Dissabte passat, Pep Gimeno Botifarra va oferir un concert solidari en benefici de les víctimes de la dana. L’esdeveniment, que va tindre lloc al Gran Teatre de Xàtiva, es va convertir en una autèntica festa de germanor, on la música en valencià va bategar amb força i emoció. El teatre estava de gom a gom i, davant l’èxit, es va programar una segona sessió. Jo vaig tindre la sort d’assistir a la primera, envoltat de centenars de seguidors del cantaor: els coneguts botifarreros.
Hi havia gent de la Safor, de la Canal de Navarrés, de la Ribera, de la Xara i de tots els racons del País Valencià. Tots ells units per una mateixa passió: escoltar la veu d’un home que, amb humilitat i autenticitat, s’ha convertit en tot un símbol del poble valencià. Pep és un dels nostres.
Durant el concert, va tindre paraules d’agraïment per a tots: per a la seua dona, pilar fonamental en la seua vida; per a les ties dels pobles; per als amics que l’acompanyen; i sobretot per al públic, que sempre li respon amb estima i entrega. Eixa manera de ser, tan pròxima, tan nostra, el fa immensament volgut.
També va voler agrair a tota la gent que va votar sí al valencià, «la llengua més bonica del món», com ell mateix diu amb orgull. El concert va ser un cant d’amor a la terra, a la cultura i a la llengua. «El valencià renaix de les cendres com la ciutat de Xàtiva», va proclamar entre aplaudiments.
Un dels moments més emotius de la vetlada va ser l’aparició de Vicent Torrent, figura clau de la música valenciana i referent indiscutible. El teatre es va alçar en una ovació que va posar la pell de gallina. Pep va recordar que Vicent va ser el primer home a qui va sentir cantar en valencià, i el va reconéixer com a mestre i inspiració.
I encara quedava més màgia: l’aparició de Xavi Sarrià interpretant la preciosa cançó «No s’apaguen les estreles». Un moment intens i emotiu, carregat de simbolisme i futur.
Va ser una vesprada molt especial. Jo la vaig viure amb la meua filla de set anys, fan número u del Botifarra. No podia evitar recordar quan, sent jo menut, vaig anar amb els meus pares i el meu germà a un concert d’Al Tall al meu poble. Ara, tres generacions compartim la passió per la música en valencià. Vicent, Pep i Xavi són eixos ponts que uneixen temps, veus i sentiments.
Imagine, en un futur, la meua filla portant la seua pròpia filla a un concert en valencià. Potser nosaltres ja no hi serem, però espere que aquest llegat no desaparega, que sempre hi haja un altre Botifarra capaç d’unir generacions. Com diu una altra cançó: «Jo ja no hi seré, tu t’hauràs fet gran i aquesta cançó seguirà sonant», i la filla respon: «Jo t’estimaré fins a l’infinit, mai oblidaré el que hem compartit».
Estimem la nostra llengua fins a l’infinit, i done les gràcies a Pep Botifarra per tot el que representa. Perquè sí, Pep és, sens dubte, la veu del País Valencià.
