Terenci Miñana i Andrés va nàixer a Simat de la Valldigna (Safor) el 1884. Sisè fill d’una família de jornalers pobres, des dels 9 anys comença a aficionar-se a la pilota, on juga sobretot al carrer, amb el disgust de la mare, que no veu gens clara aquesta obsessió.
Quan tenia 18 anys, la gran figura de la pilota del moment, José Vicente Riera “Nel de Murla” arriba a Simat per a una partida i en un joc previ amateur veu com Miñana derrota dos contrincants. Sense pensar-s’ho un moment va a parlar amb la mare d’aquell prodigi per que el deixe endur-se’l a València i iniciar-lo professionalment amb la pilota. Aquesta, però, el respondrà tancant-li la porta als morros.
Aquest incident, però, sols endarrerirà un temps el que era inevitable. Poques setmanes després, serà el mateix Terenci qui pel propi peu es presentarà al trinquet de Pelai per demanar una oportunitat. De nou, la resposta és negativa, el jove, però, no es rendeix fàcilment i torna cada dia per insistir fins que, en una d”aquestes coincideix amb “Nel de Murla”. Llavors, aquest proposa al gestor del trinquet que li deixe jugar amb Miñana contra qualsevol dels pilotaris que ell decidisca.
El paper del nostre protagonista en aquella partida seria l’inici d’una espectacular carrera, primer de parella amb el seu descobridor – el Nel d’escalater i Terenci fent de mitger- però ràpidament ja superant el mestre, i que durant anys li suposaria el domini total del joc, tant als trinquets com als carrers, amb.
La premsa es va tornar boja immediatament, i s’hi refereix com el “cèlebre Xiquet de Simat”. Ara sí, ha nascut una estrela.
Inventor de l’escala i corda
Els seus èxits no són només pràctics, amb reptes sonats, com quan va desafiar -i guanyar- als dos principals pilotaris bascos del moment, sinó també tècnics. Per tal de donar més espectacularitat al joc, proposa col·locar una corda en mig de la pista per tal que la pilota haja de passar per sobre. Era una modalitat més difícil a la que molts jugadors, acostumats a jugar a llargues o al Raspall no s’acabaven d’adaptar, però que gràcies a les èpiques jugades del “Xiquet de Simat”, capaç de col·locar la pilota on volia, va guanyar molta popularitat. Acabava de nàixer l’escala i corda.
Durant una dècada, el seu domini sobre la pilota és indiscutible, és el jugador més popular, pràcticament impossible de derrotar i i fins i tot es podria considerar un “refundador” de l’esport, amb la nova modalitat, però…
Rei de l’hampa
El 1914, la vida de Terenci Miñana feia un tomb important. La policia el detenia per assaltar una casa a Albaida armat amb una pistola i un ganivet. Pel que es va dir llavors, la casa era d’un empresari de la pilota amb qui el “Xiquet” havia trucat partides per beneficiar-se de les apostes i que no li havia pagat la seua part dels guanys. Encara que ja se sabia que no era un home de caràcter fàcil i que tenia certa tirada als baixos fons -no era el seu primer problema amb l’autoritat-, aquesta detenció va suposar tot un canvi qualitatiu i l’inici d’una llarga -i pel que sembla profitosa- carrera criminal.
En el següents anys, les detencions s’anirien succeint amb certa regularitat. Mesos després torna a ser detingut acusat de “furt sacríleg a la col·legiata de Xàtiva; l’any següent és detingut de nou amb la Guàrdia Civil, juntament amb una banda “armada fins les dents” i carregats de ferramentes que pressuposaven “un alt nivell de coneixement de la professió del caco“, quan presumptament preparaven l’assalt a diverses cases de terratinents i a la Catedral de Conca. I el 1916, de nou, per un intent d’extorsió d’un capellà. I encara aquest any resultaria ferit al braç en un tiroteig iniciat en un bordell on s’hauria vist implicat. Activitat criminal que compaginava amb la carrera esportiva, ja que no es retiraria fons el 1917, a l’edat de 35 anys.
De fet, encara faria un breu retorn a la pilota, a l’edat de 38, però ja sols com a punter o feridor. L’edat passa factura, malgrat que Miñana mantenia encara podia “donar lliçons d’àlgebra” en el que fa a la tècnica.
