Aquest cap de setmana, s’ha conegut una notícia sobre Pompeia sorprenent. Els últims treballs arqueològics han revelat que hi va haver una “segona Pompeia” després de la catàstrofe del 79 dC.
Una notícia que, ara, quan queden pocs dies per a l’aniversari de la devastadora erupció del Vesuvi, ens convida a recordar què va succeir aquell 24 d’agost de finals del segle I. Uns fets que tractarem en una sèrie d’articles en què abordarem el descobriment de la mítica ciutat romana al segle XVIII, les primeres excavacions arqueològiques i què va ocórrer en el moment de la catàstrofe i durant les darreres hores de Pompeia.
Qui no ha sentit a parlar alguna vegada del trist final de Pompeia? Aquestes ruïnes són el conjunt monumental més visitat d’Itàlia. El Vesuvi, el volcà més violent d’Europa, no sols va devastar aquesta ciutat, també les altres poblacions que hi havia al voltant: Oplontis, Estàbia i Herculà. Poblacions que van desaparèixer sota un mantell gruixut de lava i cendres. Unes cendres que, curiosament, en el cas de Pompeia, van permetre que es conservara pràcticament intacta, fossilitzada, com si el temps s’haguera aturat tot just després de l’erupció.
Els orígens de Pompeia
Els primers a instal·lar-se a les faldes meridionals del Vesuvi, al voltant del segle VII aC, van ser els oscos, un antic poble de la Campània, que creien que el Vesuvi era una muntanya. No sabien que es tractava d’un volcà i no tenien ni idea del perill al qual s’exposaven. Ni s’ho imaginaven. De fet, el Vesuvi, que ara és un indret àrid, abans de l’erupció, era fèrtil i estava cobert de vinyes.
Amb el pas del temps, Pompeia es va convertir en un important focus comercial en el qual els grecs i els etruscos van posar els ulls. La conquesta definitiva dels romans va incloure l’urbs en el circuit comercial de la Mediterrània. Els pompeians exportaven vi i oli als territoris d’Hispania i la Gàlia, i també a Orient. Tot anava bé fins que l’any 62, dèsset anys abans de l’erupció, un fort terratrémol va sacsejar el golf de Nàpols i va destruir nombrosos edificis de Pompeia, Estàbia i Herculà. Ciutats que l’any 79, quan va ocórrer la catàstrofe, encara estaven en fase de reconstrucció.
El redescobriment de Pompeia
La ciutat romana va desaparèixer del mapa entre el 24 i el 25 d’agost del 79 dC. I des d’aleshores, va romandre en la memòria l’existència d’unes ruïnes antigues a la zona. Unes ruïnes de les quals alguns fins i tot s’aventuraven a indicar-ne la localització. Durant setze segles, les tres ciutats romanes van estar colgades sota una capa de terreny d’uns quinze metres de grossària.
Els agricultors de la Campània estaven acostumats a trobar restes arquitectòniques i tota mena d’antiguitats. Tanmateix, l’any 1738, un llaurador que estava excavant un pou va licalitzar accidentalment la ciutat perduda d’Herculà. Aleshores, Carles III, el rei de Nàpols, va encarregar a un enginyer militar, Roque Joaquín de Alcubierre, l’inici de les excavacions.
Les primeres prospeccions a Herculà
Herculà estava en un punt especialment difícil, perquè la ciutat havia quedat sepultada sota una capa de lava volcànica que en alguns punts mesurava vint-i-sis metres de grossor. El sistema d’excavació va ser prou particular a causa de la duresa de la lava. Els obrers hi van haver de treballar, com a les mines, obrint galeries i túnels pels quals accedir-hi. Es van aconseguir desenterrar algunes escultures, però resultava molt complicat avançar. Aleshores, van decidir ampliar el perímetre de les excavacions. El 6 d’abril del 1748, va començar l’aventura. Aquell dia una vintena de treballadors, a les ordres d’Alcubierre, van iniciar les excavacions en un nou emplaçament.
