En «Parlem del Sol» introduí el cicle de les taques solars. Més taques solars significa més excitació en les capes externes del Sol amb emissió de flamerades de partícules d’alta energia a l’espai. Menys taques es tradueix en un Sol magnèticament més calmat. S’ha establert que el cicle comença en un mínim de taques i acaba en el següent mínim, havent passat per un màxim. Un cicle té una duració variable (entre 9 i 13 anys), amb una mitjana d’11 anys.
En juliol d’enguany serà el màxim del cicle 25
Rudolf Wolf, citat a l’anterior article, proposà numerar els cicles a partir 1755, quan ja es disposaven de dades mensuals. Actualment, estem en el cicle 25 que començà a principis de 2020. La Figura 1 té dades fins a gener de 2025 (en vermell la predicció) actualitzades pel Servei Internacional del Medi Espacial (ISES), un organisme mundial que s’ocupa de la meteorologia de l’espai des de 1962.
El cicle 25 amb detall
La figura 2 mostra amb més detall els cicles 24 (entre els més febles des de 1755) i 25. Es fan prediccions de la duració i intensitat dels cicles, però la seua progressió real solament es pot establir posteriorment. La línia vermella representa la predicció d’un cicle 25 similar al 24 (vegeu ací). La línia negra uneix els punts que representen el recompte mensual real de taques solars. He afegit la línia verda per visualitzar un cicle 25 menys intens, coherent amb la predicció que estaríem entrant en un Gran Mínim que s’estendria als cicles 26 i 27. L’origen d’eixa predicció és aquest article de la revista científica Nature. Encapçala l’autoria V. Zhakarova que, en articles com aquest, pronostica una «notable reducció de la temperatura terrestre». Més curt que el Gran Mínim de Maunder del segle XVII, duraria fins a 2053 (vegeu figura 3). De moment, les dades estan superant ambdues prediccions.
El Gran Mínim de Maunder
Deia en «Parlem del Sol» que Rudolf Wolf, a mitjan segle XIX, havia estés el seu estudi de les taques solars fins a 1610, confirmant el patró del cicle solar d’11 anys en les primeres dècades del segle XVII. És segur que s’adonà de l’escassetat de dades de la segona part del segle, però en el seu temps es pensava que la causa era una manca de vigilància del Sol, no una manca de taques.
Fou l’astrònom anglés Edward Maunder qui establí la carestia continuada de taques solars durant 70 anys. Recuperà els vells arxius de l’observatori de Greenwich i en 1894 publicà un article en la revista científica britànica Knowledge titulat «Un prolongat mínim de taques solars» Maunder fa una exhaustiva recopilació de les observacions reportades entre 1660 i 1718 a Europa i defén que el Sol havia estat suficientment escrutat amb observadors actius (professionals i aficionats) per a concloure «…no pot haver-hi dubte que els setanta anys en qüestió foren estèrils en taques, en un grau tal que des d’aleshores no hi ha hagut res paregut».
El període es coneix hui en dia com a Gran Mínim (o simplement Mínim) de Maunder. Durant el segle XX s’ha qüestionat que les dades i registres que es manegen d’aquella època siguen suficients –i prou fiables– per a afirmar l’existència del Gran Mínim. Aquest estudi, de 2015, publicat en Astronomy & Astrophysics, moltíssim més exhaustiu i minuciós, i amb mitjans d’anàlisi molt superiors als que es tenien a la fi del segle XIX, es fa ressò dels dubtes que encara subsisteixen i conclou que, amb un alt nivell de confiança, el Mínim de Maunder fou un Gran Mínim amb una extrema escassesa de taques solars.
El Gran Mínim Modern?
La figura 3 representa 400 anys d’observació i comptabilització de taques solars fins al present. En vermell l’època pionera. A partir de 1755 l’observació és sistemàtica i comencen a numerar-se els cicles. La línia negra representa la mitjana. És una imatge de llicència lliure que he editat per afegir la part verda, a la dreta, visualitzant la predicció, citada abans, d’un imminent Gran Mínim Modern. Ens apropem al màxim del cicle 25 i les dades no semblen conduir a la predicció del Gran Mínim. Haurem d’esperar uns quants anys per veure l’evolució.
L’important, en qualsevol cas, és la repercussió que pogués tindre sobre el clima en la Terra. El clima és resultat de múltiples factors i de les seues interaccions. Un d’ells és l’energia solar que ens arriba en forma de radiació i que experimenta petites fluctuacions de limitada transcendència entre el màxim i mínim d’un cicle solar d’11 anys. La prolongació d’una fluctuació negativa durant les dècades d’un Gran Mínim hauria de tindre més repercussió. I així, el Gran Mínim de Maunder inserit en els 550 anys que durà la batejada com a Petita Edat de Gel (1300-1850) coincidí amb els seus anys més freds.
Què diu El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC)?
El possible Gran Mínim Modern, si és que acaba succeint, solament seria un factor entre els que convergeixen en determinar el clima. L’IPCC, al seu darrer informe de 2021, i pels darrers 170 anys (1850-2020), estima (figura 4-línia verda) la variació de temperatura mitjana a causa de factors naturals –entre els que està el cicle solar. La compara amb les dades reals observades (línia negra). La primera oscil·la entorn de la variació nul·la mentre la segona s’enlaira clarament a partir de 1970 mostrant la repercussió de l’acció de l’home. I l’enlairament continua.
Però, i si entrem en el Gran Mínim Solar?
En aquest article d’un web de la NASA he trobat la mateixa pregunta i una resposta: la magnitud del refredament tindria «… el mateix impacte que, aproximadament, tres anys de creixement actual de la concentració de diòxid de carboni. (…) Per tant, un nou Gran Mínim Solar només serviria per a compensar uns pocs anys d’escalfament causat per les activitats humanes».
I aquest és el problema: si entrem en un Gran Mínim que suavitzés un poc l’escalfament global, i si mentrestant la humanitat continua emetent gasos d’efecte hivernacle, què passaria quan acabés el Gran Mínim?
