativa de construcció de parets i reparació de solsides.
Núria continua mirant l’església roja i la Mediterrània rere ella. Ens hem assegut al camí de terra per a admirar el paisatge: «És que la identitat estètica i arquitectònica dels pobles s’ha construït així. Per això em semblaria una bogeria que s’alçara un bloc de pisos en el centre de Vilafamés o en la part antiga de Peníscola. És destrossar el que tantes generacions ja havien fet», conclou. Crec que té raó, assentisc amb el cap. Comence a fixar-me en la quantitat d’ermitoris que n’hi ha per tot el Desert de les Palmes. En cinc segons n’hem comptat com quatre.
És llavors que decidisc cercar en internet informació sobre el lloc que xafem. Jo ja sabia que era el convent dels Pares Carmelites, però volia entendre com s’havia originat tot això. I la història es remunta a 1697, data en la qual van batejar amb esta denominació el paratge i van començar la construcció de l’església roja, ara mig enderrocada. El motiu d’aquest nom té a vore amb el fet que era un lloc de retir, soledat i silenci per als monjos. Després, en 1783, unes pluges torrencials i un terratrémol van acabar amb el convent, construint-ne un de nou uns metres més enllà i en una zona més segura. «Si ara s’està tranquil·la, imagina’t fa tres segles. Els monjos mai sabrien que instal·larien Aquarama allà avall», riu Núria.
«Te’n recordes de Gemma? La meua amiga, la que viu al Montseny», em pregunta. «Doncs, ha anat recollint pedres de diferents colors de la muntanya, les ha fet pols i ha dissenyat una gamma cromàtica del Montseny: marrons, ocres, grocs, taronges…», conclou. I quan Núria diu això em pregunte: Quins seran els colors del Desert de les Palmes? Quins seran els colors que ens defineixen per haver nascut al costat de la Mediterrània?
