Les últimes excavacions a la Insula Meridionalis de Pompeia han fet trontollar una de les idees més arrelades sobre el seu destí després de l‘erupció letal del Vesuvi l’any 79: que la ciutat havia quedat completament abandonada. Les sorprenents troballes recents aporten proves sòlides sobre el fet que, en compte de desaparèixer del tot a causa del descomunal sinistre provocat pel volcà, Pompeia va tornar a ser ocupada, encara que d’una manera molt diferent de la ciutat vibrant i organitzada que havia sigut abans de la destrucció.
Els investigadors del Parc Arqueològic han aclarit que la zona zero, coberta per les cendres i plena de cossos de les víctimes que van morir en la catàstrofe, no va tornar mai a convertir-se en una autèntica ciutat, sinó que més prompte va ser un “campament precari, una cosa improvisada”.
Aquestes evidències, com expliquen els experts, sempre havien estat presents, però havien quedat relegades a “l’inconscient arqueològic”. Unes evidències que, fins ara, havien sigut ignorades pel desig d’arribar als frescos intactes i a les decoracions sumptuoses dels edificis romans. “En l’entusiasme per aconseguir els nivells de l’any 79, els rastres febles de la reocupació del jaciment van ser literalment eliminats i, sovint, agranats sense cap documentació”, ha reconegut el director del Parc Arqueològic, Gabriel Zuchtriegel. Ara, però, les noves excavacions permeten recuperar aquesta “història oblidada” i dibuixar una imatge més complexa de la ciutat romana posterior al desastre. “Més que una ciutat, un assentament precari i desorganitzat, una ‘favela’ entre les ruïnes encara recognoscibles de la Pompeia que va ser”, han declarat els arqueòlegs.
La segona Pompeia
Segons els investigadors, la reocupació va començar poc després de la destrucció. Zuchtriegel ha explicat que “gent que no tenia altres possibilitats va provar de refer la seua vida sobre les ruïnes de la ciutat arrasada. Als antics habitants, probablement també s’hi van sumar nouvinguts, procedents d’altres llocs, sense llar, que es van establir a la zona devastada”. En un primer moment, l’entorn era un desert de cendres, però la vegetació no va tardar a reaparèixer. Els forns descoberts, on es feia pa, indiquen que s’havien recuperat els cultius i que el territori s’havia transformat de nou en sòl agrícola.
La “segona Pompeia” no va ser una ciutat amb carrers i serveis, sinó un espai improvisat. Es van ocupar els pisos superiors de les cases, mentre les plantes baixes restaven sepultades sota la cendra. En aquests espais, convertits en soterranis i coves, es van instal·lar fogons, molins i altres elements per a la vida quotidiana. També s’hi han trobat indicis d’excavacions per a recuperar materials valuosos, com ara marbres, amb què comerciar.
Els experts calculen que Pompeia tenia uns 20.000 habitants l’any 79, però la xifra de víctimes continua sent incerta. Fins ara s’han localitzat uns 1.300 cossos, i es creu que molts altres van morir fora del centre urbà quan van fugir. També hi va haver supervivents que es van dispersar per altres poblacions de la Campània, com demostren inscripcions trobades en altres ciutats, però “no tots tenien els mitjans per a començar una nova vida en un altre lloc”, han assenyalat els arqueòlegs.
La reconstrucció fracassada de Tito
Amb l’objectiu de recuperar l’activitat a la ciutat, l’emperador Tito va enviar dos excònsols com a curatores Campaniae restituendae, encarregats de la reconstrucció i la gestió dels béns dels qui havien mort sense hereus.
Tot i això, la iniciativa no va aconseguir reviscolar Pompeia com a centre urbà, i el que va sorgir fou un assentament precari, sense les infraestructures i serveis d’una ciutat romana. Aquesta mena d’ocupació es va mantindre fins al segle V, quan un altre devastador esclat del Vesuvi, conegut com l’erupció de Pollena, l’any 472, va forçar-ne l’abandonament definitiu.
L’inconscient arqueològic
Per a Zuchtriegel, aquestes troballes no només aporten dades arqueològiques, sinó que obrin un debat sobre la mateixa disciplina: “Els arqueòlegs, en aquests casos, ens sentim com a psicòlegs de la memòria enterrada: traiem a la llum les parts eliminades de la història, i aquest fenomen hauria de portar-nos a una reflexió més àmplia sobre l’inconscient arqueològic, sobretot el que s’elimina, s’esborra o roman ocult, a l’ombra d’altres coses aparentment més importants”.
