Les excavacions de Pompeia, sepultada pel Vesuvi l’any 79, han revelat detalls excepcionals sobre la producció i el comerç del vi en l’antiguitat. Els vins produïts en aquest territori continuen sent una de les joies de la Campània, ja que els sòls volcànics rics en minerals i el clima temperat, d’hiverns suaus i estius càlids i secs, complementat per la influència dels corrents humits de la mar Tirrena, permeten que s’hi elaboren vins d’alta qualitat des de fa més de 2.000 anys.
L’arqueologia ha demostrat que els grecs, que van batejar la regió amb el nom d’Oinotria (terra de vinyes plantades en estaques), hi van introduir ceps de varietats pròpies. Després, els romans van perfeccionar el cultiu del sistema vitis compluviata, un mètode de plantació de vinyes en espatllera, que van convertir els vessants del volcà en una zona privilegiada.
L’epicentre de la producció vinícola
La ciutat no només és recordada pel seu tràgic final, sinó també per haver sigut un centre vitivinícola clau de l’Imperi Romà. Pompeia era una ciutat pròspera, ubicada en una zona estratègica, a la badia de Nàpols, i reconeguda per la seua economia intensiva i l’especialització en la producció de vi.
La cultura vinícola era present als carrers i impregnava els rituals i la vida quotidiana dels pompeians. Marcial o Plini el Vell van descriure la Campània com una regió rica, intensament dedicada a la producció d’aquesta beguda. De fet, Pompeia, abans de desaparèixer sota les cendres del Vesuvi, era l’epicentre del comerç del vi a la Mediterrània.
Divinitats i símbols
Els romans eren grans bevedors de vi. Segons Plini el Vell, n’hi havia 180 varietats i cada persona en consumia entre un i cinc litres diaris. En l’antiga Roma, el vi era aliment i medicina, i fins i tot se li atribuïen misteriosos poders associats a Bacus, el Dionís grec, el déu del vi, de la fertilitat, dels banquets i les orgies.
Encara que Venus era la patrona oficial de Pompeia, el culte a Bacus estava molt arrelat. Frescos com els descoberts a la famosa Vil·la dels Misteris mostren una sèrie de ritus iniciàtics consagrats a aquest déu. Bacus i les vinyes apareixen constantment a les pintures i frescos recuperats i són un testimoni clar de la força simbòlica del vi.
En realitat, moltes pintures murals que cobrien l’interior de les cases de Pompeia són un reflex de la importància que va tindre el vi per als seus habitants. Nombroses granges i vil·les pompeianes es van dedicar a la producció de vi –entre aquestes, la Vil·la dels Misteris– i van disposar de tot el necessari per a la seua comesa: patis per a descarregar el raïm, almàsseres amb premses, cellers i magatzems. Tot destinat a l’autoconsum i el comerç.
En general, aquesta indústria s’ubicava a les vil·les rústiques, pròximes a les vinyes. Una vegada elaborat, el vi s’emmagatzemava dins d’àmfores en què apareixia inscrita informació sobre l’origen i l’any de la collita, i es preparava per al transport i la comercialització.
El vi estava a l’abast de tothom, però amb grans diferències. Les classes populars bevien els més barats, diluïts amb aigua calenta o freda, a les tavernes o thermopolia, locals on se servia vi i menjar calent, preferiblement a aquelles persones que no podia permetre’s una cuina privada; mentre que les elits degustaven vins més selectes, que mesclaven amb altres substàncies, ja que no es considerava de bon gust beure’l pur. Per aquest motiu, se li afegia aigua de la mar, espècies, perfums, ostres picades o mel, per a donar-li un sabor més sofisticat.
La casa dels Vetii
Una de les cases millor conservades a Pompeia és la dels germans Vetii, uns esclaus alliberats, vanitosos i dèspotes, que es van enriquir amb la fabricació de vi. La seua domus és un exemple de la residència fastuosa d’un nou-ric de l’època imperial. Ara bé, malgrat la seua riquesa, com que els Vetii no pertanyien a la noblesa, la seua llar, una de les més luxoses de Pompeia, mancava de tablinum, el centre de recepció, la peça de representació social on es rebien les visites i els clients.
La residència dels Vetii, que mostra la prosperitat d’uns comerciants sense escrúpols preocupats essencialment per l’opulència i el luxe, estava en plena reconstrucció quan el Vesuvi va entrar en erupció.
