Pompeia continua viva i ens revela els seus secrets cada dia, bé a través de missatges complexos, com els que ens arriben a través dels objectes que hi apareixen, de la planificació urbanística de la ciutat, de la tipologia de les cases o de les pintures amb què decoraven les vil·les, o bé mitjançant missatges més directes, com les inscripcions als murs. Un exemple clar d’aquests “grafitis” de l’època és una rètol de propaganda política, trobat en un carrer cèntric de la ciutat, que confirmaria que Pompeia estava en plena campanya electoral quan el Vesuvi ho va aturar tot.
El cartell electoral d’època romana deia: “Us pregue que voteu Elvio Sabino, digne de l’Estat, un home bo”. Es veu que Elvio Sabino era un personatge respectat a la ciutat, ja que el seu nom es pot llegir en un gran nombre d’inscripcions. La veritat és que sempre hi ha sorpreses. I algunes, molt sinistres.
El fugitiu atrapat
Una de les troballes més significatives d’aquesta nova etapa és l’esquelet d’un home d’uns quaranta anys que, en principi, va morir decapitat per una gran roca quan intentava salvar-se de l’erupció. Els arqueòlegs l’han anomenat “el fugitiu atrapat”. Ara, després dels estudis pertinents, han descobert que la pedra no el va matar de forma instantània, com es pensava, perquè ja era mort. I han arribat a la conclusió que aquest home va perdre la vida a causa dels vapors tòxics que van brollar del volcà. Per tant, va morir asfixiat, com la majoria de pompeians.
Els investigadors van desenterrar amb molta cura els ossos de la víctima, que estaven perfectament ordenats sota la peça de roba que duia. Quan els van examinar, van veure que patia una infecció a la cama que va alentir la seua fugida. A més, hi van trobar un saquet amb unes vint monedes de plata. Uns cinc-cents euros actuals, segons els experts.
Els morts petrificats de Pompeia
Sempre impacta la visió dels petrificats de Pompeia. Les figures de pedra de les víctimes del volcà mostren amb una cruesa difícil de digerir l’instant precís en què els va atrapar la mort. Homes, dones i criatures, i també gossos i cavalls, que provaven d’abandonar Pompeia sense èxit. Un centenar de cadàvers convertits en matèria mineral. Però, en realitat, no són cadàvers solidificats per la lava, sinó figures de guix.
No parlem de reproduccions falses per a despertar el morbo dels visitants. Es tracta de reproduccions, sí, però no són figures falses. No han estat creades per la imaginació de cap escultor. Aquestes “estàtues”, documents fidedignes de l’instant de la mort dels pompeians, les devem a l’arqueòleg i numismàtic napolità Giuseppe Fiorelli (1823-1896).
Giuseppe Fiorelli i les “mòmies del Vesuvi”
Les persones que van morir en l’erupció van quedar atrapades i soterrades en cendres i, quan es van descompondre, hi va romandre el buit. L’espai que havien ocupat els cossos. A la cendra solidificada, va quedar definit de manera perfecta el volum de cadascuna de les víctimes, el volum dels cossos, la postura exacta que tenien en el moment en què van expirar. Amb aquesta enginyosa tècnica, Fiorelli va aconseguir motlles perfectes d’alguns pompeians en el moment de la seua mort.
Un segle després de les primeres descobertes arqueològiques, tothom va quedar impressionat amb les “mòmies del Vesuvi”, la genial invenció de Fiorelli. En aquestes inquietants escultures, s’hi pot apreciar amb una precisió increïble com anaven vestits, calçats, els aliments que s’emportaven… Tot. El mètode ideat per Fiorelli va generar siluetes perfectament definides d’aquelles persones, fins i tot de les seues expressions facials. Moltes mostren el terror esculpit al rostre.
La tècnica de Fiorelli
Els membres de l’equip d’arqueòlegs que dirigia Fiorelli introduïen el guix líquid a través dels forats oberts a l’escorça de cendra. Quan detectaven el buit deixat per un cadàver en el qual havia desaparegut tota la matèria orgànica, llevat dels ossos, injectaven el guix en aquella espècie de motlle i hi obtenien una reproducció d’una extraordinària definició.
