És un mite recurrent que València va tindre el primer hospital per a malalties mentals del món –tal com la Coca-cola va inventar-se a Aielo de Malferit-, una afirmació molt contundent i que, per començar té la problemàtica de definir exactament que és un centre psiquiàtric, un tipus d’institució que ha evolucionat molt al llarg de la història. Una «no primera volta» que en cap cas lleva mèrits a l’«Hospital dels folls» impulsat pel monjo mercerdari Joan Gilabert, «Pare Jofré».
Nascut a València el 24 de juny del 1350 –com era habitual a l’època, se’l va batejar seguint el santoral- fill dels catalans Francesc Gilabert, conegut advocat, i Violant, de la qual no n’ha transcendit el cognom.
Com també era habitual llavors, a les famílies amb molts fills, sempre se n’enviava algun al seminari, que en al cas dels Gilabert, li va tocar al menut Joan. Després d’estudiar dret canònic i teologia a Lleida, als vint anys ingressa a l’Ordre dels Mercedaris i als 25 és ordenat sacerdot al monestir del Puig.
Primer va dedicar-se a predicar i durant deu anys se centraria a aquesta tasca per terres castellanes amb base en un monestir de Logronyo. Company habitual de Vicent Ferrer, va destacant per la seua oratòria. Amb tot, la principal missió de l’ordre mercedària era l’alliberament dels cristians captius en terres musulmanes, fins al punt d’oferir-se com a hostatges a canvi dels captius, encara que el més habitual era encarregar-se de pagar els rescats o comprar els esclaus. Gilabert participaria en almenys dos d’aquests viatges de rescat, un a Bugia (Algèria) el 1392 i l’altre a Granada el 1397. És molt probable que allí coneguera els asils per a malalts mentals que després importaria a València. Ja feia gairebé 600 anys que els califes abbàssides havien creat una institució similar a Bagdad que tampoc vol dir que foren els primers- i aquestes eren més o menys comunes en el món islàmic.
A partir del 1391, però, es dedica sobretot a tasques de gestió de l’ordre, primer com a vicari a Lleida, per després anar ascendint en descobrir-se, també, com a gran gestor, a comanador i després procurador general de l’Ordre. Després de passar per Perpinyà i Barcelona, es calcula que cap al 1405 ja s’encarregava de la direcció del monestir de Santa Maria del Puig, a l’Horta Nord.
L’Hospital dels Folls
Va ser llavors, quan ja tenia 59 anys, que va produir-se la gesta que el va fer passar a la història. La llegenda assegura un dia pel carrer va veure un grup de joves maltractant un home clarament desequilibrat al crit de «Al foll! Al foll!». Gilabert va interposar-se entre la víctima i els agressors i el va refugiar a la residència mercedària. El diumenge següent faria el seu famós sermó a la catedral on explicaria el cas i demanaria la construcció d’un asil:
«En la present ciutat ha molta bona obra pia, e de gran caritat e sustentació. Empero n’hi una manca que es de gran necessitat, ço és un spital o casa, hon los pobres Innocents e furiosos follen acollits. Car moltes pobres innocents e furiosos van per aquesta ciutat, los quals passen grans desayres de fam, fret e injúries».
A partir d’ací, diversos burgesos i comerciants de la ciutat unirien forces per crear l’Hospital d’Ignoscents, folls e orats o de Santa Maria dels Pobres Innocents, una institució on, més que reclusió, es donaria refugi a persones amb malalties mentals, se’ls subministrava herbes o remeis que tingueren efectes sedants i orientació per a desenvolupar treballs adaptats a les seues condicions.
Aquest enfocament suposaria una revolució a Europa, on els malalts mentals eren vistos com a posseïts pel diable i, per tant, tancats a la presó, i aviat s’estendria per toa la Corona d’Aragó i després per la resta de països. Però per molt que la iniciativa es convertira en pionera a escala europea, el món és més gran, encara que a voltes se’ns oblide.
Gilabert moriria pocs anys després, el 18 de maig del 1417, a l’edat de 67 anys, però encara li havia donat temps de crear un hospici per a nens abandonats el 1410 i un hospital per a peregrins a El Puig, on moriria rodejat d’un halo de santedat, encara que, sis segles després, el procés de canonització segueix sense arribar a bon port.
Un error en el nom
Malgrat dir-se Joan Gilabert, va passar a la posteritat com el «Pare Jofré». Segons els biògrafs, aquesta errada seria culpa del redactor anònim del «Llibre de les Constitucions del Hospital», que l’anomenaria així sense que se sàpiga molt bé perquè. Una teoria és que el seu germà, Jofre Gilabert, seria, igual que el pare, un conegut advocat i el redactor els confondria. Una segona teoria és que seria el malnom familiar –«els jofrens»- per haver nascut al carrer d’aquest nom de la ciutat de València.
L’origen de la Maredeueta i el «miracle dels Àngels»
També a l’Hospital dels Folls deu, la ciutat de València, l’aparició de la seua patrona. Conta la llegenda que el 1414 arribaren a l’hospital quatre joves i van presentar-se davant del confrare i la seua esposa –cega i coixa- assegurant que en dos dies podrien per una talla de la Mare de Déu per a l’hospital si els donaven un lloc on treballar.
Arribats a l’acord i passat el termini, els joves no va aparèixer i quan van anar a buscar-los, la porta del lloc estava tancada per dins. Després de forçar-la van trobar-se una figura de la Mare de Déu i cap persona dins. Miraculosament la dona del confrare va recuperar la vista i la mobilitat, corrent la brama que la talla l’havien fet uns àngels.
La història documentada explica que el 1416, Alfons el Magnànim donaria permís a l’ordre que gestionava l’hospital de dotar-se d’una imatge de la Mare de Deu, situada a l’entrada del recinte amb el nom de Mare de Déu dels Ignoscents, Folls e Orats. No seria fins gairebé un segle després, el 1493, que, a petició de Ferran I, se li incorporaria també el nom pel qual hui és més coneguda: dels Desemparats.
