Com veiem en aquest esquema sobre les festes de folls i les autoritats burlesques, als segles XIV i XV hi havia dos tipus d’aquestes d’autoritats efímeres: les que tenien lloc en l’àmbit eclesiàstic (com el Bisbetó) i les que tenien lloc en l’àmbit laic –amb un rei de burles, anomenat Rei Pàixaro o Rei Moixó, del qual tenim un testimoni actual en el Joc del Rei Pàixaro de Biar (Alt Vinalopó).
Les autoritats d’àmbit laic han anat evolucionant al llarg del temps, i així tenim els Regnats (als segles XVI-XVII), una mostra actual dels quals són les Danses dels Regnats Moro i Cristià de Tibi (l’Alcoià); un altre canvi són els Ajuntaments de farsa (als segles XVIII-XIX), que el cas més conegut és la Festa dels Enfarinats d’Ibi (l’Alcoià), i per últim, les festes foren organitzades per associacions o col·lectius com els quintos, ja als segles XIX i XX, de les quals l’exemple més a prop que tenim són les Danses del Rei Moro d’Agost (l’Alacantí).
Tot i que pot semblar sorprenent, a l’edat mitjana aquestes celebracions d’inversió de les jerarquies van trobar acollida i van proliferar als cercles eclesiàstics. Concretament, entre els escolans de les catedrals, monestirs o col·legiates que disposaven de cor d’infants per a cantar els oficis, sorgiren unes dignitats efímeres, anomenats bisbetons o abatons.
El bisbetó era un xiquet elegit pels seus companys el dia de Sant Nicolau. Per a representar el poder dels dignataris eclesiàstics, era revestit paròdicament dels seus símbols (mitra, bàcul, capa pluvial, anell, guants, etc). Immediatament se li retien honors i s’iniciaven unes bufonades carnavalesques que trastornaven momentàniament l’ordre establert. En la missa del 28 de desembre, dia dels Innocents, substituïa l’autoritat del bisbe, l’abat o el prior.
La festa del bisbetó es troba ressenyada al llarg dels segles XV i XVI gairebé en totes les catedrals de la nostra àrea lingüística, com ara València, Perpinyà, Palma, Girona o Lleida. A València també hi hagué el bisbetó dels subdiaques de l’Hospital General, on el dia dels Innocents presidia un dinar extraordinari ofert als bojos, que era servit per les persones més distingides i influents de la ciutat. L’integrisme inquisitorial de la Contrareforma catòlica va acabar amb la festa del bisbetó, tot i que actualment encara es conserva al Monestir de Montserrat, a Catalunya.
Enfront de l’abundosa documentació eclesiàstica, les referències als reis laics són molt més escasses. Però d’on procedien aquests reis amb inversions de rol? Un remot precedent estaria en el rei de burles, que escollien els legionaris romans entre ells, i a qui investien com a emperador, per a seguidament obeir totes les seues ordres, fins i tot les més extravagants.
Segurament, el que van fer els soldats romans després de la flagel·lació de Crist, quan li van imposar una corona d’espines, el van investir en un mantell roig evocant les porpres imperials i li col·locaren en la mà una canya com a ceptre, cal interpretar-ho com una variant d’eixe joc del rei de burles, tan habitual entre la soldadesca romana.
El rei de burles laic s’anomenava de diferents maneres, segons els llocs. Amb el nom del Rei Pàixaro, Pàixero o Pàssero el tenim documentat a la Seu de València a principis del segle XV, on va ser prohibit per tal d’evitar bregues i ferits. Però seguiria celebrant-se en altres poblacions valencianes, perquè al llarg del segle XV i posteriors en tenim notícies a Oriola (Baix Segura), Biar (Alt Vinalopó), Novelda, Monòver (Vinalopó Mitjà) i Agost (l’Alacantí).
