La bomba ha esclatat, s’ha confirmat el rum-rum que feia temps se sentia a tots ells llocs, Oques Grasses han anunciat que el 2026 serà el seu últim any. El que havien afirmat al seu concert al Cabrórock ens havia donat una mica d’esperances a alguns dels incondicionals, però res de res, tenien raó no era el seu últim concert, però l’any que ve sí que serà el seu últim any, acabant de la manera més gran, a l’estadi de Montjuïc.
Amb aquest adeu ha ressonat l’últim esclafit d’una macabra mascletà que ha posat en perill els fonaments de la música en la nostra llengua. Els esclafits han sigut continus i sense pausa en el temps; recapitulem Obrint pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Manel, Txarango, Zoo, La Fúmiga, Xavi Sarrià i tants altres… I ara les Oques. Curiosament, moltes d’aquestes bandes han seguit un mateix patró, en el seu punt més àlgid han decidit plegar, incomprensible però cert, la qual cosa em fa concloure que és impossible que açò siga cap casualitat, potser alguna entitat contrària al que es cante en català els ha inoculat el virus de l’adeu, si no és així no entenc res, “Tot el que no entenem és tot el que ens va omplint”, diuen les Oques, no ho veig.
En el pla personal ho he passat malament, vaig entendre que Zoo diguera adeu. Em va doldre, però fent un exercici d’empatia amb ells vaig comprendre els arguments que van esgrimir per explicar el seu silenci, però no negaré que m’han provocat una ferida a l’ànima. Després de Zoo, tocava buscar nous referents per a continuar gaudint en directe de la nostra música. En aquesta fugida cap endavant vaig reforçar el meu amor per La Fúmiga i Oques Grasses, l’anunci d’adeu de La Fúmiga em pilla per sorpresa, no m’ho esperava. Xicons d’Alzira, però si l’any passat féreu 1150 concerts!!! Ara adeu i au “que serà de nosaltres?”. Doncs a la commoció que en va provocar La Fúmiga cal sumar l’adeu d’Oques, cosa que ja m’ha acabat d’afonar. “I say hi, you say bye bye”
Soc una persona aliena al món musical, per tant, és difícil per mi comprendre aquests adeus. Però m’imagine quins poden ser els motius, sé que és bonic, però alhora complicat viure en permanent gira, la gent té famílies, fills, hipoteques i es fa complicat estar tant de temps fora de casa. A aquesta poderosa raó se suma una altra d’important l’econòmica, ja que el potencial públic al qual s’adreça la música en català fa difícil, per no dir impossible, viure professionalment de la música i compaginar aquesta tasca en una feina d’anar per casa, sembla una missió titànica. A més a més, a aquestes raons genèriques s’uneixen les situacions personals de cada banda. Però creieu-me, i encara que siga endinsar-me en teories totalment conspiranoiques, continue sense descartar el contagi d’un virus, massa indicis apunten a ell.
Davant les raons de pes que poden tindre per plega, també existeixen poderoses raons per a no fer-ho. La primera és el disgust que ens provoqueu a tots els vostres incondicionals, havien confiat en vosaltres, vos havíem entregat fins i tot l’anima, i ara d’un dia per a altre ens abandoneu, no és just. Però fora de raons totalment egoistes com l’esgrimida, hi ha motius per a no abandonar, la veritat és que tant ZOO com La Fúmiga, com Oques Grasses són autèntics mestres en l’art que més s’acosta a la gent, les cançons, i paios si feu una cosa espectacular perquè la deixeu. Conec gent que s’ha passat tota la vida buscant una vocació, una raó per a donar-li sentit a la seua vida, i vosaltres la teniu i amb ella feu feliços a molta gent, i no dic que no esteu cansats, però abandonar-ho tot, de cop i volta, no ho veig, jo vos propose que esteu una temporada de guaret, i vos coordineu per anar tornant-se cada any, per exemple 2027 li tocaria a ZOO, 2028 La fúmiga, 2029 Oques, valoreu-ho jo crec que és la millor opció per a tots. “Del reclam dels corriols, del desgel de l’hivern brollen els sons com rierols s’acaba el guaret!”
Després de tantes males notícies, als amants de la música en la nostra llengua ens toca de nou reinventar-nos i buscar nous referents que ens ajuden a alegrar-nos els dies acudint als seus concerts. I en el nostre panorama musical quines opcions tenim? Doncs a mi personalment m’agraden els meravellosos “Ginestà” dels quals cada nou tema en sembla que és un hit, l’icònic Joan Dausà, amb les seues precioses cançons, la veu melodiosa de l’Esther, les balades dels eterns Antonia Font, el ritmes festius de Buhos, els himnes incomparables dels Catarres, la música fresca de The Tyets, la festa que porta sempre Figa Flawas, el reggae valencianotalibans d’Auxili, les apegaloses melodies de Malifeta, la música tradicional del grandiós Botifarra i de la no menys gran Maria i tants més que estan i que no recorde ara i altres que vindran i també ens fascinaran. “i ara que en saps de boniques t’amagues pels carrerons”. Bé, no s’ha d’oblidar la tornada al 2026 de la gossa sorda, una alegria entre tant d’adeu.
Diuen que és llei de vida, tot s’acaba, però vindran coses noves que també ens il·lusionaran i la nostra música tindrà èpoques millors o pitjors, però segur que continuarà fent-se bona música en català perquè la nostra llengua, “és tossuda i no es resigna a ser oblidada” i la música en català per sempre entonarà la “cançó que mai s’acaba”.
