Segons els experts, els romans coneixien el fenomen de les muntanyes que vomitaven foc, però no tenien cap paraula que les identificara. Tampoc coneixien els mecanismes que generaven aquells espectacles de la naturalesa, tan admirables com terrorífics. Tot eren pures especulacions relacionades, essencialment, amb les divinitats. Hipòtesis que res tenien a veure amb l’explicació científica sobre què engega en realitat l’activitat volcànica.
En la mitologia grega, heretada i adaptada pels romans, es diu que eren llocs on hi havia gegants atrapats o alguna de les forges d’Hefest, el déu grec del foc, l’hàbil i terrible ferrer anomenat Vulcà pels romans posteriorment.
La víctima més coneguda de l’erupció del Vesuvi del 79 dC, l’erudit Plini el Vell, que aquell dia era al golf de Nàpols, va restar tan atònit davant del que observava des de la llunyania que va decidir embarcar i anar a contemplar de prop el fenomen. Malgrat els seus amplis coneixements com a naturalista, Plini no va poder preveure que aquella muntanya posaria fi a la seua vida i a la de milers de persones en qüestió d’hores.
El Vesuvi, segons Estrabó i Plini el Vell
Tant Estrabó com Plini el Vell van coincidir a descriure el Vesuvi com una muntanya, un fet comprensible, atés que encara no havia entrat en erupció i que no es coneixien esclats anteriors. A diferència del Vesuvi, l’Etna era un volcà amb activitat freqüent.
Estrabó, al Llibre V de Geographica, afirma: «Domina aquests llocs el mont Vesuvi, que està envoltat per terres de cultiu molt fèrtils, exceptuant-hi el cim. Aquesta part superior és majoritàriament plana, però completament improductiva, i, per l’aspecte, sembla formada per cendra, amb clivelles que s’obrin com porus de pedra ennegrida a la superfície, com si haguera sigut consumida pel foc. En certa manera, es podria conjecturar que, en un altre temps, aquest territori va ser pastura de les flames, que es van extingir per falta de fusta».
El geògraf i escriptor grec creia, per tant, que el Vesuvi era una muntanya i atribuïa les cendres a un antic incendi forestal. Per la seua banda, Plini el Vell, al Llibre III d’Història Natural, assenyala: «Al litoral, Nàpols… Herculà i, no gaire lluny del celebrat mont Vesuvi, Pompeia».
Va haver de passar molt de temps perquè els navegants portuguesos, que van arribar a noves latituds, aplicaren aquella poderosa imatge del món clàssic per a denominar els volcans tropicals que estaven descobrint.
Per tot això, hi ha un consens prou generalitzat sobre la qüestió: els pompeians ignoraven que dormien als peus d’un volcà. Ara, però, es té constància que a l’Edat de Bronze, cap al 1800 aC, a Pompeia i als voltants, hi va haver un assentament que també va ser arrasat per una erupció.
Evidentment, quan va començar a construir-se la ciutat romana en aquest indret, ja no hi havia rastres ni records d’aquesta antiga dejecció. Els romans només hi veien un terreny extremadament fèrtil, que produïa cultius d’alta qualitat. Un paratge benigne, custodiat per una imponent muntanya cònica i verda. Mai no van sospitar res. Tampoc després del terratrémol que havia sacsejat el golf de Nàpols dèsset anys abans.
Els senyals que anunciaven la tragèdia
En l’actualitat, els especialistes han descobert que sí que hi va haver senyals, com ara la mort de centenars d’ovelles a la rodalia de Pompeia. Un fet que va recollir als seus escrits Sèneca el Jove.
Vulcanòlegs actuals comparen aquestes morts d’ovelles, a conseqüència de l’aire “contaminat”, amb altres molt similars ocorregudes a Islàndia fa uns anys, a prop de pous de diòxid de carboni d’origen volcànic. Per aquest motiu, s’especula que el terratrémol del 62 dC estava relacionat amb el despertar del Vesuvi.
A més, hi va haver un altre sisme l’any 64 que Suetoni va incloure a la biografia de Neró. Un moviment sísmic, que també va ser documentat per l’historiador i senador Tàcit als Annals, ja que Neró era a Nàpols “actuant” per primera vegada en un teatre públic quan va començar a moure’s tot. Suetoni explica que l’emperador piròman va continuar cantant durant el tremolor i el va ignorar fins que va acabar la cançó acompanyat de la famosa lira. Tàcit assegura que el teatre es va esfondrar poc després que fora evacuat.
Per tant, els romans, en certa manera, estaven acostumats als sismes menors al golf de Nàpols. Plini el Jove comentava que “no eren particularment alarmants, perquè ocorrien sovint a la Campània”. És a dir, no els hi donaven importància i no els relacionaven en absolut amb la muntanya del Vesuvi. I això que, quatre dies abans de l’erupció, hi va haver una sèrie de sacsejades cada vegada més intenses.
Des dels anys huitanta del segle passat, diversos equips d’especialistes han treballat per a descobrir la causa exacta de la mort massiva dels pompeians. El 2023, un equip d’investigadors internacional liderat per la Universitat de València, va oferir la resposta definitiva; però això… és una altra història.
