Ens trobem un any més en aquest punt concret de la nostra ciutat per rememorar uns fets luctuosos i també per honorar els nostres avantpassats que es deixaren la vida per plantar cara a un exèrcit, el del Borbó, que havia emprés una guerra brutal contra la majoria dels valencians i valencianes. Hauríem de fer un esforç d’empatia envers els habitants del nostre poble, per tal de comprendre’ls més profundament.
La gent de Vila-real tenia clara una cosa: “que el rei i la guerra no passen mai per la teua terra”. En el context de la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya, qui comandava aquelles tropes sanguinàries era el Comte de les Torres. En el Diari Oficial del general, que envia al Consejo de Castilla, en els dies anteriors i immediatament posteriors als fets del nostre poble, es poden llegir les pàgines més sagnants de la Guerra de Successió a les comarques de Castelló, com ara la crema de Catí, les matances de persones a la Salzadella, la destrucció de Borriol i la devastació de Vila-real. El de les Torres venia precedit d’una fama de militar cruel, brutal.
Eren aquells dies anteriors al dotze de gener de 1706, certament, dies d’incertesa. Com encertadament titulava Vicent Cerdà l’obra de teatre que representàvem ara fa uns anys. Però els nostres conciutadans, elles i ells, sabien una cosa molt certa: si les tropes borbòniques entraven per dintre la murada, farien tres coses molt greus, furtar-los les cavalleries, furtar-los les poquetes coses de valor que tingueren i maltractar i violar les dones. El 1706 no sabien certament que l’any següent es produiria la Batalla d’Almansa. Però sí que sabien que entre els dos bàndols enfrontats els interessava optar pels austriacistes.
La conseqüència de l’acció fou dolentíssima, 253 morts i 150 presoners. Imagineu que ara per fets de guerra moriren a Vila-real 4.000 persones, un vuit per cent dels 50.000 que vivim ací. I voldria que imaginàrem per un moment, el pànic, el terror, de les mares amb fills menuts (en una època, principi del segle XVIII, en què les famílies tenien molts nens) que veien com un exèrcit invasor anava a entrar per dintre les murades. Moltes es refugiarien al convent de les Dominiques i altres al convent de Sant Pasqual, on dies després naixeria Pasqual Jaume, fill de Pasqual Llop i Maria Palomares, batejat pel prevere Pere Cubero. Per tant, fem un homenatge molt especial a les dones embarassades que patiren aquells fets.
Tots aquests fets que passaren ara fa ja tres-cents vint anys els recordem per l’existència de l’Associació Cultural Socarrats que des de fa més de trenta anys s’encarrega d’organitzar aquest acte. I, atenció, una entitat que perdura des de fa més de trenta anys, en els temps de canvis tan accelerats com els que vivim, té un mèrit immens. I això no és mèrit d’una persona o dues, sinó de molta i molta gent.
El d’avui és l’acte més important, més reeixit, de tots els que duem a terme al llarg de l’any. Gràcies a totes i a tots per assistir.
Però també és molt important per la nostra Associació la concessió del Premi Socarrat Major que aquest any 2026 atorgarem a l’entitat local “Unió Musical La Lira”. Una entitat del nostre poble que ha fet una llavor immensa pel coneixement i difusió de la música valenciana i que ha sabut transmetre a la joventut els valors i la bellesa d’eixe tresor immens (tan nostre) que és la cultura musical. Gràcies a ells per persistir en aquesta tasca.
L’atorgament del Premi Socarrat Major o Socarrada Major ha tingut l’encert des del principi d’anar alternant personalitats o entitats d’arrel local (Vicent Pitarch, Vicent Usó, etc.) o com el que us acabe d’esmentar, amb altres d’àmbit més global com la cantautora Maria del Mar Bonet, l’escriptor Jaume Cabré, El Tempir d’Elx o el Grup de Teatre L’Horta l’any 2025. La feina constant i persistent ha fet que, a hores d’ara, Socarrats ens hàgem consolidat com l’entitat local que lluita pel valencià i pel valencianisme més seriosa i prestigiosa d’àmbit local. I, m’atreviria a dir, d’àmbit comarcal. Quedeu totes i tots convidats a assistir al lliurament del Premi d’enguany.
Però encara ens cal fer una tasca de pedagogia gran. Molt gran. Us contaré una anècdota. Quan representàvem a l’Auditori “Dies d’incertesa”, algunes persones, en acabar l’obra, ens comentaven: “Això de què tracta? Dels fets que van passar durant la Guerra Civil del 36?”.
La gent no sabia allò perquè lògicament ens han amagat la nostra pròpia història. Mai no ens l’han explicada a les escoles. Ells sí que ho saben, i per això ara tenim un Felip VI, que és el continuador de Felip V.
Fets aquests comentaris – i ara sí que vaig acabant- voldria reflexionar sobre el present.
També ara vivim dies d’incertesa. En l’àmbit climàtic, o millor, en l’àmbit ecològic. En l’àmbit social, amb una gran desigualtat entre pobres i rics, en l’àmbit polític, amb una gran crispació. Però també, i sobretot en el nostre cas, en el cas valencià, en l’àmbit nacional. Els esforços que ha dut a terme l’actual govern valencià de dreta i d’extrema dreta no cessen. Són més que evidents. Organitzaren un referèndum entre els pares de les escoles per veure si l’ensenyament en valencià perdia per majoria i perderen el referèndum organitzar per trepitjar-nos. I, atenció, perquè els pares que anaren a votar en aquell referèndum no eren gent de la tercera edat, com puga ser qui us parla. Eren gent jove i això és el futur.
En l’àmbit polític, ací, al nostre País, l’esforç per eliminar qualsevol vestigi d’una mínima autonomia política no cal ni que us l’explique: l’actual president dels valencians l’ha col·locat Madrid directament. Certament, són dies d’incertesa. La nostra pàtria és la nostra llengua i per això van per totes.
Però cal ser optimistes. Per fidelitat a aquells herois del 1706 cal ser optimistes. No han pogut en els darrers tres-cents vint anys i no podran, I tal com afirma la nostra Socarrada Major i cantautora mallorquina, Maria del Mar Bonet: “Tot el camí que feim serà per anar endavant.” Visca la TERRA.
