Aquesta sèrie gira al voltant del sentit comú, el dipòsit d’idees i creences compartides, i de la seua modelació interessada pels qui tenen les eines i la voluntat de fer-ho. En l’article inaugural vaig destacar la simultaneïtat de transformació i permanència que s’hi dona en la història de la humanitat. Un món que exhibeix un paisatge canviant remullat per aigües que brollen, inalterables, del subsol dels temps. Com a exemples del substrat immutable, en aquella ocasió vaig llistar les relacions de dominació-subjugació, l’antagonisme entre acaparadors i desposseïts o la discòrdia entre les visions individualista i comunitària de les societats. Als darrers articles estic comentant una altra constant històrica.
Des que fa 2.600 anys, i tractant de fer un camí independent del mite i la màgia, el projecte que anomenem ciència veié la llum, els èxits assolits en el coneixement de les lleis naturals han estat superbs. La ciència nasqué per a seguir un camí exempt de causes sobrenaturals com a font d’explicació. Emancipada del recurs a les intervencions divines, la ciència segueix un procés temptatiu i acurat, enfrontant el desconegut i sabent que, per molts èxits que acumule, ha de conviure amb anomalies –fenòmens inexplicats– sense saber si les podrà resoldre més prompte o més tard. L’únic que demana és autonomia.
Hi ha nombrosos científics devots, també religiosos d’hàbit, testimonis de què les actituds científica i religiosa poden conviure en la mateixa persona com a camps independents de l’experiència humana. Un abanderat d’aquesta posició fou l’astrofísic Georges Lemaître, pare de la teoria del Big-Bang i sacerdot, i de qui vaig parlar en «L’Acadèmia Pontifícia de Ciències». I heus ací la constant històrica: el projecte científic mai no ha aconseguit desempallegar-se de les envestides de l’actitud precientífica, que continua vigorosa i punyent. Una actitud capficada en negar l’autonomia de la ciència o en posar-li límits.
En 2007, després del judici del panda de 2004, on el jutge desautoritzà l’ensenyament del disseny intel·ligent (DI) en les classes de biologia de les escoles públiques nord-americanes (vegeu «I el creacionisme evolucionà»), Michael Behe, bioquímic i testimoni principal de la defensa del DI, publicà El límit de l’evolució. En textos anteriors, Behe defenia que entre les estructures biològiques hi ha complexitats irreductibles que no poden haver evolucionat d’estructures anteriors, i necessiten haver estat dissenyades i creades tal com són. La selecció natural, diu, pot justificar una certa evolució, dintre dels límits de les espècies, que resultaria en accentuar alguna característica; per exemple pics més llargs en ocells o resistència als pesticides en insectes. Però rebutja que els mecanismes de l’evolució puguen produir canvis més intensos que requereixen la intervenció del DI i d’un dissenyador.
En El límit de l’evolució, l’objectiu és situar on està la frontera dels mecanismes evolutius per a produir diversitat. Segons Behe: «la mutació aleatòria, la selecció natural i l’ascendència comuna poden ser completament certes, i tot i això, els processos darwinians poden no ser una explicació adequada de la vida. Per tal de forjar les moltes estructures complexes de la vida, un procés darwinià hauria de fer nombrosos passos coherents, una sèrie de mutacions beneficioses que es van construint successivament les unes sobre les altres, conduint a un resultat complex». Però continua: «els camins darwinians cap a moltes característiques complexes de la vida són força llargs i accidentats». I novament recorre a una analogia (vegeu «Analogies creacionistes») il·lustrant les dificultats que tindria la selecció natural per seguir un camí evolutiu que duga a una determinada forma de vida. Ho compara amb les insalvables dificultats que tindria un borratxo amb els ulls embenats si hagués de travessar una gran ciutat que desconeix, bulliciosa i amb intens tràfic, fins al terrat d’un gratacel predeterminat on rebria un premi.
Aquesta analogia recorda la cinquena via de Tomàs d’Aquino per a demostrar l’existència de Déu. La via de la finalitat: «Les coses que no tenen coneixement no tendeixen a un fi sense ser dirigides per algú amb coneixement i intel·ligència, com l’arquer dirigeix la fletxa. En conseqüència, existeix un ésser intel·ligent que dirigeix totes les coses naturals al seu fi. Li diguem Déu»(1). Behe sembla establir un punt d’arribada del camí evolutiu i conclou que el trajecte té tantíssimes dificultats com la travessia del borratxo-cec de l’analogia. En conseqüència, l’aparició d’espècies notablement diferenciades de les anteriors ha hagut de ser un procés intervingut per una intel·ligència que ha fet actes de creació periòdics, executant el que l’evolució darwiniana no pot fer.
Els mecanismes de l’evolució, però no funcionen com Behe pretén. No hi ha cap destí predeterminat a què haja d’arribar el camí evolutiu. No hi ha un terrat d’un gratacel predeterminat. Tant el camí com el punt d’arribada són construïts en el procés. L’evolució no segueix un pla. És el resultat de la combinació de mutacions aleatòries i selecció natural de les variants que millor s’adapten. La dosi d’aleatorietat i la manca de finalitat en la teoria de l’evolució és el que irrita els creacionistes.
Richard Dawkins és un etòleg (ciència del comportament animal), divulgador de la ciència i cofundador del Centre d’Investigació (CFI), que vaig citar en la peça anterior. En aquest article de 2007, Dawkins comenta El límit de l’evolució de Behe, i descriu la fal·làcia que cometen els defensors del DI: «Es plantegen dues teories rivals, A i B. La teoria A explica molts fets i està sostinguda per muntanyes de proves. La teoria B no té proves que la recolzen, ni s’intenta trobar-ne cap. Ara es descobreix un petit fet, que A suposadament no pot explicar. Sense ni tan sols preguntar-se si B ho pot explicar, es treu un conclusió per defecte: B ha de ser correcta». A seria la teoria de l’evolució i B el disseny intel·ligent.
Dawkins acaba el seu article dient que Behe «ha evitat completament el procediment de revisió per parells, ha passat per alt els científics que abans aspirava a tenir entre els seus companys i ha apel·lat directament a un públic que, com ell i el seu editor saben, no està qualificat per criticar-lo».
(1) Tomàs d’Aquino. Suma Teològica. Part 1, qüestió 2, article 3.