Amb el nom de Rei Motxo o Rei Moixo, el trobem documentat també en llocs més distants, com ara a Culla (Alt Maestrat), Morella (Ports) o Vila-real (Plana Baixa). A Biar encara avui se celebra el Joc del Rei Pàixaro, protagonitzat per un personatge coronat d’oripell, vestit amb una cota d’armes daurada i muntat a cavall enarborant una senyera. Al vespre de la vigília de Sant Antoni, el 16 de gener, el Rei Pàixaro recorre els carrers llençant vitols al sant, flanquejat per dos palafreners.
Aquesta comitiva va precedida de dos dansadors, anomenats bufons, que van repetint un ball ritual al llarg de la desfilada, tot amanit amb el so de la dolçaina i el tabalet. Precisament la presència de danses rituals serà un dels elements espectaculars que formaran part de moltes de les festes de folls.
En el cas de Biar, el singular seguici és il·luminat per una vintena de portadors de torxes, mentre els veïns encenen fogueres, perquè precisament una de les funcions que tenien estos reis de rialles era la d’obrir el ball de la foguera de Nadal, en el qual participava tot el poble. Pot ser que aquesta tradició festiva va decaure a Biar cap al segle XVII fins a perdre’s, i que a començaments del XX va ser recuperada. A finals de la dictadura franquista, quan semblava que es tornaria a perdre, el Rei Pàixaro trobà el suport d’una colla de joves de la vila que li donaren un nou impuls.
Una evolució d’aquests reis efímers són els Regnats. Es tracta d’una cort de burla (rei, reina, virrei, comte, comtessa…), formada pels fadrins de la població, que tenia la funció d’obrir els balls de Nadal i que, com a novetat, imposava multes als qui no volien ballar. Aquesta festa està documentada a diversos pobles de les comarques dels Serrans i dels Ports. Actualment, a Tibi també se celebren les danses dels Regnats Moro i Cristià.
Tanmateix, la festa de folls més estesa per tota la geografia valenciana és l’escenificació dels ajuntaments de farsa. Es una evolució dels reis efímers medievals i del posterior model dels regnats. Els ajuntaments de farsa es van estendre per tot el país al segle XVIII, a partir de l’abolició dels furs i la imposició del règim borbònic, quan els consells municipals es convertiren en ajuntaments governats segons les lleis de Castella. Tenim documentats ajuntaments de farsa en mig centenar de localitats valencianes. La foto és del poble de les Alqueries, a la comarca de la Plana Baixa.
En la celebració, un grup de subjectes, els més destrellatats del poble, presidits per un d’ells que feia el paper d’alcalde, assumien el poder municipal el dia dels Innocents. El ritual començava amb la proclamació del ban corresponent, on es ridiculitzaven sarcàsticament les persones i els fets que més havien cridat l’atenció en el poble durant l’any anterior. Les noves autoritats proclamaven lleis i prohibicions absurdes. Es prohibia qualsevol activitat i manera de comportar-se, com, per exemple, estar al sol i estar a l’ombra, o dins i fora de casa, etc. L’ajuntament de farsa imposava multes de manera arbitrària a tothom amb qui es topava. En definitiva, era una paròdia esperpèntica de les autoritats, una mena d’inversió social, per mitjà de jocs satírics.
Les festes dels folls van començar a decaure a finals del segle XIX fins que van desaparéixer quasi completament després de la Guerra Civil. No obstant això, algunes poblacions les han recuperat i actualment se celebra la Festa de folls al Camp de Mirra (a la comarca de l’Alt Vinalopó) (d’on correspon la foto) i a Ibi en l’anomenada Festa dels Enfarinats, que potser és el cas més famós.
En efecte, la major part de les característiques de les festes de folls les trobem en la Festa dels Enfarinats d’Ibi, que se celebra el dia dels Sants Innocents. La festa comença la vespra amb el ban dels amantats, uns personatges coberts de mantes que reciten versos de protesta contra la societat. L’orador llença crítiques sobre tot el que ha succeït eixe any, les quals són repetides en to burlesc pel cor.