“La Mà Negra”
Però el seu nou salt a la fama arribaria uns anys després. A principis de desembre del 1926 València torna a ser primera en alguna cosa. Concretament la primera ciutat de l’estat a tenir un jutge especialitzat en la lluita contra les drogues. El port de la ciutat s’ha convertit en la principal entrada de cocaïna i el consum d’aquesta substància s’ha disparat. Antonio Lozano, que és el nom del magistrat encarrega al tinent de la Guàrdia Civil Juan Ros Fernández que s’infiltre vestit de paisà en el món de la cocaïna. Fingint estar interessat a adquirir-ne, el tinent Ros
comença a vigilar a “dos venedors d’importància”, José Yáñez Tortosa i el nostre ptrotagonista, Terenci Miñana. Pel que sembla, tots dos portaven una “vida esplèndida, gastant en abundància”, i tractaven com a “esclaus” als venedors de carrer que, segons destacava la premsa, eren “els únics perseguits i castigats”. Segons sembla, la banda de traficants s’autoproclamava «La Mà Negra».
«El Xiquet de Simat», que per aquella època regentava un bordell anomenat Bar Pompeya al carrer de Gràcia de València, tenia tractes amb Luis Vidal, farmacèutic amb establiment al carrer Pi i Margall, actualment Russafa. I és que a l’època, el contraban amb els farmacèutics, que tenien permís per comerciar amb cocaïna era la principal via d’entrada del producte al mercat negre.
Les investigacions de Ros i Lozano acabarien descobrint una important xarxa de narcotràfic, amb un important dipòsit de cocaïna al número 4 del carrer de les Roques, on vivia “El Xiquet de Simat” i amb components que tenien malnoms tan gangsterils com “Els Llauros”, “Blanco y Arnau”, ” El Cojo Caldera”, “Miguelín”, ” El Dramático” o ” El Rivera”. Molts dels quals uns “invertits”, segons el diari El Pueblo, ja que llavors s’associava el consum de la cocaïna i les pràctiques homosexuals. Encara que el que cridaria més l’atenció ala premsa de l’època seria la detenció i imputació de mitja dotzena de farmacèutics, considerada una professió honrada i allunyada de món de l’hampa.
La Catedral de la pilota
Amb tot, el pas del nostre protagonista per la presó ha de ser breu per força i tampoc sembla que aquests episodi li passaren factura, ja que el 1928 ens el trobem con a gestor del trinquet de Pelai, el mateix que el va veure nàixer com a llegenda i que ara li tornaria el favor.
En aquell moment, Pelai passava per hores baixes i el títol de “Catedral de la pilota” l’ostentava el trinquet del Grau. “El Xiquet de Simat” s’encarregaria de capgirar aquesta situació gràcies al seu carisma i a la seua capacitat de parlar amb els pilotaris “en el seu mateix idioma”.
Les seues innegables capacitats com a gestor farien que es mantinguera en el càrrec els pròxims 17 anys, superant vicissituds com la proclamació de la República, el colp d’Estat i la posterior guerra i la instauració d’una dictadura feixista.
Durant els anys de la República, el trinquet de Pelai es converteix en un centre d’activitat important, amb partides benèfiques en favor d’obrers jubilats o orfes, amb un suport important per part de la premsa republicana i d’esquerres. Durant la revolució, el trinquet passa a estar gestionat pels mateixos treballadors a través del sindicat, però amb “El Xiquet de Simat” mantenint el seu càrrec.
Amb la victòria franquista, la pilota passaria a ser un esport sota sospita, ple de blasfemadors i apostadors i es va intentar posar sota control de les autoritats i relegar a activitat rural arcaica per tal de reduir-ne la popularitat.
Amb tot, Miñana continuaria al capdavant de Pelai fins el 1945, amb ajuda d’altre pilotaris de llegenda, com el “Rovellet” o el “Faixero de Gandia” quan després de patir una embòlia que el va paralitzar parcialment i va decidir retirar-se i tornar a Simat de la Valldigna amb la família.
Moriria el 1954, als 70 anys.
