El 26 de juny vaig anar a la xarcuteria d’un Consum del barri del Carme i hi vaig demanar un formatge d’ovella. La xica que hi havia allà va fer cara de pòquer, em mirava de manera estranya. A l’inici vaig pensar que havien posat una càmera oculta per veure què passava si la dependenta feia veure que no entenia el valencià i comprovar que molta gent se’n passava al castellà, així el Govern d’extrema dreta que mal governa la Generalitat antivalenciana i anava a aprovar l’endemà les lleis contra el valencià, podia mostrar el seu «triomf» difonent les imatges per totes les xarxes socials i mostrant que el valencià era perfectament prescindible… Perquè si els valencianoparlants accepten la submissió lingüística davant el supremacisme de l’Estat i uns governs provincians del tot hostils, el valencià esdevé sobrer… En aquesta línia, van les lleis contra el valencià en l’àmbit educatiu de Mazón, Rovira i el torero Barrera, aprovades el 27 de juny proppassat, com les que ens van imposar els Borbons durant el regnat de Felip V, les de la Nova Planta, el 1707, i les de la dictadura feixista i totalitària de Franco, des del 1939 fins al 1975 i següents. Tot plegat, un malson. Em semblava una broma pesada… com quan els mestres de la dictadura, de la meua infantesa, ens torturaven per obligar-nos a parlar el castellà que no sabíem… i ens inflaven a colps de puny, vara de vímet, regla i estirades de cabells perquè no parlarem en valencià.
Com que la dependenta de Consum aparentava no entendre què volia dir «formatge d’ovella», la vaig ajudar, pedagògicament, i li vaig indicar que existien els formatges de vaca, de cabra i d’ovella, que jo volia el d’ovella… La didàctica és fotuda, pot portar a malentesos. Quan semblava que m’havia entés, la dependenta em va preguntar, sempre en castellà, si el volia tendre o curat, li vaig dir que el volia tendre (no curat), es va quedar pensant i repetint, en castellà, tendre, tendre? Li vaig dir que sí, que el volia tendre… Però, va agafar un formatge tendre de cabra, en compte d’ovella, i el va començar a tallar; afortunadament, el client que hi havia al meu darrere, se’n va adonar i em va advertir que s’estava equivocant. Li ho vaig dir i va contestar que no passava res, que el guardaria per a un altre client… En veure-la nerviosa, vaig pensar que la cosa no era cap broma… Des de la carnisseria que hi ha al costat de la xarcuteria, unes dependentes van començar a escridassar-me i dir-me que «no era espanyola»… Vaig contestar que havia fet classes de valencià a gent de tots els continents i, si sabien castellà o francés, podien entendre el valencià i seguir els actes comunicatius i, si no, calia que els feren classes de valencià abans de posar-los de cara al públic.
En aquell moment, un dels carnissers, des de l’altra punta, es va posar el davantal, a correcuita, i li va dir a la dependenta que abandonés la xarcuteria, que ell s’encarregava d’atendre’m, d’una manera brusca que em van semblar intimidatòria… I va venir a recriminar-me si no tenia vergonya d’haver «fet plorar» la dependenta, que era estrangera, i que per què havia alçat la veu a les seues companyes. Jo no he vist plorar a ningú ni he cridat res ni tinc vergonya ni en tindré mai de parlar en valencià al meu País, que els responsables de la situació de conflicte eren uns directius de Consum que contractaven algú sense saber res de valencià i conculcaven els drets lingüístics dels valencians; que no tenia res en contra de cap persona fos d’on fos («l’estranger» al meu País era jo, ja que no podia parlar en la llengua pròpia del País Valencià).
