Quaranta anys de professió donen perquè haja passat davant meu un alumnat extens i variat. Amb alguns he mantingut la relació cinquanta anys després; les xarxes ajuden a fer-ho ara amb més facilitat. De tots, que jo sàpia, tan sols dos s’han proposat la tasca d’escriure. Que un d’ells m’haja dedicat afectuosament el seu llibre i que m’haja demanat que el llija i el ressenye em posa en un compromís. Si, a més, està escrit en valencià, això m’obligaria a escriure aquestes línies en eixa llengua per coherència. Ja he explicat en una entrada anterior que la meua condició de professor fa que no em senta del tot segur a fer-ho amb la correcció deguda, raó per la qual l’autor s’ha encarregat de realitzar-ne una revisió tan acurada com ell acostuma.
Banegas (Alacant, 1978) va ser alumne meu amb 16 anys. Sempre em va costar suspendre els qui s’esforçaven, però em costava més donar la màxima qualificació. El treball de documentació sobre lesFogueres de Sant Joanque va fer en finalitzar el curs em va obligar a qualificar-lo amb un deu, dels pocs que n’he posat. Ja apuntava maneres, doncs. En deixar l’institut i marxar a la universitat a estudiar Filologia Catalana li vaig perdre la pista, com a molts. El vaig retrobar molt de temps després exercint de professor de català en la Universitat de Bolonya. Ens va servir de cicerone en una ciutat que coneixia bé. Vam compartir viatge de tornada amb sa mare. I des d’aleshores vam reprendre la relació. Solem coincidir en el cinema i en el teatre, aficions que compartim, a més de la lectura. I encara que els dos som castellanoparlants per família, des que ell va decidir assumir el valencià com a llengua de comunicació, és en aquesta llengua com interactuem. El seu treball actual en la UA com a tècnic de Llengües fa que la seua cura per l’idioma siga extrema, la qual cosa es posa de manifest en llegir el llibre. És col·laborador d’opinió en Diari La Veu del País Valencià, a més de publicar en el diari Información d’Alacant i en mitjans d’abast estatal com les extintes Zero, Infogai i Queer Magazine, infoLibre, El País, 20 minutos…
El que he tingut entre mans aquests últims dies d’aquest tòrrid i incendiat agost ha sigut un conjunt de 103 articles, escrits en valencià la majoria i alguns que estan traduïts per ell mateix al castellà en ser publicats en periòdics o revistes que editen en aquesta llengua. N’hi ha fins i tot un escrit en un impecable italià, idioma que domina, a més d’altres quatre, segons confessa aquest boig per les llengües. Ha arribat a matricular-se en èuscar. El més antic dels que s’hi inclouen es remunta a 1997; l’últim, al desembre del 2024. Això m’ha fet endinsar-me en una espècie de túnel del temps i començar a recordar fets antics que coneixia i que la meua desmanegada memòria havia guardat ja en algun calaix ple de teranyines. Quan parlava en el títol de crítica, ho feia perquè aquesta és la perspectiva des de la qual l’autor se situa, siga quin siga el tema del qual s’ocupa. Només quan recorda que és filòleg es mostra amb tota la neutralitat i l’objectivitat que se li pot exigir a un estudiós, com quan explica en italià la història de la llengua i de la cultura catalanes perquè el seu alumnat d’allà accedisca en profunditat a allò que Banegas coneix a fons.
La temàtica és variadíssima i va des de qüestions d’actualitat a crítica política, assumptes de caràcter cultural i lingüístic, altres d’anàlisi de temes socials, comentaris de pel·lícules i tota la problemàtica que el col·lectiu LGTBIQ+, al qual ell pertany, pot estar patint o lluitant, ja que la seua actitud és sempre reivindicativa. Arrels, tradicions, festes, tot sembla interessar-li. El to seriós amb el qual tracta tot això es veu tenyit a vegades per la ironia, l’humor i, fins i tot, el sarcasme, ja que algunes situacions semblen exigir-ho. Tot això, com diu el subtítol, sense pèls en la llengua. Si escriure qualsevol de les meues ressenyes em du una vesprada, atés que no vull que continguen errors ni d’estil ni d’altre tipus que tinguen a veure amb el contingut, no vull pensar el temps que li haurà comportat a Banegas cadascuna de les seues publicacions, carregades de dades precises, fefaents, que el doten de raons a l’hora de criticar o donar suport a causes que ell creu que ho mereixen. En realitat, són un conjunt de cròniques, informacions, protestes enceses d’algú que tal vegada per la seua joventut es mostra combatiu, militant, inassequible al desànim. Llegint, a vegades m’he sentit més escèptic que ell, encara que combregue amb les seues idees. Sembla mentida que haja de denunciar encara declaracions de gent que fa l’efecte de parlar des del Plistocé superior, siguen professors universitaris, polítics, bisbes e tutti quanti. Per no parlar del quasi un any passat després del desastre de la riuadai que seguisca en el seu lloc algú com Malson, incapaç de dir on va estar quan la seua presència era absolutament necessària i obligatòria en el lloc de comandament. No té memòria ni consciència. Quin fàstic!
El llibre m’ha representat un enriquiment important del meu lèxic valencià. El seu és amplíssim, carregat de refranys, localismes expressius quan els necessita, i també de termes cultíssims, la qual cosa posa de manifest una de les seues premisses, considerar el valenciàcom a llengua de Cultura, amb majúscula. He de confessar que probablement han sigut els articles més personals com el de la seua eixida de l’armari (“Adeu, armari, adeu”, pàg. 37),la ruptura d’una relació de set anys amb tot el dolor que comporta, el seu viatge a Galícia, o a Vianos, el poble dels seus pares, els que m’han emocionat especialment. Veure’m capaç de llegir-me 300 pàgines de neta i apretada prosa en un idioma que no és en el que acostume a fer-ho ha sigut un esperó i el descobriment de la profunditat de l’idioma i de com, com sol succeir-ne amb d’altres, transmeten no solament una realitat, les idees, els sentiments de l’autor, sinó una vertadera i profunda weltanschauung que diem els alemanys, a més del meu professor de filosofia de València, don Carlos París, que va ser qui em va ensenyar el terme, una cosa així com cosmovisió. Una raó més per a agrair a Òscar no sols la seua afectuosa dedicatòria, sinó la meua posada a punt amb aquest bany de realitat sociolingüística. Es pot trobar en 80 Mundos i en Pynchon & Co. Espere i desitge que el llibre tinga el recorregut que mereix, ja que com diu en la cita introductòria Òscar, està convençut que lluita per una societat millor. Jo així ho crec també.
