El Museu Sorolla i la Fundació Museu Sorolla organitzen aquest dijous al Cementeri General de València una ofrena floral davant la tomba de Joaquim Sorolla, amb motiu del centenari de la seua mort, que comptarà amb la presència del president de la Comissió Permanent de la Fundació, Antonio Mollá Lorente, així com altres membres del Patronat, de la família Sorolla i representants de l’Ajuntament de València.
El Consell va aprovar el passat gener el decret pel qual declarava el 2023 Any Joaquim Sorolla amb l’objectiu de «difondre el seu geni creador» i que «la ciutadania puga aprofundir en el coneixement del seu llegat».
Sorolla va morir el 10 d’agost del 1923 als 70 anys a la seua casa de Cercedilla (Madrid) a conseqüència d’un atac d’hemiplegia que va patir mentre pintava el retrat de la senyora Pérez de Ayala al jardí de la casa de Madrid el 17 de juny del 1920. L’accident va minvar dràsticament les seues facultats físiques i mentals.
Nascut el 27 de febrer del 1863 a València, Joaquim Sorolla es va quedar orfe als dos anys. Ell i la seua germana Concha van ser acollits per sa tia Isabel, germana de la seua mare, i el marit, de professió manyà.
El 1874 va començar a estudiar a l’Escola Normal Superior, on li van aconsellar que també es matriculara a les classes nocturnes de dibuix a l’Escola d’Artesans. En aquesta última va rebre, el 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi «per la seua constant aplicació en el dibuix de figura». Aquell mateix any va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, al mateix temps que treballava al taller de manyeria del seu oncle.
Quan va acabar la seua formació, va començar a enviar les obres a concursos provincials i exposicions estatals de belles arts, com ara la de Madrid el maig del 1881, on va presentar tres marines que, encara que formidables, van passar sense pena ni glòria perquè no encaixaven amb la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. Per fi, el 1883, va aconseguir una medalla en l’Exposició Regional de València i, el 1884, va aconseguir la Medalla de Segona Classe a l’Exposición Nacional gràcies a Dos de Mayo, una obra melodramàtica i fosca feta expressament per a la mostra. Tal com li va dir a un col·lega seu: «Ací, per a donar-se a conéixer i guanyar medalles, cal fer morts».
El 1884, va obtindre de la diputació de València la pensió per anar a Roma, amb el quadre d’història El crit del Palleter. Fins aleshores va ser un modest aprenent avantatjat que lluitava per fer-se un nom dins el realisme minuciós que prevalia a l’escola. A Roma el que predominava era l’academicisme, que mantenia la tradició de la pintura d’història rutinària i escolar. Sorolla va justificar la pensió amb l’Enterrament de Crist —acceptat, sense entusiasme, per l’Exposición Nacional— i El pare Jofre protegint un boig (1887).
Prorrogada la pensió, es va casar amb Clotilde García el 1887 i va residir una temporada prop d’Assís. Quan van retornar el 1889, es va instal·lar a Madrid definitivament, disposat a fer carrera, i es va presentar a nombrosos concursos oficials, que li van proporcionar clientela: entre el 1890 i el 1901 va guanyar quinze premis importants a Madrid, París, Viena, Munic, Berlín i Chicago, que van consolidar-ne el prestigi, i va anar a la recerca del seu llenguatge plàstic i de la fama internacional. El 1885 havia anat a París, però no es va fixar en els nous camins dels qui exposaven al Salon des Indépendants, va visitar una exposició de Bastien-Lepage i poca cosa més.
Sempre va elogiar els mestres del segle XVII i va demostrar menyspreu pels italians i els francesos del Rococó, però no va fer cap referència als grans contemporanis —Degas, Manet—, potser per manca d’interès, escassetat de temps o bé pel seu caràcter antiintel·lectual poc obert a relacions i influències.
Quant a la seua relació amb el País Valencià, Sorolla —que estiuejava a la Malva-rosa— declarava que hauria fet la seua casa a València i no a Madrid si València haguera estat camí per arribar a alguna banda, però deia també que quan parlava en castellà no feia sinó traduir de la seua llengua (1913). Íntim de Blasco Ibáñez, el blasquisme va ser per a ell el context ideològic i cultural on va trobar el seu propi estil: la pintura de tesi (L’altra margarida, 1892; I encara diuen que el peix és car, 1895; Trista herència, 1901), que va abocar al formalisme del color en les famoses escenes de platja, de les quals hi ha importants mostres al Museo Sorolla de Madrid.
El 1908 va conéixer el milionari nord-americà Archer M.Huntington, fundador de la Hispanic Society of America, de Nova York, que el va convidar a exposar allà. Aquesta relació va transformar sensiblement la seua vida i el va convertir definitivament en valor internacional: l’exposició (1909) va agrupar 365 obres i va ser visitada per 160.000 persones. Amb l’èxit abundaren els encàrrecs, tant de retrats, per a la galeria iconogràfica de la Hispanic Society, com per a particulars.
El 1911 va exposar a l’Art Institute, de Chicago, i al City Art Museum, de Saint Louis, i Huntington li va encarregar la decoració de la sala biblioteca de la Hispanic Society, amb plafons representatius de les regions espanyoles, a fer en cinc anys al preu de 150.000 dòlars: és un període de pintura comercial i d’obligat folklorisme, efectista, teatral i distant, que no suporta la comparació amb qualsevol de les seues escenes de platja, sense negar, tanmateix, la seua mestria cromàtica i l’encert compositiu d’algun dels plafons.
La seua vida roman perfilada com la d’un empedreït treballador que va convertir en ofici la seua pintura i va procurar de viure’n, sense fer problema del destinatari i el beneficiari de la seua obra. Extremament sensible al color i la llum de la geografia de la seua terra, es va alliberar de traves d’escola i de preocupacions estilístiques. Va pintar obsedit per la llum que esfuma, reduint la importància del dibuix.
Sorolla ofereix instintivament un nou concepte de pintura, determinada progressivament a fer sobretot pintura. Les seues tècniques l’apropen als aquarel·listes anglesos (colors dissolts en aigua, transparències, etc) i també als Indépendants impressionistes (pinzellada gruixuda, sovint espàtula), però els seus supòsits són uns altres, i les seues intencions o interessos, diferents. Va viure per a pintar, lluitant per triomfar i organitzant comercialment la seua activitat una vegada reconegut: cap pintor no fou més aliè que ell a qualsevol bohèmia o irregularitat, tant en l’àmbit quotidià com social. Va ser pintor de la burgesia i mai no va pretendre d’impugnar-la. Només els quadres de mar denoten una vinculació més nostàlgica que crítica a la seua terra i un acostament més personal que ideològic a Blasco i Ibáñez i les seues idees.
Els seus treballs mostren retrats, paisatges i monuments de temàtica social i històrica, caracteritzats per la representació de les persones i els paisatges sota la llum del sol. La seua obra ha estat erròniament catalogada per alguns d’estil impressionista, però en realitat el seu estil es defineix millor com a luminista.
