Aquell 24 d’agost del 79 dC, quan la mar va començar a engolir les platges i un núvol de foc, llamps i cendres va cobrir Pompeia, Plini el Jove i la seua mare van fugir de la vil·la de Miseno, a uns trenta quilòmetres del Vesuvi, perquè, com va contar l’escriptor en les seues cartes -el testimoni directe d’un dels supervivents de l’erupció del volcà-, “ocorrien coses dignes d’admiració i de terror”.
De fet, així va descriure el que podríem qualificar de tsunami:
“Vèiem com la mar es retreia, com si tinguera por dels tremolors de la terra. La platja s’havia eixamplat i molts animals marins havien quedat embarrancats a l’arena”.
Segona fase de l’erupció
Llavors, va començar la segona fase de l’erupció, que es va caracteritzar per la propulsió d’un cúmul de brases, residus i gasos que va eixir a la superfície a una velocitat de 300 quilòmetres per segon: les anomenades onades piroclàstiques. Un fenomen complex que es produeix quan el cràter d’un volcà s’enfonsa. De fet, el que veiem en l’actualitat al cim del Vesuvi es va generar en aquell precís moment.
La primera onada piroclàstica es va desencadenar a la una de la nit del dia 25 i va arrasar Herculà. Després, a les tres i a les sis de la matinada, n’hi va haver dues més intenses. Però l’hora dels pompeians no havia arribat encara, la tortura semblava que no s’acabava mai. Finalment, entre les 7 h i les 7.30 h , una quarta onada piroclàstica va fer emmudir la ciutat. Aquesta és la que va matar a l’instant les persones que restaven a Pompeia.
Fins ara, només s’ha pogut excavar un 1% de la regió afectada per l’explosió. S’han trobat uns dos mil cadàvers i se n’han estudiat un miler. Es pensa que el Vesuvi va matar unes cinc mil persones, els cossos de les quals van quedar disseminats pels camins i els boscos per on intentaven fugir.
La tràgica història de Plini el Vell
Recordem que, quan va començar l’erupció, Plini el Vell, el militar amb ànima de naturalista, que tenia uns cinquanta-cinc anys, va pensar que aquell fenomen havia de ser observat de més a prop. Tot just quan eixia de casa, un missatger li va donar una nota de Rectina, la dona d’un bon amic seu, en què, aterrida, li suplicava que la salvara del perill, ja que la seua vil·la estava ubicada als peus de la muntanya del Vesuvi i només podia fugir en vaixell. Rectina sabia a qui li demanava ajuda, Plini el Vell era al capdavant de la flota de Tit, fill de Vespasià, establida al golf de Nàpols.
Sense pensar-s’ho dues vegades, va salpar amb la intenció d’auxiliar Rectina i totes aquelles persones a les quals poguera ajudar. Es va dirigir al perill, al lloc del qual tothom provava d’escapar. Tanmateix, la pluja de cendra i pedres que queia sobre la nau i la runa que omplia les platges li van impedir desembarcar a Pompeia. Aleshores, va decidir dirigir-se a Estàbia, a casa del seu amic Pompoià, on es va refugiar.
Des d’allí, va contemplar com augmentava el desastre. Ara ell també estava atrapat. El pati interior de la vil·la del seu amic va començar a omplir-se de tanta cendra i tantes pedres que, si s’hi quedaven, corrien el risc de no eixir vius d’allí. Davant de l’amenaça imminent, van decidir anar a la platja i comprovar quina possibilitat de fugida oferia la mar.
Ja era massa tard. Plini el Vell quasi no podia respirar, es va gitar sobre un llençol i va demanar aigua fresca. Uns minuts després, recolzant-se en dos servents, es va alçar. Havia de continuar si volia sobreviure. No ho va aconseguir. Va caure desplomat a terra de seguida. El fum espès li havia tallat la respiració i li havia tancat l’estómac.
L’endemà, a trenc d’alba, van trobar el seu cos intacte, sense ferides, i amb les vestidures. L’aspecte s’assemblava més al d’una persona adormida que al d’un cadàver. Plini el Vell va morir asfixiat pels gasos tòxics de l’última onada piroclàstica que va emmudir Pompeia. Per aquest motiu, una de les fases de l’erupció dels volcans rep el nom de “pliniana”.
Segons va narrar en les seues cartes Plini el Jove, que no se’n va anar massa lluny de Miseno perquè esperava la tornada del seu oncle, aquella tràgica nit del 24 d’agost, “només se sentien els laments de les dones i el plor dels xiquets, els crits dels homes, els crits d’auxili dels pares als fills i dels fills a les mares. Molts clamaven als déus, però la majoria estaven convençuts que ja no hi havia déus i que aquella nit seria la darrera del món”.
En realitat, va ser la darrera nit del seu món, la darrera nit de Pompeia. Després, quan els crits van cessar, es va imposar un silenci sepulcral i la ciutat sencera va quedar sepultada durant segles sota les cendres del Vesuvi.