Totes les “mòmies del Vesuvi” mostren postures diferents. Algunes víctimes semblava que dormien en postura fetal; altres provaven d’incorporar-se; altres estaven assegudes a terra o protegint-se el cap. Altres s’abraçaven. En totes s’aprecia clarament l’horror i la desesperació que hi van viure.
Des del 1772, els arqueòlegs sabien que els objectes soterrats a la cendra i destruïts pel pas del temps deixaven un buit. Tanmateix, va haver de passar quasi un segle perquè es decidiren a reomplir-los amb guix. D’aquesta manera, obtenien la reproducció de l’objecte. Un procés de reconstrucció que van aplicar per primera vegada per a reproduir la forma, els relleus i els ornaments d’una porta de fusta. I després, Fiorelli va decidir aplicar el mateix sistema als buits generats per les víctimes humanes.
Giuseppe Fiorelli va crear les dramàtiques “mòmies del Vesuvi”. Un impactant i espectacular testimoni de com va sorprendre la mort els pompeians, que permet estudiar el disseny de la indumentària i dels complements que duien. Fins i tot s’observen els plecs de la roba. Ara bé, el que més impressiona és l’expressió dels rostres. Expressions de terror, de desolació i d’angoixa. Aquestes escultures de guix són el rostre de la mort. Talment com si la càmera d’un fotògraf haguera capturat el dolor i la impotència d’aquell instant.
Les entranyes de les “mòmies del Vesuvi”
En l’actualitat, els especialistes estudien les entranyes de les “mòmies del Vesuvi” sense fer malbé l’escultura. Estudien els ossos de l’esquelet que hi contenen sense danyar la figura de guix. La tecnologia moderna ofereix la possibilitat d’analitzar els ossos dels pompeians morts fa dos mil anys sense haver de destrossar res, ja que les cendres van sepultar els habitants de Pompeia i els seus cossos es van descompondre, però els esquelets es van conservar intactes.
Per aquest motiu, quan Fiorelli i el seu equip injectaven el guix als buits que deixaven els cadàvers, els ossos de l’esquelet es quedaven atrapats dins de la figura. Ara, tècniques molt avançades, com la tomografia axial assistida per ordinador, faciliten als especialistes una gran quantitat d’informació. La maquinària utilitzada pels especialistes és un model de TAC capaç de fer un examen exhaustiu de tot el cos en cent segons.
Els arqueòlegs fan una mena de radiografia a l’escultura que els permet veure i analitzar els ossos que hi ha a l’interior per a aconseguir informació sobre l’estatus social, la dieta, els costums i les patologies que patien les víctimes.
Per exemple, s’ha pogut comprovar que la dentadura dels pompeians era de millor qualitat del que esperaven i que algunes víctimes presentaven traumes provocats durant l’erupció. L’aplicació d’aquesta tecnologia ha permès saber que els pompeians tenien les dents fortes i els ossos fràgils per l’excés de fluor que contenien les aigües de les fonts que abastien la ciutat.
A més de l’edat i el sexe i tot el que hem apuntat, els investigadors també poden determinar l’origen geogràfic o la condició socioeconòmica. Fins i tot poden saber si la víctima era un fumador de pipa, un músic que tocava la flauta, una ballarina o un fuster.
El regal de Fiorelli als arqueòlegs del futur
Quan Fiorelli va idear la manera d’aconseguir les reproduccions en guix de les víctimes del Vesuvi no imaginava la informació que aquestes escultures podien continuar aportant segles després. Una informació molt valuosa sobre què va passar aquell agost del 79 dC a Pompeia.
Si es té l’oportunitat, passejar pels carrers de Pompeia és una experiència inoblidable. El visitant pot contemplar-ho tot tal com era l’any 79: les termes, el temple de Venus, el temple d’Apol·lo, l’amfiteatre, que permetia que dotze mil persones assistiren a les lluites dels gladiadors, la Vil·la dels Misteris, la Casa del Faune, les carnisseries, les tavernes, el bordell… Un fenomen extraordinari que ens ofereix la possibilitat de viatjar al passat de forma física, perquè tota la ciutat va quedar hermèticament segellada sota milers de tones de cendra solidificada. Recórrer els carrers de Pompeia suposa viure i sentir l’experiència de la història.
