Recordava quan, encara una xiqueta, es quedava embadalida escoltant als seus ídols. Passava hores senceres assaborint eixos canvis de to, eixes potents veus que se l’endinsaven plaentment per tots els porus del seu cos. No escoltava, mastegava la música!, feia gàrgares amb la melodia i després, pausadament, l’assaboria i se l’engolia. Era un èxtasi tal que, en repetides ocasions, una convulsió de clímax l’havia sacsejada de cap a peus.
La música era el seu sexe, el seu aliment, era el tot. Però…, el món no la comprenia. Ella havia intentat per tots els mitjans llaurar-se un avenir en allò que es delectava fent, és a dir, escoltar música, i per a fer això no li faltaven ni il·lusions ni ganes.
Dotze anys d’acadèmia llançats a l’aire perquè aquest se’ls engolira. Si almenys algú li haguera obert els ulls… Ningú, així és el món, li havia indicat la seua impossibilitat d’arribar. La gent, malauradament, és gent sense més ni més.
La seua major il·lusió havia estat ser cantant d’òpera. La seua major desgràcia, ésser una pedra de riu sec.
