Moisès Vizcaino explica una experiència positiva relativa a l’ús del valencià:
«Dimecres passat vaig acudir a la cita per a la revisió mèdica de la nostra cooperativa a MPE en València.
Em van atendre dues persones molt amablement per a fer-me les proves: la metgessa i la infermera. Des de l’entrada vaig dir bon dia i vaig parlar en valencià a tot el personal, com faig sempre arreu del País Valencià. La sorpresa va ser que la infermera em va parlar i va continuar la conversa i les contestacions als meus dubtes íntegrament en valencià.
Confesse que no sabia ubicar el seu accent d’un valencià ben parlat, i li vaig preguntar d’on era: de Roma! Italiana! I ara nova valencianoparlant que em va dir que porta el seu fill a una escola a una escola en valencià! I que el seu fill sap quatre idiomes: valencià, castellà, italià i anglés. Valencià per l’escola i per interactuar de vegades a casa; castellà per la presència social del castellà; italià perquè ella li parla en la seua llengua materna, i anglés perquè el pare és professor d’anglés i li parla cada dia en esta llengua.
I quan algú li diu bon dia o sent que parla en valencià, fa ús de la nostra llengua en el seu treball. Tota una lliçó en positiu per als valencianoparlants per a no canviar de llengua i descobrir estes històries, i per als «valencianos» que no en solten mai ni una en valencià, ni el bon dia. Perquè no volen, és clar!
La infermera em va facilitar el seu correu quan li vaig dir que enviaria esta història a Diari La Veu, perquè compartisca amb ella el contingut. Usar el valencià té valor (i molt)!»
Experiències que animen
Anècdotes positives d’ús del valencià com la de Moisès Vizcaino són les que animen –i molt- a fer un ús habitual del valencià a la ciutat de València. Atés el context, el més corrent era fer-hi un ús convencional. És a dir, parlar en castellà. Però Vizcaino no s’ha limitat, crec, a fer un ús intencional –exploratori-, sinó que ha parlat en valencià de la manera més normal del món. Com si València estiguera ja valencianitzada, vaja. I, potser, un factor del resultat positiu ha estat la seua assertivitat, cortesia i delicadesa en el tracte al personal: metgessa i infermera, tot aconseguint associar el valencià a persones respectables i a respectar.
Però n’hi ha més. La normalitat amb què ha parlat el valencià Vizcaino li ha procurat fer una valuosa descoberta: ha pogut parlar amb una ciutadana de Roma en valencià, sense el castellà pel mig, que porta el seu fill a una escola en valencià.
I, ara, la pregunta que s’han de fer els valencianoparlants: ¿quantes interactuacions en valencià es perden els valencianoparlants amb valencianoparlants desconeguts, castellanoparlants i gent d’altres països per fer un ús convencional del valencià? Vosaltres mateixos.
I acabe dient que espere que aquest comentari haja estat a l’altura de l’experiència positiva de Moisès Vizcaino en l’ús del valencià a València. Chapeau per ell!
La finalitat d’aquesta secció és la de crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives concretes en l’ús del valencià. Les vostres comunicacions les podeu trametre a la següent adreça: parlemvalencia@gruplaveu.info.
Situació del valencià
Els valencianoparlants, segons un text del sociòleg, Lluís Aracil, Minorització i extinció. Etapes i mecanismes de la substitució lingüística, ja es troben en una situació minoritària, l’última etapa del seu procés d’extinció com a gent. Algunes de les seues característiques:
- Mentre que les normes d’ús del valencià són recessives, les del castellà són expansives. En principi, es parla en castellà, llevat que totes les circumstàncies siguen desfavorables i, en principi, no es parla en valencià, llevat que totes les circumstàncies siguen favorables.
- Hi ha dos processos encavalllats, el d’unilingüització unilateral i el de bilingüització unilateral dels valencianoparlants. És a dir, hi ha un procés d’emigració de la comunitat lingüística valenciana a la castellana, que implica que, mentre a la comunitat lingüística hi ha una pèrdua demogràfica, a la castellana hi ha un augment a costa seua.
- Fa un segle, les dos llengües eren necessàries i insuficients, l’una era per a saber de lletra i l’altra per a viure normalment, però ara el castellà ha esdevingut necessari i suficient i el valencià innecessari i insuficient per a viure.
- Hi ha dos discursos, el dominant, el discurs de la necessitat, que afavoreix el castellà, i el dominat, el discurs de la bona voluntat, que perjudica el valencià.
- Etc.
Conclusió provisional: Els valencianoparlants, sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món.
