Indubtablement, aquell regiment s’havia tornat boig. Com la cosa més natural del món, s’havien desposseït de les seues robes i, totalment nus, ballaven sense cessar al son de la música estranya que produïen certs instruments ocasionalment preparats per a aquest instant. Ells mateixos, al marge del seu enteniment, els havien construït sense adonar-se’n. La batalla continuava amb enardiment, i ells, entre dos focs, ignorant els perills i la situació que travessaven, continuaven ballant inhibits per complet del risc que allò suposava. Tan sols el comandant, vermell d’ira, cridava i cridava per a fer-los tornar a la refrega. Els soldats, amb la seua dansa cadenciosa, però certament alegre, continuaven despreocupats sense fer cas de les serioses advertències que el seu cap els feia. Més bé – podria pensar-se – que s’hi trobaven hipnotitzats i no podien, encara que ho volgueren, tornar a empunyar les armes i lluitar dignament, tal com els indicava el seu comandament. Feliçment per a ells, les bales del contrari semblaven respectar-los i ningú s’atrevia a ferir aquells bells cossos que dansaven entre elles sense donar-los importància.
L’enemic s’adonava de l’actitud que prenien i lentament anaren apagant-se les estampides de guerra, els trets varen emmudir, i aviat anaren contagiant-se d’aquella melodia lenta però subjugant. De seguida els seus cossos també aparegueren nus, i tots units, enemics i enemics, ballaren per sempre, malgrat els insults, advertències, promeses i amenaces que els seus cabdills els feren.
Ningú va morir d’un tret. Diversos ho varen fer d’una pulmonia. Tot s’ha de dir!
