El 24 d’agost de l’any 79 dC, després de dedicar unes hores a l’estudi, l’escriptor i polític de l’antiga Roma Gai Plini Cecili Segon, anomenat el Jove, pren un bany d’aigua freda i passeja pel jardí a la seua vil·la del cap de Miseno, a uns trenta quilòmetres del Vesuvi. La casa està ubicada a l’altre costat del golf de Nàpols, des d’on es veu la muntanya, imponent, com sempre. Tot és en calma; tanmateix, la darrera setmana han tornat a sentir-se vibracions similars a les que van anticipar el terratrèmol dèsset anys enrere.
Al voltant de la una del migdia, durant el dinar, la seua mare li diu que alguna cosa rara passa a la muntanya i l’escriptor es posa les sandàlies i puja a un tossal proper per a observar millor què ocorre. Aleshores albira una columna de fum en forma de capçada de pi que es fa cada vegada més negra. L’erupció ha començat.
Plini el Jove, el testimoni d’un supervivent
La virulenta erupció del Vesuvi de l’any 79 va ser relatada, uns anys després, per Plini el Jove, nebot de Gai Plini Segon, l’escriptor, militar i naturalista romà, anomenat Plini el Vell, per a distingir-lo del fillol. Aquest comandava la flota de l’emperador Tit, fill de Vespasià, al golf de Nàpols quan el volcà va entrar en erupció.
Sempre que es parla de la destrucció de Pompeia, cal esmentar tots dos Plinis. En el cas del Jove, perquè va escriure dues cartes a l’historiador Tàcit en què va narrar les seues impressions sobre aquell terrible esdeveniment. El motiu pel qual resulta imprescindible nomenar Plini el Vell, no el descobrirem encara.
Gai Plini Segon era la persona encarregada d’atendre la correspondència i de preparar tota la documentació literària, científica i jurídica de l’emperador Vespasià. I, a més, compaginava aquestes tasques amb els seus estudis sobre història natural.
El nebot afirma als seus escrits que Plini el Vell era una persona inquieta i un treballador incansable que només perdonava a l’estudi el temps destinat al bany, és a dir, a les “operacions interiors”, és a dir, a les operacions fisiològiques. Diu que quan prenia un bany “de veres”, mentre el rentaven i l’eixugaven, o bé escoltava la lectura d’una obra o bé dictava.
El dia de la tragèdia
Aquell dia, oncle i nebot, eren a la vil·la de Miseno quan va començar l’erupció del Vesuvi. Era un dia d’agost brillant i de sobte el cel es va enfosquir. De sobte, els gasos de l’interior de la muntanya van fer explotar la lava solidificada que obstruïa el cràter i la van llançar en innombrables fragments. Aquestes pedres, junt amb una cendra molt espessa, van tapar la llum del sol. Llavors, tots dos es van adonar de la magnitud del desastre.
Així ho va narrar Plini el Jove:
“El meu oncle va pujar amb mi a un lloc des d’on es podia contemplar millor aquell fenomen. El núvol que brollava de la muntanya unes vegades presentava un color blanc brillant i altres, brut i amb taques, com si llançara terra o cendra fins al cel. I va pensar que havia d’examinar-ho de més a prop, com correspon a un erudit.”
Primera fase de l’erupció
Sobre Pompeia plovia una densa mescla de cendra i lapil·li, una barreja de pedres tosques i arena. Es calcula que, en alguns moments, el Vesuvi va arribar a expulsar 10.000 tones de material per segon i ho va fer amb tanta força que les roques van assolir una altura de desenes de quilòmetres i una velocitat de més de 200 quilòmetres per hora. Com si foren bales de foc.
Plini conta en les seues cartes que els pompeians intentaven fugir protegint-se el cap amb coixins lligats amb cordes o draps, perquè, malgrat la velocitat amb què les pedres impactaven, no resultaven letals gràcies de la seua lleugeresa i porositat. Tot i això, durant les primeres sis hores de la fase inicial de l’erupció, van morir unes 400 persones a conseqüència de l’ensorrament de parets, sostres, columnes i estàtues.
El dilema, en aquella situació tan terrorífica, consistia a decidir si es refugiaven en un lloc segur i esperaven que passara tot o abandonaven la ciutat. Cap a les set de la vesprada, alguns edificis van començar a afonar-se perquè no resistien el pes de la capa de cendra i lapil·li que s’hi havia acumulat: uns quinze centímetres per hora. Havien passat sis hores i, per tant, la capa ja mesurava un metre de grossor.
La fi del món
A més, l’acumulació de pedra i cendra també va bloquejar els accessos al carrer i a les portes de les cases. Cap a les deu de la nit, la gent corria a les fosques per damunt d’una capa de quatre metres. Es pensa que els romans desconeixien l’existència d’un volcà en aquella muntanya. Per tant, ignoraven què era el que provocava aquell infern. Possiblement, ho van viure com una espècie de càstig diví, com la fi del món.
Plini el Vell, que tenia uns cinquanta-cinc anys, va decidir travessar el golf amb vaixells de rescat i el seu nebot va decidir fugir del port de Miseno, quan va veure que la mar engolia les platges i un núvol de foc, llamps i pedres cobria Pompeia. Una decisió molt encertada, perquè entorn de la una de la nit del dia 25 d’agost, l’erupció va entrar en una segona fase que afectaria un radi de més de trenta quilòmetres. I Miseno era a uns trenta quilòmetres. Però això… és una altra història.
