En qüestió de jocs de taula, els valencians tenim una situació molt peculiar: malgrat no haver-hi pràcticament títols sobre cultura valenciana, un d’ells ha esdevingut un èxit absolut. Evidentment, parlem de La fallera calavera, un joc que no és només «valencià», sinó que és clarament d’autor. Només cal veure la línia artística, el tipus d’humor i, evidentment, el fet d’estar produït únicament en la nostra llengua. Una anomalia.
Publicat aquesta setmana, Paella Park és la vertadera ampliació del món nascut a La fallera. Es tracta d’un joc de caixa gran, el que en el món editorial significa un de més llarg i complex. Un eurogame que combina diversos mecanismes i que demanarà més dedicació als jugadors que anteriors jocs de la saga.
Un dia al parc d’atraccions
L’aproximació de Paella Park als jocs de parc temàtics és única i reveladora. Única perquè li fa la volta el gènere, on normalment hem de construir el millor parc per a atraure més visitants i guanyar més diners que la resta. Açò, en qüestió de paradigmes lúdics, és encara el Monopoly. I fa ja quasi un segle del Monopoly. En canvi, Paella Park proposa invertir el paper dels jugadors, que són ara els visitants. Aquesta aproximació és un signe dels temps, un on el públic general és protagonista, el que crea les tendències virals o enceta els debats a Twitter.
I tot açò és revelador perquè només podia haver eixit de dos ments que s’estimen de veres els parcs d’atraccions. Es nota que Enric Aguilar i Eloi Pujadas entenen el que significa una visita a un parc temàtic, que els agrada visitar-los i gaudir-los. I quin és el joc que ens proposen? Aprofitar al màxim el recurs més preuat de qualsevol persona que entra en un recinte d’aquesta mena: el temps.
És qüestió de temps
Com a joc d’optimització de recursos, els atributs estètics més brillants estan relacionats amb la coherència mecanico-temàtica de visitar un parc temàtic. Així, el joc s’estructura en quatre rondes que equivalen a una jornada al parc. Una simulació de huit hores que haurem d’esprémer per a moure’ns, visitar atraccions, comprar souvenirs i assistir als espectacles programats.
I és que fer qualsevol cosa a Paella Park costa temps. Però hi ha maneres d’estalviar-nos-el. La més il·lustrativa és la possibilitat de botar-nos les cues alhora d’entrar a una atracció. Abans de fer res, apostarem quant de temps volem estalviar-nos si decidim colar-nos i després farem girar una nòria gegant per veure si ens enxampen o no. Si ens veu el guàrdia, mala sort, perdrem el doble del temps apostat. Curiosament, açò bé podria haver-se solucionat llençant un dau, però això de fer girar una ruleta et transporta al món dels parcs, on el visitant és el protagonista. Està ben triat.
A aquest element d’atzar s’afegeix el segon recurs del joc, en forma de marejos. Cada atracció té un potencial de mareig i el resultat de la nòria pot reduir aquest valor. Quan ens maregem vomitem i ens tacarem la nostra samarreta i la d’un adversari que escollim, el que restarà punts a tots els afectats. De nou, Aguilar i Pujadas són conscients que al públic objectiu d’aquest joc, fan de La fallera, li agrada fer la punyeta i li donen el que demana. Mecànicament, els marejos funcionen com un minijoc de forçar la sort, ja que tractarem de retardar el punt on hàgem de perdre temps per recuperar-nos, el que s’aconsegueix fent una visita al restaurant. Aquesta connexió entre els dos recursos principals del joc és natural, té molt de sentit tant mecànic com temàtic.
Cal també destacar la forma de gestionar l’ordre de torn per la seua originalitat i adequació amb l’ambientació. Per a saber a qui li toca jugar, mirarem qui va més endarrere en el marcador de temps, és a dir, qui estiga encara en un moment més primerenc del dia. Si hi ha diverses fitxes a la mateixa «hora», l’ordre de torn es decideix segons l’ordre de la cua. Com totes les bones regles, quan van lligades a un element temàtic són més fàcils de recordar i com només ho fan les regles genials, et pot arribar a fer somriure. A més, tot açò s’endolceix per la imatge de les personetes fent cua una darrere de l’altra al tauler. És senzillament adorable. Recorda al Patchwork d’Uwe Rosenberg, però ací està implementat de forma més natural. Com a part negativa, aquest element pot ser un poc confús durant els primers torns, cal estar atent.
Al joc hi ha més mecanismes afegits amb bon criteri: objectius secrets, que diferencien els interessos dels jugadors; cartes especials, que permeten sorpreses i eviten sobre-planificar, i curses per aconseguir punts que afegeixen interacció entre els adversaris. Amb tot plegat, l’explicació de la partida pot arribar a atabalar gent novella als jocs de taula, i per això s’oferix un mode de joc bàsic que elimina molts d’aquests aspectes. És una bona manera de reduir la barrera d’entrada, però el joc perd prou d’interés sense les possibilitats que obrin aquestes mecàniques.
Continuant la saga
A l’estar ambientat en un parc temàtic, Paella Park peca de certa frivolitat en comparació amb la resta dels jocs previs d’Aguilar. La folklorització de la cultura valenciana queda un poc massa evident sense la sàtira subjacent sobre l’accident del metro de València que acompanyava La fallera calavera, o sense l’explícita batalla de les tradicions locals contra les americanes que ens va proposar a Alakazum. Amb tot, fa goig poder jugar en un entorn amb simbologia valenciana rica i diversa (trobareu el butoni, referències a la batalla d’Almansa…) i és d’agrair que no es quede tot en el discurs de paella i esmorzaret al qual estem ja massa acostumats.
Dins l’anomalia lúdica valenciana que comentàvem al principi, Paella Park demostra que el cas de La fallera no n’era un d’aïllat. I és que no dubte que aquest serà també un èxit de vendes. Ho té tot, incloent-hi ser bon joc, per a ser un regal estrela aquest Nadal. Fora del context valencià, Paella Park és un eurogame ben dissenyat, atrevit i amb personalitat. Presenta un gust prou diferent dins de l’oceà de títols d’optimització de recursos que es publiquen cada any. I això, vist com està el pati, no és poca cosa.
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
[L’editorial Zombi Paella ha cedit una còpia de Paella Park per a fer aquest article.]
