-En primer lloc, des de quan tenia pensat tornar a la música?
-Interiorment crec que sempre havia pensat que volia tornar. A partir de la pandèmia m’ho vaig començar a prendre una mica més seriosament. Crec que tothom, d’alguna manera, es va posar a fer previsions de futur, i jo vaig pensar en tornar a fer cançons. Bé, ja en feia. Més bé vaig pensar en tornar a cantar-les en públic.
-A què es deu el nom artístic de «Pep de la Tona»?
-Me’l va suggerir un amic. Aquest era el nom de mon pare i del meu iaio, que es deien Josep els dos i, per tant, jo també soc Pep de la Tona. Molta gent de Pego encara coneix ma casa com la de Pep de la Tona, encara que mon pare va morir ja fa vint anys. És una manera de mantindre la tradició i de reivindicar el nom popular de casa i, d’altra banda, també de reivindicar el nom més famós del bandoler de la Marina, que també era Pep de la Tona. És eixa doble vessant.
-Quin origen té el malnom?
-No sabria dir-ho exactament. Es tracta d’un malnom molt comú en molts pobles valencians i que coincideix amb el del bandoler més famós del segle XIX a la Marina. Parlant amb l’escriptor Manel Arcos, que és qui més ha tractat aquest tema, ell em preguntava si jo tenia alguna cosa a veure amb el bandoler i li deia que no, però allò «de la Tona» és molt comú en molts pobles.
-Pel que fa al teu nou projecte, com definiria l’etapa musical que inicia ara mateix?
-Estic continuant el que he fet sempre. Ja vaig dir que no sé viure sense fer cançons, les vaig fent i les necessite traure. Aquesta és la idea. Han passat ja quasi huit anys des que va acabar La Gossa, les coses han canviat molt dins de la música i sempre intente adaptar la música i el missatge als temps presents.
-Què és el que més ha canviat, segons vostè, aquests anys dins de la música?
-Han canviat molt les sonoritats i l’actitud, en general, de la gent. Abans estava més clar què era el mainstream i què era la música alternativa. Ara les fronteres, per a bé i per a mal, són molt més difuses.
-Un altre company seu de La Gossa Sorda, Àlex Seguí, ha començat un altre projecte en solitari. Han coincidit temporalment.
-Sí. Sempre que parlàvem sabíem que l’altre estava fent alguna cosa, i al final ha sigut una mica casual que els dos coincidírem.
-Quins tempos marca en aquesta nova etapa? Quan farà públic el disc sencer?
-No puc posar dates concretes encara. La idea seria allà pel mes d’abril, i abans trauríem un single o dos més.
-També contempla fer concerts.
-Sí, sí. Hi haurà una gira de presentació i tenim el calendari bastant ple. Una de les coses que han canviat bastant és que abans els concerts no es programaven amb tanta antelació. Però encara no puc anticipar dates. Anirem traient la informació a poc a poc.
-Vostè va adquirir transcendència dins de La Gossa Sorda, un grup fonamental en el canvi cultural, mental i polític del País Valencià fa uns anys. Anys després, com es veu el panorama musical i la capacitat d’influència a través de la música?
-L’altre dia vam quedar per a dinar la gent de La Gossa i comentàvem que, a pesar que nosaltres hem sigut molt punkis i ho hem viscut tot al moment i no de manera transcendental, amb el pas del temps, girant la mirada enrere, estem molt contents del que va passar en eixe moment.
– Anteriorment els grups en valencià estaven més polititzats, ara hi ha molta més transversalitat. Se’n senten responsables, d’aquest canvi? El panorama musical és millor o pitjor?
-Més que responsables, nosaltres ens sentim fills d’una època en què vam posar un granet de sorra perquè canviaren algunes mentalitats i algunes altres coses. Ara el temps és distint, n’hi ha més varietat, les actituds canvien un poc i no sabria dir si això és millor o pitjor.
-Canviant de tema, vostè va ser diputat de Compromís a Les Corts durant les dues anteriors legislatures. Com està vivint el moment polític actual?
-El moment no és massa bo. Ho estic vivint amb una certa tristesa per haver perdut una oportunitat històrica de millorar i consolidar aquest país. Evidentment, que hi torne a manar la dreta, i més encara aquesta dreta, és un sotrac històric. Açò acaba de començar, però m’agradaria que les coses se solucionaren com abans millor, i que es posara damunt la taula el fet que des de la política, des dels moviments socials, etc., caldrà intentar fer marxar aquesta gent com abans millor.
-Compromís viu un moment delicat. Com ho està vivint des de fora de la primera línia política?
-Les coses no les visc igual ara que quan estava a Les Corts. Ara es veuen amb més distància. Sí que és cert que hi ha algunes coses que costen una miqueta de coure, com per exemple el tema de la coalició amb Sumar. I més que la coalició amb Sumar, una cosa que ens ha passat mil voltes, que és donar els governs al PSOE pràcticament a canvi de res.
-Confia que el congrés de Més a l’octubre servisca per a reconduir el partit i la coalició?
-Espere que sí. Algunes coses potser s’haurien d’haver fet abans. Tal com veig el futur, i encara que jo puga ser crític amb els meus, si Compromís no dona la cara com toca per aquest país, aquest país no se salvarà. Perquè en eixe cas imagine el PSOE gitant-se a dormir vint anys més i esperant que els toque manar a ells. Cal donar canya perquè les coses canvien, com va passar fa deu anys, quan qui va donar la cara per aquest país va ser, sobretot, Compromís. Pel que fa al congrés, m’hauria agradat més fer una cosa com la que està fent la CUP, un procés de reflexió des de la base i prolongat que vaja més enllà d’un congrés en què es decidirà, bàsicament, quines són les persones que ocuparan els llocs i quines no, tal com va passar en l’anterior congrés.
-Si la música va ser una de les protagonistes del canvi polític d’ara fa huit anys, pensa que ho tornarà a ser d’ací a un temps? O potser jugaran moltes altres variables que potser en aquell moment no hi van jugar?
-No ho sé, però sí que veig que la música en valencià encara té bastant recorregut i molta influència social. Això és important i cal saber gestionar-ho bé tenint en compte que al davant tindrem un enemic que no ens deixarà respirar. El mateix que va passar durant vint anys amb el PP, quan els qui feien cultura en valencià no existien. Això continuarà sent igual. No sé quina tecla caldrà tocar per a mobilitzar la gent i canviar les coses, però s’haurà de fer alguna cosa, algú l’haurà de fer i la música hi serà.
