Durant la primera dècada del segle XXI, en els records de la nostra infància, els dibuixos en valencià eren molt més que simples animacions. Eren el portal a un món on la llengua i la cultura prenien forma, un espai on cada traç i cada diàleg contribuïen a forjar la nostra identitat. Encara recordem aquells moments en què ens deixàvem portar per l’univers de Codi: Lyoko, Inuyasha, Les aventures de Tintín i fins i tot per les peculiaritats de Bobobo o Keroro. A més, en aquell període també es van recuperar sèries clàssiques de les dècades dels 70 i 80, com Heidi, l’Abella Maia o les primeres aventures de Doraemon, que van ser doblades al valencià per primera vegada, permetent que una nova generació de xiquets i xiquetes les descobrira en la seua llengua. Tot això a través de canals tan emblemàtics com Nou 2, Canal 9 o, en el cas més especial, Super3 (K3). En aquella època, tot semblava més accessible: només calia encendre el televisor i deixar-se submergir en un món on el valencià era el fil conductor de la nostra experiència audiovisual.
Una connexió emocional amb la llengua i la cultura
Aquests programes no eren només entreteniment: eren una finestra a la nostra llengua i un vincle emocional amb la nostra cultura. Veure dibuixos en valencià normalitzava la llengua i reforçava l’autoestima lingüística, especialment per als xiquets que creixien en entorns on predominava el castellà. Durant dècades, les sèries animades van actuar com a mestres invisibles. Xiquetes i xiquets d’Oriola, Elda o Utiel, localitats amb major presència del castellà, van aprendre expressions com «bona nit» o «fins demà» a través de les aventures de Son Goku o les trapelleries de Shin Chan. No era casualitat: programes com Bola de Drac es van convertir en eines clau per a la normalització lingüística, integrant el valencià en la vida quotidiana. Tal com explica un article de Catalunya Plural, aquestes sèries van crear un «pont cultural» que va permetre a milers de xiquets associar la llengua amb la diversió i la pertinença.
La revolució digital: un repte per a la diversitat lingüística
La globalització digital ha provocat un fenomen de colonització cultural que afecta la percepció de valor de les llengües locals. Els continguts en llengües dominants com l’anglés o el castellà sovint es perceben com a estàndards de qualitat i modernitat, mentre que les llengües minoritzades queden arraconades a un àmbit domèstic o folklòric. Aquesta jerarquització influeix especialment en els més joves, que poden arribar a veure el valencià com una llengua de menor prestigi o ús limitat, una situació agreujada per la manca de continguts en plataformes de streaming.
Tanmateix, aquesta realitat no és irreversible. De fet, alguns casos mostren que és possible revertir aquesta situació mitjançant estratègies eficaces i una aposta decidida per la diversitat lingüística. Un exemple destacat és el del gal·lés, que ha experimentat una renaixença gràcies a iniciatives com BBC Wales i la producció de continguts en gal·lés per a plataformes digitals. Aquesta aposta ha permés consolidar una audiència fidel i despertar un nou interés entre les generacions més joves. Això demostra que la creació d’espais atractius per al consum de continguts en llengües minoritzades no només reforça la identitat cultural, sinó que també pot generar demanda i normalitzar-ne l’ús en l’entorn digital.
L’explosió de les plataformes de streaming ha transformat radicalment els hàbits de consum audiovisual. Malgrat l’accessibilitat aparentment infinita de continguts, el valencià ha perdut presència a les pantalles. La desaparició de referents audiovisuals en la nostra llengua no és casualitat. El tancament dels repetidors del Super3 al País Valencià des de 2010, juntament amb el posterior tancament de Canal 9 i Nou 2, conseqüència de decisions polítiques que restringiren l’accés a emissions en valencià, ha deixat un buit significatiu. La restauració d’un únic canal, À Punt, ha estat insuficient per compensar aquesta pèrdua i afecta directament la normalització lingüística.
El rol fonamental de famílies i educadors
El paper de la transmissió lingüística pot entendre’s com una forma de custòdia cultural. En aquest sentit, el Babalà fa referència a un personatge icònic de la televisió valenciana que simbolitzava aquesta connexió entre la infància i la llengua pròpia. Així com els Babalawo custodien la saviesa en la tradició yoruba, el Babalà representava un pont cultural que, des de les pantalles, ajudava a preservar i transmetre la llengua i la identitat valenciana a les noves generacions. Aquesta metàfora pot aplicar-se a les famílies, educadors i creadors de contingut, que han d’assumir el rol de Babalawo del valencià, protegint la llengua i assegurant la seua continuïtat per a les generacions futures. La transmissió del valencià no és una tasca passiva; requereix un compromís actiu per oferir referents lingüístics positius i enriquidors als més joves.
El valencià no és només un element acadèmic o formal; és una part viva de la nostra identitat i quotidianitat. La responsabilitat en aquesta tasca no recau únicament en les institucions o en les plataformes digitals. Les famílies i els educadors tenen un paper crucial en la transmissió de la llengua. Veure dibuixos animats en valencià pot ser molt més que un moment d’entreteniment: potser una activitat familiar que afavorisca la comunicació, la discussió i, sobretot, l’orgull per la mateixa cultura. Activitats conjuntes, com maratons de programes en valencià, poden convertir-se en un espai de diàleg i aprenentatge, on es reforcen els llaços afectius i la connexió amb la llengua materna.
Cap a un futur possible
El futur del valencià a les pantalles no depén només de les grans plataformes o les institucions. És en les nostres mans transformar cada acte quotidià en un gest de resistència i afecte per la llengua. Cada clic, cada visualització i cada recomanació són llavors que poden fer florir el valencià en l’univers digital. Cada elecció compta: cada dibuix que posem en valencià per als nostres fills, cada sèrie que triem en la nostra llengua. Si volem que el valencià continue sent una llengua viva en les pantalles, cal actuar: consumim, recomanem i exigim més contingut en la nostra llengua.
Mantenir viva aquesta flama depén de tots nosaltres. El futur del valencià no s’escriu sol: cada paraula compta, cada història suma, i cada veu pot ser l’espurna que encenga una nova generació que estime la nostra llengua.
