Hui, Diumenge de Pasqua, encetem una secció de divulgació històrica a Diari La Veu i ho fem en una setmana d’efemèrides que dialoguen amb la memòria col·lectiva dels valencians. En tres dies serà Sant Jordi, la festivitat cívica per excel·lència a la València medieval, a la qual s’afegiria el 9 d’Octubre a partir del centenari de la conquesta de Jaume I. Però dos dies més tard serà el 25 d’Abril, que recorda els Decrets de Nova Planta i l’abolició del regne de València en 1707.
Dates que formen part d’un imaginari valencià ple de matisos, segons les sensibilitats polítiques actuals, però que, en qualsevol cas, evoquen un passat compartit: el d’una nació amb una singladura projectada sobre un territori amb una identitat cultural viva i arrelada, malgrat que va perdre el seu autogovern farà, enguany, tres-cents divuit anys. A curt termini, l’èxit de la Nova Planta va ser suprimir els Furs; a llarg termini, esborrar la memòria institucional. Restablir la sobirania serà un procés social, però recuperar el saber, l’experiència i, al capdavall, la consciència de l’estat valencià està al teu abast a través de la lectura. I, pots començar per aquesta breu secció, que abordarà qüestions relacionades amb la vida pública de la València foral: càrrecs, sistemes electorals, polítics clau, faccions, corrupció, negociacions, jurisdiccions i portes giratòries tant a València com a la resta de ciutats, viles i llocs de regne. Un univers polític silenciat, que anirem explorant.
Comencem, simbòlicament, amb el dia de Pasqua, que marcava una data assenyalada al calendari electoral valencià, el qual, anualment, renovava les principals magistratures i càrrecs públics seguint la seqüència de les principals festivitats litúrgiques cristianes. En aquest marc, el Diumenge de Resurrecció s’iniciava el compte enrere de cinquanta dies fins a Quinquagèsima, moment en què se celebraven els comicis dels òrgans de govern de totes les universitats, allò que anomenem municipis des de 1707. Aquests òrgans eren dos: els jurats, un executiu format per sis persones a València i entre quatre i un a la resta de nuclis; i, el Consell General, que en el cas de la capital reunia més d’un centenar de consellers, enquadrats per parròquies, per oficis, per edils precedents, per cavallers i per advocats. La nova juraderia, tal com s’expressava l’inici de l’exercici polític, prenia possessió a través d’un jurament institucional en què es comprometien a regir, administrar i governar la universitat amb fidelitat al rei i pel bé comú.
Pel que fa a la participació en aquest regiment ciutadà, d’àmplia representació veïnal i de presa de decisions assembleàries, els Furs establien els següents requisits: ser home, majors de vint-i-cinc anys, casats i amb capmajor (residència principal) a la localitat. A partir d’aquest marc legal, cada consistori generaria normatives específiques sobre l’accés a la seua vida pública a partir de les conflictivitats existents en el seu veïnat, que anirien perfilant societats polítiques locals amb trets definits per la realitat socioeconòmica més immediata. Ara bé, des de finals del segle XIII, en totes les administracions locals van sobreeixir individus reconeguts per la seua honorabilitat, habilitat i suficiència per al regiment: els prohoms. Aquests, a través d’estratègies familiars i de xarxes de solidaritat i amistat, aconseguiren reproduir els seus interessos anualment en les magistratures, sent considerats per la historiografia elits urbanes o rurals.
Aquesta dinàmica de mediatització dels càrrecs per part de certs prohoms era facilitada pels primers sistemes electorals basats en la cooptació. Aquesta modalitat implicava que els candidats a les eleccions de la juraderia o al consell foren designats directament per aquells que acabaven d’exercir les magistratures, o bé de forma indirecta per electors, seleccionats prèviament pels magistrats. Una vegada fixats els candidats s’efectuava una votació nominativa en consell que decidiria el resultat dels comicis. En 1283, en temps de Pere el Gran, la cooptació va ser reformada amb la introducció del mètode de redolins, que implicava emprar un sorteig tant per a elegir els electors, encarregats de designar als candidats als càrrecs, com per a decidir els candidats que accedirien als escons.
Tanmateix, les lluites de poder entre prohoms continuaren fins a l’esclat de la guerra de la Unió (1347-1348), una revolta interna que va dividir profundament als valencians entre aquells que donaven suport a les polítiques de Pere el Cerimoniós i els unionistes, que s’alçaren amb armes contra aquell. La victòria del bàndol monàrquic va comportar que el rei represaliara als unionistes que havien desafiat el seu règim. A més a més, el sobirà els va excloure de la vida pública al context de la Guerra contra Castella (1356-1375), en la qual necessitava al consistori de la capital els seus súbdits més fidels. Això el portà a prendre una mesura dràstica: crear llistes de discriminació negativa i positiva dels prohoms. És a dir, una nòmina d’individus que no devien accedir a les magistratures i una altra que definia els candidats al regiment. Així en 1358 amb el suport d’una part de les elits de la capital va emetre la ceda amb el manament secret de què “pus hom del món res d’açò no senta”.
Des d’aquella instant, els líders de les faccions, que hui anomenaríem partits, consideraven la Pasqua com el moment idoni per a negociar el govern de la capital, i, en conseqüència, el regne, amb els monarques, una pràctica pactista vigent fins a 1633, quan s’imposà el privilegi d’insaculació. Aquest introduïa un sistema electoral, contractual i establert a Xàtiva en 1427 i que les ciutats, viles i llocs del regne anaren adquirint al llarg dels segles XV i XVI, tal com explicarem en el pròxim article. De moment, quedem-nos ací, en una jornada que interpel·la la responsabilitat de la classe política valenciana per a exercir la seua capacitat de negociació del govern. S’acosta Pentecosta i, com aleshores, pel bé comú, és de justícia renovar l’executiu.
Bibliografia
BAYDAL,Vicent, Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348), Valencia: Universidad de Valencia, 2013.
BERNABEU, Sandra i GALAN, Luis, “Monarquia, bandos y gobierno municipal de Valencia (1360 y 1436)”, e-Spania, 2023.
BERNABEU, Sandra, i NARBONA, Rafael “Gobierno y sociedad urbana en el reino de Valencia: capital, ciudades y villas (1238-1479)”, En la España Medieval, 46 , 2023, pp. 85-106.
RODRIGO LIZONDO, Mateu (ed.), Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. Textos en llengua catalana (1291-1420), Valencia: Universitat, 2013.