El primer que es va descobrir va ser una pintura de quasi tres metres en la qual apareixien representades fulles, fruites i flors, el cap d’un home i alguns ocells. També van localitzar diverses monedes i objectes d’època romana.
Les ruïnes de Pompeia
Pompeia havia quedat coberta per una capa menys grossa de cendres volcàniques solidificades, no de lava. De qualsevol manera, la identificació de la ciutat no va ser immediata. Al principi, Alcubierre pensava que es tractava de Estàbia. Poc després, va començar a sospitar que les cases i els edificis que estaven traient a la llum pertanyien a una ciutat més important. Tot i això, Alcubierre va haver d’esperar quasi vint anys per a constatar que havia descobert la mítica ciutat romana de Pompeia. Va haver d’esperar fins al dia que van desenterrar una inscripció en què figurava el nom oficial de la ciutat: “Res Publica Pompeianorum”.
La troballa de les ruïnes de Pompeia va provocar una autèntica commoció entre els amants de l’Antiguitat. La localització de la ciutat sepultada va ser un dels successos culturals més destacats a l’Europa del XVIII. La notícia va despertar una fascinació per la ciutat que encara perdura. Pompeia i Herculà van permetre als arqueòlegs extraure informació clau per a la interpretació de la història.
Primeres crítiques
L’expectació per aquests descobriments es va estendre ràpidament per tot Europa i un gran nombre d’estudiosos, i també de curiosos amb diners, van començar a viatjar al jaciment per a poder contemplar amb els seus propis ulls els edificis, les estàtues i els primers frescos que Alcubierre i el seu equip havien alliberat de les cendres. Aquelles ruïnes, perfectament preservades, oferien una oportunitat única de recuperar una ciutat romana completa i d’entrar en contacte amb la vida quotidiana dels antics romans.
S’havien conservat carbonitzats els aliments, els mobles, els vestits, les marques de les rodes dels carros… Ara bé, malgrat l’expectació aconseguida, el treball d’Alcubierre va ser molt criticat des del primer moment pels detractors.
Un dels visitants il·lustres del jaciment va ser l’alemany Johann Joachim Winckelmann, considerat el pare de l’arqueologia i de la història de l’art com a disciplines modernes. Winckelmann va viatjar a Nàpols el 1765 i va ser el primer a qüestionar el mètode utilitzat per Alcubierre.
Així opinava Winckelmann sobre el primer director de les excavacions de Pompeia:
“La direcció d’aquest treball va ser confiat a Alcubierre, que havia seguit al rei com a coronel al capdavant del cos d’enginyers de Nàpols. La incompetència d’aquest home, que ha tingut el mateix contacte amb l’Antiguitat que les gambes amb la lluna, ha provocat la pèrdua de moltes coses belles i valuoses. Exposaré un únic exemple que servirà de prova. Es va descobrir una gran inscripció pública i les lletres que la componien eren de bronze i presentaven una altura d’uns dos pams. Doncs bé, Alcubierre va ordenar arrancar-les del mur sense haver copiat prèviament la inscripció, les van llançar desordenadament en un cabàs i d’aquesta forma les va presentar al rei. Quan el monarca va preguntar sobre el seu significat, ningú no va saber donar-li una resposta.”
Pompeia: una excavació arqueològica de gran magnitud
En un principi, l’objectiu consistia bàsicament a desenterrar escultures, mosaics i frescos que enriquiren les col·leccions privades de la monarquia i els museus. L’arqueologia com a disciplina estava en bolquers i va començar a desenvolupar-se precisament a partir del descobriment de Pompeia, ja que era una excavació arqueològica de gran magnitud.
En aquestes primeres intervencions es va perdre molta informació que posteriorment es va poder recuperar gràcies als avanços dels mètodes d’investigació.
Darrerament, s’ha engegat el Gran Projecte Pompeia, una iniciativa arqueològica molt ambiciosa que naix amb la voluntat d’acabar amb la deixadesa que estava posant en perill les restes de la ciutat. Afortunadament, Pompeia encara està viva i ens revela secrets cada dia.
