De nou, com la setmana passada, biografia de dona pobra. O siga, sense massa dades. Però és que probablement, la història de la protagonista d’aquesta setmana es concentra en un únic i fatídic dia. Hi ha dies que duraran anys, que va dir el poeta.

D’Inocencia Lucha no en sabem gran cosa més enllà que va nàixer al barri de Fàtima d’Almassora (Plana Alta) el 1966 en una família de classe treballadora. No han transcendit massa dades de la seua joventut, més enllà del matrimoni, encara molt jove, amb un camioner amb el que tindrien dos fills, el primer quan només tenia 21 anys. El matrimoni, però duraria poc, ja que el marit moriria en un accident de carretera.

Amb dos fills menuts, Inocencia intentaria refer la seua vida amb un nou matrimoni, dels que naixeria un tercer fill. El matrimoni, però tampoc duraria massa, encara que aquesta volta, el motiu seria el divorci.

Enmig de la voràgine i les promeses generades per la bombolla immobiliària, Inocencia va intentar assegurar-se un futur per a ella i els seus fills. Amb el seu marit va comprar dos pisos, que havien de servir d’habitatge i poder deixar alguna cosa als seus fills, i amb el seu segon marit van traslladar-se a un xalet, que van aconseguir hipotecar posant els dos pisos com a garantia.

És en aquest punt on la situació personal, primer la detecció d’una malaltia crònica que la va expulsar del món laboral i després el divorci, s’entrecreua amb la situació social: l’esclat de la bombolla immobiliària i l’inici de la gran crisi d’inicis del segle XXI i les conseqüències de la mateixa encara s’allarguen fins ara.

La nostra protagonista va trobar-se amb tres fills al càrrec que havia de mantenir amb una pensió de 350 euros. Inocencia, però, no era una dona que es rendira fàcilment i va provar de tot per tirar endavant, tractant d’augmentar els seues ingressos amb la venda de cupons i de marcapàgines que feia ella mateixa i venia al seu entorn.

El problema, però, era la hipoteca. Les quotes mensuals van anar menjant-se, literalment, la vida d’Inocencia, pas a pas. Malgrat que el banc va quedar-se els dos pisos presentats com a aval, aquesta no van servir per eixugar el deute. Ara, els pisos valien menys del que ho feien en el moment en què s’havien comprat, així que no servien per cobrir el deute inicial, malgrat que el mateix banc ho haguera acceptat així al contractar la hipoteca. Els mesos passaven i els rebuts s’acumulaven. Al seu voltant s’executaven desenes de desnonaments cada dia, les empreses tancaven, moltíssima gent quedava al carrer i les protestes i la ràbia es multiplicaven.

El 18 de febrer del 2013

I arribem al 18 de febrer del 2013. Inocencia Lucha es presenta a l’oficina de CaixAlmassora situada a l’avinguda José Ortiz Fuentes de la localitat. Allí va demanar pel director de la sucursal ja que anaven a embargar-li els comptes corrents i l’ordre de desnonament era imminent. Van demanar-li que s’esperara i va asseure’s a una de les cadires.

Però no s’hi va estar gaire estona. Cap a les 13 hores –segons les cròniques del moment- es va alçar i va començar a disseminar per l’oficina i sobre el seu cos un líquid blanc que portava en una ampolleta. Els empleats van pensar que era aigua i li van recriminar l’actitud, però era benzina. Quan ho va explica la tensió va pujar immediatament. El director de la sucursal, ara sí que va eixir i va intentar parlar amb inocencia perquè “es calmara”. La resta de personal –treballadors i clients- va fugir del local. Finalment, amb una cigarreta, Inocencia es va prendre foc que ràpidament es va estendre per l’oficina mentre cridava una expressió que va convertir-se en símbol d’una època: “Poca-vergonyes, m’ho heu llevat tot!”. En segons tota la sucursal va quedar envoltada de flames.

La Guàrdia Civil va intentar apagar l’incendi i, de fet, un agent va resultar ferit en abraçar-se a Inocencia i fer-la rodar per salvar-la, mentre que el seu company buidava un extintor.

L’ambulància va aconseguir estabilitzar-la en presència del seu fill major, de 26 anys, i traslladar-la a una esplanada on la va recollir un helicòpter medicalitzat que la va traslladar a La Fe.

Allí quedaria ingressada a la UCI unitat de cremats amb cremades en un 48% del cos.

Finalment, després de tres mesos d’agonia, moriria el 10 de maig al mateix hospital.

Protesta contra els desnonaments en una imatge d’arxiu

Símbol d’una època

En el seu moment, l’acció d’Inocencia Lucha va marcar profundament, no només Almassora sinó tot el País Valencià i l’estat espanyol i la notícia de la mort pot treobar-se a mitjans de diferents països. Va simbolitzar el patiment i la desesperació d’una classe treballadora que patia els efectes més crus d’una crisi que, a pesar que no havia provocat, s’havia quedat, a diferència dels bancs sense cap tipus de rescat.

Dos dies després, més de 500 veïns es manifestarien pels carrers d’Almassora en rebuig als desnonaments i en homenatge a la nostra protagonista, mentre que l’ajuntament decretaria tres des de dol oficial en quan va saber-se que havia mort.

Amb tot, la versió dels fets va canviar radicalment després del primer impacte. Els treballadors de CaixAlmassora van canviar els eu testimoni inicial i van assegurar que “probablement” no havia volgut cremar-se a ella mateixa, sinó atacar l’oficina i va aparèixer una nova versió dels fets on el director de la sucursal havia intentat salvar-la tirant-li la seua jaqueta per sobre. En un exercici de “magnanimitat”, CaixAlmassora anunciava que “renunciava” a demanar indemnitzacions a la família d’Inocencia pels danys causats.

Més notícies
Notícia: La deniera inoblidable… que va quedar oblidada
Comparteix
Teresita Pastor va ser una cantant molt celebrada als anys 20 del segle passat, però hui costa trobar-ne referències
Notícia: El bandoler, rei de les fugues
Comparteix
Josep Artús va desafiar les autoritats durant anys i mai va ser atrapat
Notícia: L’inventor del bou embolat
Comparteix
El cabdill iber Orissó va aconseguir derrotar als cartaginesos del pare d'Hanníbal amb una original tàctica
Notícia: El franquisme va censurar-li fins als treballs escolars
Comparteix
Cecilia Bartolomé va fer cinema feminista en una època en què era un autèntic esport de risc

Comparteix

Icona de pantalla completa