En aquell moment, amb el carnisser, va arribar un agent de seguretat que en va preguntar si em pareixia bé, de bon matí (eren les 10), armar rebombori i «escarotar» el personal en parlar tan fort amb les carnisseres… Voldrien que ens engolírem les agressions en silenci i que ningú s’assabentés de la discriminació, la vexació i humiliació que suposa que t’obliguen a deixar de banda la pròpia llengua, sense cap possibilitat d’exercir la llibertat d’expressar-nos en valencià a València, quan altres ho poden fer, sense cap problema, en castellà (en italià, francés, anglés, alemany o rus…). Li vaig dir que parlar fort era la meua manera habitual, perquè tenia un problema auditiu i que si m’agredien, perquè no em deixaven parlar ni m’atenien en la meua llengua, tenia el dret de revoltar-me en defensa pròpia… Davant d’aquesta situació indignant i indigna, ben desagradable, vaig dir que renunciava a comprar res i me n’anava a posar una reclamació per aquesta vivència intolerable; una incomoditat inèdita, en sentir-me maltractat, que no havia viscut mai en l’àmbit del mercat.
Aní a la caixa i vaig demanar per la persona que s’encarrega dels fulls de reclamació; al cap d’uns minuts, que se’m van fer molt llargs, va arribar i li vaig contar el que havia passat. Després d’escoltar-me i acceptar que jo tenia dret a parlar en valencià, em va preguntar, en castellà, si m’interessava saber la seua opinió personal, li vaig dir que no, perquè no anava a deixar d’expressar-me en la meua llengua; si els castellans poden expressar-se sempre en la seua llengua i ningú els obliga a canviar de llengua en cap moment al País Valencià, per què els valencians hem de ser menys i no hem de poder viure sempre en valencià?
Al cap d’uns altres minuts, que també se’m van fer molts llargs, va arribar amb un full: «Ayúdenos a mejorar», tot en castellà, on hi havia els «suggeriments del client», i hi vaig escriure: «He anat a la xarcuteria i, en demanar que em posaren un formatge d’ovella, la dependenta no m’entenia, tampoc inclús després d’aclarir-li que hi ha formatge de vaca, de cabra i d’ovella. És incomprensible que es pose per a atendre els clients una persona que no entén el valencià, la llengua oficial del PV, per la qual cosa, demane que es facen classes de valencià a tots els treballadors de Consum per tal de garantir els drets humans a la llibertat de poder expressar-nos en el nostre País en la nostra llengua i no haver de ser obligats a dimitir dels nostres drets i haver de renunciar al valencià».
Li vaig deixar clar, a l’encarregada dels fulls de reclamació, que la responsabilitat d’aquesta situació de conflicte lingüístic i de manca de qualitat en el servei d’atenció al client (valencianoparlant) era dels directius de Consum que no garantien, durant l’horari laboral, classes de valencià a tots els seus treballadors. M’han comunicat, via telefònica, que el meu suggeriment de contractar professorat de valencià per als treballadors de Consum es passarà perquè siga tingut en compte… Esperem que siga efectiu.
Vaig deixar de banda, per manca d’espai i de «kairós» (temps adient), acusar el Govern «valencià» que atia la discòrdia i el desgavell, ja que prova d’arraconar el valencià a una situació sense eixida… Com fa amb la memòria democràtica i amb la promoció de la tortura, l’analfabetisme i la incultura com a «cultura»; si no espavilem en tots els àmbits, i lluitem, amb dents i ungles, «per fer el que hem de fer», contra els sàtrapes que «mal governen» el País Valencià, la situació empitjorarà i molt; és el que «ells» volen.
Per això, fan les lleis de Mazón i Rovira contra el valencià…, per executar i rematar els propòsits de la dictadura feixista: recloure el valencià a l’àmbit de la més estricta intimitat. Així ho feren durant la dictadura (i ho fan, ara i ací, els dels «governs» de l’extremisme de dretes), des de les administracions, els seus mitjans de comunicació, les tropes polítiques i funcionarials d’ocupació i en tots els àmbits, per exterminar els valencianoparlants de totes les esferes socials de la vida institucional, pública i quotidiana… Perquè tot siga un desert.
