En vespres de la festivitat de Sant Miquel, l’elecció del mostassaf era el gran esdeveniment cívic a la València foral. Hui, per tant, és la jornada més idònia per aproximar-nos al que va ser la tercera magistratura més important en la vida pública valenciana, després dels jurats i el justiciat. Amb la seua presència qualsevol podia anar al mercat i comprar ben tranquil. Fem una breu mirada enrere a aquell passat col·lectiu, que aborda les competències i els quefers d’un dels escons més preats per la societat.
En plena conquesta de la ciutat de València, Jaume I i els seus consellers van decidir integrar en el seu govern una institució de tradició andalusina, encarregada de mantenir l’ordre urbà i vigilar l’execució de les normatives socioeconòmiques. Per designació reial, Ramon de Lluch, cavaller aragonés de la host règia, fou nomenat el primer mostassaf de València, i, per tant, el primer de la Corona d’Aragó. Adaptada al nou context cristià, la monarquia va manar que el càrrec fora renovat anualment a través d’un sistema de participació veïnal, que va estar sotmés a una sèrie de modificacions. Jaume I va establir que fos elegit un ciutadà d’entre aquells que li presentaria la universitat, és a dir el municipi. En 1283, Pere el Gran va introduir el mètode de redolins, el qual sancionava que dotze candidats, triats pels jurats i els consellers, devien ser sotmesos a un sorteig, del qual eixirien tres aspirants finals. D’aquests tres candidats, el batle general, l’oficial reial representant del rei a la ciutat, designaria quina persona desenvoluparia la mostassafia. Per la seua part, ja a inicis del segle XIV, Alfons IV va legislar que el càrrec s’havia d’alternar anualment entre un prohom ciutadà i un cavaller.
Pel que fa a les competències del mostassaf, aquestes eren molt àmplies. Entre elles, les més importants salvaguardar la higiene de la via pública, inspeccionar qüestions sobre urbanisme i vigilar el compliment de les normes sumptuàries. A més, amb caràcter privatiu, supervisava els pesos i mesures vigents, controlava la qualitat de les mercaderies i denunciava el frau. Derivat d’aquestes darreres funcions, va assumir també la regulació dels preus de determinats articles, l’examen dels aliments, així com vigilava el procés de producció i comercialització de productes artesanals.
Per a facilitar la gestió de les seues tasques, el mostassaf tenia capacitat de jutjar de manera sumària i via oral a qualsevol persona que hagués incorregut en frau. És a dir, tenia jurisdicció per imposar i executar multes i penes —des de sancions econòmiques fins a presó, confiscacions o destrucció de productes. D’aquesta manera, feia complir les ordinacions urbanes dictades pels jurats i el Consell. Des de 1372, el tribunal comptava amb una seu pròpia, la llongeta del mostassaf, situada a la cantonada de l’església de Santa Catalina.
Allí es va custodiar durant segles el Llibre del Mustaçaf, un manuscrit de 1372 que contenia les disposicions de la magistratura i les matèries en què va tenir jurisdicció al llarg de tota la seua existència. En l’actualitat, a l’Arxiu Municipal de València es conserva únicament un volum de 1549.
Pel que fa a la seua administració, el mostassaf va comptar amb una sèrie d’oficials auxiliars en els quals va delegar determinades activitats quotidianes. Des de 1389, el seu subordinat principal va ser el lloctinent, encara que des de dates anteriors ja disposava de subdelegat en el port, el mostassaf del grau. Des de 1270 per a fer les seues tasques d’inspecció del procés productiu i venda dels productes artesanals va estar ajudat per dos veedors de cada ofici. Com a responsable dels pesos i mesures va estar sempre acompanyat per un individu que pesava tot el que ell manara, arribant aquesta tasca fins i tot a desenvolupar oficis especialitzats com el pesador de la palla i el pesador de la farina. A part d’ells, el mostassaf tenia un o dos agutzils encarregats d’executar les seues sentències i 1401 va delegar la funció de recollir les immundícies i els animals morts de la via pública a Joan Saragossà, de malnom el malaropa, apel·latiu que a partir de 1413 va donar nom al càrrec pensionat.
La magistratura del mostassaf, assajada a València, es va revelar com una peça clau en l’engranatge urbà, fins al punt que el seu model fou seguit per altres ciutats i viles del regne de València, com ara Xàtiva, Alzira, Sagunt, Ontinyent, Alacant, Elx, Oriola, Castelló, Vila-real, Sant Mateu, Xest, Xèrica, entre d’altres. També va inspirar la seua incorporació progressiva al regiment altres indrets de la Corona d’Aragó, per exemple a la ciutat de Barcelona, Cervera, Osca, Fraga, Terol, Daroca, Ciutat de Mallorca, l’Alguer, Sàsser i Càller.
Amb la desfeta de 1707, el regne de València fou reduït a història, i amb ell el mostassaf i totes les institucions de l’autogovern. Per això hui és necessari explicar als vostres qui fou el mostassaf: recuperar la seua memòria és comprendre millor la nostra identitat col·lectiva i els símbols que donaren forma a la vida pública valenciana. Aquest precedent sobirà, silenciat institucionalment, encara es pot transmetre a casa, en l’espai privat, on també corre el risc d’acabar la nostra llengua, si no hi posem remei. Aquest 9 d’Octubre tenim massa coses a reivindicar, i 229 valencians menys podran ser-hi. Recordem-ho també.
Bibliografia
Pablo José Alcover Cateura, El Mostassaf i els llibres de mostassaferia a la Corona d’Aragó (segles XIII-XV), Barcelona, Noguera, 2021.
Sandra Bernabeu Borja, “El Mostassaf y los oficiales municipales” , coord. per Rafael Narbona Vizcaíno, Ciudad y Reino: claves del siglo de oro valenciano, València, Ajuntament de València, 2015.
