A Pompeia, el vi era molt més que una beguda. El clima mediterrani i, sobretot, la fertilitat dels sòls volcànics rics en minerals afavorien un cultiu de la vinya extraordinàriament productiu. La qualitat i varietat dels seus vins era tan gran que van adquirir fama fora de les fronteres locals i es van convertir en símbol de prestigi.
El fòrum, centre polític i religiós, estava envoltat de mercats i magatzems plens d’àmfores a punt d’eixir cap a Roma o altres punts de la Mediterrània. A les tavernes i thermopolia el vi es disposava dins dels dolia, uns atuells de terrissa, que, encastats als taulells de pedra, permetien servir-lo de manera ràpida, mentre ciutadans de tota classe social s’hi reunien per a conversar, negociar o gaudir d’una estona d’oci.
A les grans domus patrícies, en canvi, s’oferien grans banquets en què el vi era la peça central. S’hi servien nombrosos plats acompanyats de diferents tipus de caldos, cadascun adaptat a les diverses parts del festí. En aquest context, més selecte, beure vi era un element fonamental del plaer gastronòmic, però també una demostració de poder, hospitalitat i estatus.
El consum de vi complia una funció simbòlica, honrava els convidats, segellava pactes i reforçava el prestigi familiar. Evidentment, la qualitat variava segons la posició social. L’elit degustava vins molt refinats, sovint sense mesclar, mentre que les classes populars consumien varietats més senzilles, aigualides per a rebaixar la potència alcohòlica o aromatitzades amb mel per a suavitzar-ne les imperfeccions.
La tomba de Marcus Venerius: un descobriment insòlit
L’agost del 2021, l’equip de l’arqueòleg i antropòleg valencià Llorenç Alapont -que dirigeix el projecte Investigant l’Arqueologia de la Mort a Pompeia i és membre d’Átropos, el grup d’investigació de la Cultura de la Mort a la Universitat de València-, va trobar a la necròpolis de Porta Sarno una sepultura magníficament conservada que va desconcertar el món científic.
A la tomba, hi reposava Marcus Venerius Secundio, un antic esclau públic, dedicat a tasques de manteniment i vigilància del temple de Venus, que, una vegada alliberat, va aconseguir prosperar socialment i econòmicament fins a convertir-se en un ric mecenes que patrocinava costosos espectacles públics. Així mateix, va obtenir el títol d’Augustal, és a dir, el van nomenar membre del col·legi de sacerdots dedicats al culte imperial.
La troballa de la tomba va sorprendre per diversos motius. En primer lloc, perquè a Pompeia el costum funerari habitual era la incineració, però Marcus Venerius va ser inhumat i, a més, perquè el seu cos s’ha conservat parcialment momificat. L’esquelet del llibert Augustal és un dels millors conservats dels trobats fins ara a Pompeia, ja que les condicions de la cambra funerària han permès preservar part dels cabells i d’una orella.
El descobriment va tindre ressò internacional no només per la figura històrica que representava, sinó perquè mostrava una història de superació dins de la societat romana: un esclau que havia aconseguit ascendir fins a ocupar un càrrec religiós de prestigi i deixar una tomba sensacional, molt decorada, digna d’un personatge rellevant.
Un descobriment molt peculiar que no es va aturar ací, perquè, al panteó familiar, dins d’una urna de vidre, hi va aparéixer un autèntic tresor arqueològic: un recipient ple d’un líquid vermellós. Les primeres anàlisis van revelar la presència de tanins, la qual cosa feia pensar que es tractava de vi en estat líquid conservat durant més de 2.000 anys. Havien descobert el vi més antic del món?
Ofrena als déus o tresor de la història?
Els investigadors van assenyalar que podria ser una ofrena funerària, atès que era habitual deixar trossos de pa, fruita i vi a les tombes. De qualsevol manera, la troballa és única: a Pompeia no és habitual que es conserven restes d’aliment, i l’anàlisi d’aquest líquid pot aportar informació, com la proporcionada pel famós pa carbonitzat de la ciutat. Una llesca de pa acabat de coure que va possibilitar saber fins i tot quines plagues afectaven el blat negre que es consumia a l’època.
Fins ara, el vi més antic conegut era una botella trobada el 1867 prop de Speyer, a Alemanya, datada entre els anys 325 i 350 dC. Ara bé, l’urna de la tomba de Marcus Venerius a Pompeia, amb els seus sis litres de líquid roig, es manifesta com un vestigi únic de la història antiga. No hem d’oblidar que dels vins romans, el més car i el que tenia més fama era el vi pompeià.
