Josep explica una experiència positiva relativa a l’ús del valencià:
«Com que tinc la mania de parlar en valencià a tothom, també amb els migrants, és cert que rep moltes mirades d’estranyesa, però per cada volta que algú s’ha enfadat o m’ha esquivat, almenys n’hi ha deu que m’ho han agraït, ja que així “podien practicar amb algú” (és cert que el 99% no diu res ni a favor ni en contra). Aquests són perfils diferents, des d’una funcionària d’Hisenda a companys de faena. Un altre company em va retraure que parlar valencià a un xic del Perú. Va ser el peruà qui va demanar que no canviara de llengua, que així l’aprenia.»
Variables que entren en joc
Crec que una vegada constatades les variables que entren en joc a l’hora d’usar el valencià, segons el sociòleg Lluís Aracil: a qui es parla, en presència de qui, de què, en quina situació (formal o informal), de què, on, quan…, és quan podem intervindre directament en valencià, metacomunicant-nos (per exemple, si l’altre l’entén), etc.
La finalitat d’aquesta secció és la de crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives en l’ús del valencià. Les vostres comunicacions les podeu trametre a la següent adreça: parlemvalencia@gruplaveu.info.
Situació del valencià
Els valencianoparlants, segons un text del sociòleg, Lluís Aracil, Minorització i extinció. Etapes i mecanismes de la substitució lingüística, ja es troben en una situació minoritària, l’última etapa del seu procés d’extinció com a gent. Algunes de les seues característiques:
- Mentre que les normes d’ús del valencià són recessives, les del castellà són expansives. En principi, es parla en castellà, llevat que totes les circumstàncies siguen desfavorables i, en principi, no es parla en valencià, llevat que totes les circumstàncies siguen favorables.
- Hi ha dos processos encavalllats, el d’unilingüització unilateral i el de bilingüització unilateral dels valencianoparlants. És a dir, hi ha un procés d’emigració de la comunitat lingüística valenciana a la castellana, que implica que, mentre a la comunitat lingüística hi ha una pèrdua demogràfica, a la castellana hi ha un augment a costa seua.
- Fa un segle, les dos llengües eren necessàries i insuficients, l’una era per a saber de lletra i l’altra per a viure normalment, però ara el castellà ha esdevingut necessari i suficient i el valencià innecessari i insuficient per a viure.
- Hi ha dos discursos, el dominant, el discurs de la necessitat, que afavoreix el castellà, i el dominat, el discurs de la bona voluntat, que perjudica el valencià.
- Etc.
Conclusió provisional: Els valencianoparlants, sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món.
