És curiós, quan encara ningú no tenia coneixement de la meua futura existència o, paradoxalment, en tenia record d’ella, estic segur que la meua presència en l’avenir o la meua petjada en temps ja oblidats influïa d’una manera determinada en tota la humanitat.
La meua presència física, temporal, àdhuc imaginària i fictícia, significaria una influència concreta en el cercle on hipotèticament hauria estat col·locat, emperò alhora aquest petit i insignificant cercle, la seua respiració gairebé exànime, incidiria lentament però amb fortalesa, en els cercles majors que l’envoltarien. Aquests, alhora, provocarien la creació d’altres cercles més grans que l’anterior, augmentant de grandària progressivament. D’aquesta manera, igual que les ones formades en un estany, no quedaria un racó de la humanitat sense rebre els meus efectes (fet i fet, l’efecte papallona).
Tanmateix, adés o després de la meua existència, la meua absència, el meu no ésser, també influiria raonablement en els àmbits on jo no tinguera presència.
Consegüentment, despullar-me en una missa o assassinar el mort en un soterrar podria ser un dels actes més productius i apropiats per a deixar una empremta inesborrable en el transcurs de la humanitat, tant si aquest camí va cap enrere o cap avant.
