Quan el Vesuvi va despertar l’any 79 dC, va sepultar Pompeia i també el llegat dels seus vins, molt valorats en l’antiguitat. L’escassesa sobtada, va fer que el preu d’aquest producte es disparara arreu de l’Imperi, convertint-lo en un bé de luxe. La demanda fou tan gran que molts romans es van llançar a plantar vinyes sense control fins que un edicte ho va prohibir i va ordenar arrencar-ne una bona part.
Pompeia, la “Bordeus del món antic”
Pompeia, situada a la vora del golf de Nàpols i sobre sòls volcànics rics en minerals, posseïa un terreny ideal per al conreu de la vinya. Les excavacions arqueològiques han demostrat que el vi era part capital de la vida pompeiana. De fet, s’han trobat restes d’arrels de vinyes dins de les muralles, als jardins de les cases i a les vil·les rurals.
Així mateix, han descobert que entre els ceps es plantaven lleguminoses —sobretot faves—, perquè milloraven la fertilitat del sòl i li aportaven minerals. Una pràctica d’associació de cultius avançada per al seu temps, destinada a garantir collites de més qualitat. Curiosament, alguns experts en la indústria vinícola es refereixen a Pompeia, per la seua rellevància en el passat, com la “Bordeus del món antic”.
L’art de conservar i transportar el vi a Pompeia
El raïm es portava als torcularia, les premses ubicades a les vil·les rústiques amb les quals s’extreia el most. El suc del raïm obtingut fermentava a l’interior dels dolia, grans gerres disposades en fileres i parcialment soterrades per a evitar que els canvis bruscos de temperatura danyaren el procés de la fermentació.
Per a garantir la conservació del vi, les àmfores rebien un tractament amb una cola feta a base de resina de pi i altres coníferes. Aquesta capa impermeabilitzava l’argila porosa i evitava que el líquid es filtrara. També es tractaven els taps amb ceres, olis i altres substàncies que segellaven les àmfores quasi hermèticament. Gràcies a aquesta tècnica, es minimitzava l’entrada d’aire i el vi podia conservar-se durant anys. De fet, els romans preferien el sabor del producte conservat en àmfores més de quatre anys que els vins més joves, de consum més immediat. De fet, alguns dels líquids més prestigiosos, com el falerno o el sorrentino, arribaven a envellir més de 25 anys dins d’aquests recipients.
Els romans van perfeccionar l’ús secular de l’àmfora com a contenidor per al transport del vi, ja que l’havien de traslladar per via marítima fins als racons més llunyans de l’Imperi. En l’actualitat, els segells impresos en aquests característics contenidors permeten rastrejar les rutes comercials dels pompeians, que arribaven a tota la Mediterrània i fins i tot a ciutats com ara Tolosa o Bordeus.
La forma de les àmfores no era casual, estava perfectament dissenyada per a afavorir el transport en vaixell, i responia a necessitats pràctiques. Les dues anses facilitaven la manipulació i la seua aparença, similar a la d’una cúpula invertida, les dotava d’una especial resistència a les forces i pressions que havien d’experimentar durant les travessies. D’altra banda, l’acabament punxegut del recipient permetia clavar-lo a l’arena de les platges, en el procés de càrrega i descàrrega. A més, durant el viatge, les àmfores es disposaven a l’interior dels cellers dels vaixells sobre uns suports específics que permetien transportar-les en vertical. La grandària variava, podien mesurar des dels trenta centímetres fins a metre i mig; tanmateix, l’àmfora més comuna tenia una capacitat de 39 litres.
Un altre element distintiu d’aquest sistema de comercialització, és el que podríem considerar com el precursor del sistema d’etiquetatge que presenten les botelles de vi en l’actualitat. És a dir, l’ús de segells en cada àmfora. Segells que indicaven el propietari, el lloc i any de producció, la varietat del vi i la destinació.
El prestigiós Villa dei Misteri, un vi mil·lenari únic
Un dels testimonis més il·lustratius del llegat del vi pompeià és la Vil·la dels Misteris, on s’han trobat espais dedicats a la producció vinícola i una gran quantitat de frescos dedicats a Bacus, déu del vi i de la fertilitat.
Aquesta vil·la reflecteix fins a quin punt la viticultura estava integrada en la vida econòmica, social i religiosa de Pompeia. Per aquest motiu, a la dècada del 1990, el Laboratori d’Investigació Aplicada del Parc Museu Arqueològic de Pompeia i la Superintendència Arqueològica van confiar als prestigiosos cellers Mastroberardino la tasca de recuperar l’autèntic vi pompeià. Llavors, es van efectuar investigacions i proves experimentals amb les varietats Piedirosso i Sciascinoso, triades sobre la base d’estudis botànics, bibliogràfics i iconogràfics -les representacions dels antics frescos pompeians-.
El resultat? Des del 2001 es produeix el vi Villa dei Misteri, elaborat amb les mateixes tècniques de cultiu i vinificació pompeianes, anteriors a l’erupció del Vesuvi. El seu preu, entre 85 i 130 euros l’ampolla, el converteix en una experiència molt exclusiva, en què cada glop conté quasi 2.000 anys d’història.
En certa manera, el Villa dei Misteri podria considerar-se el vi més antic del món. Ara bé, Pompeia encara amagava més sorpreses sobre aquesta qüestió. Un descobriment insòlit, dut a terme per un equip d’arqueòlegs de la Universitat de València, liderat per Llorenç Alapont, així ho demostra; però… això serà una altra història.