El 28 de desembre és la Festa dels Enfarinats, quan l’ajuntament de farsa, format per diversos càrrecs i vestits tots de manera extravagant, corre el poble impartint les noves lleis, mentre llancen farina als espectadors i vianants, fins que arriben a la plaça de l’església on es desenvoluparà una batalla campal a base de farina i ous, així com llançament de coets. Després del migdia, a toc de tambor, comença la inspecció dels comerços que en incomplir la nova llei, han de pagar multes més o menys simbòliques, els diners de les quals abans se’ls gastaven els protagonistes de la festa en un gran banquet, mentre que ara van destinats a un fi social.
Per la vesprada d’eixe dia té lloc la primera dansà popular d’innocents, dedicada als Casats, raó per la qual la comencen els Reis dels Casats. En les danses participen moltes parelles d’Ibi vestides elegantment, especialment les dones. També intervenen uns altres peculiars personatges, coneguts com «els tapats», perquè van coberts amb carasses i disfressats de les formes més diverses. Els tapats fan burla de les parelles que ballen. Les danses es repeteixen el 30 de desembre, dedicades ara als Fadrins.
Les primeres notícies documentals de la Festa dels Enfarinats són de meitat del vuit-cents, però es perderen durant alguns anys de la postguerra, per a renàixer definitivament en la dècada dels vuitanta, dins d’un desig general de ressorgiment de les nostres tradicions festives com a conseqüència de la recuperació democràtica.
Més modernament, l’organització d’algunes d’aquestes festes de folls o d’Innocents van a càrrec d’associacions privades que depenen de la parròquia, mentre que en altres llocs s’han transformat en celebracions lligades a alguns col·lectius determinats, fonamentalment els quintos. Això va començar a passar a partir de l’any 1875, quan es decreta l’obligatorietat del servei militar. En l’actualitat, com que afortunadament ja no hi ha mili, les festes són organitzades pels joves del poble. Una de les poblacions on ha perviscut esta festivitat és Jalance (o Xalans), a la comarca de la Vall de Cofrents, on es coneix com el Día de Locos.
Molt més a prop, a la nostra comarca de l’Alacantí, tenim la festa de les Danses del Rei Moro d’Agost, que se celebra del 26 de desembre a l’1 de gener, i que està organitzada pels quintos o joves de la població.
Com en totes les festes de folls del sud valencià, el ritual de les danses és un component fonamental. Aquesta festa també és paradigmàtica de les festes de folls perquè conté tots els seus elements: danses d’innocents, pregó burlesc, llançament de coets, etc. Però també té algunes particularitats, com són els cants de la Reina Mora, els alcançadors que despengen taronges dels balcons. i la guerra de paperades o cucurutxos farcits de caramels i peladilles que llancen als danseros. En definitiva, per als pobles que encara les celebren, les festes de folls s’han convertit en un signe d’identitat col·lectiva, i, en alguns casos, també en un atractiu turístic.
En conclusió, totes les tradicions teatrals populars i elements espectaculars del Nadal valencià formen part del ric patrimoni cultural valencià i són una prova fefaent del gust per la teatralitat del nostre poble.
Bibliografia bàsica
– Ariño Villarroya, Antonio; Salavert Faviani, Vicent L. [dirs.] (2000). Calendari de festes d’hivern de la Comunitat Valenciana. València: Fundació Bancaixa, p. 21-135.
– Lloret i Esquerdo, Jaume (2019). Els titelles al País Valencià. Alacant: Universitat d’Alacant (2a ed. ampliada: 2020; 3a ed. ampliada en castellà: 2024), p. 116-147.
– Massip Bonet, Francesc (2018). “Rex unius dei, els reis efímeres en les festes de Nadal”, a: Francesc Massip i Lenke Kovács (eds.), Ara ve Nadal! Formes espectaculars en les festes d’hivern, Catarroja -Barcelona: Editorial Afers, p. 143-164.
– Monferrer i Monfort, Àlvar (1999). “El teatre popular dels dies de Nadal”, a: Antonio Ariño (dir.), El teatre en la festa valenciana, València: Consell Valencià de Cultura, p. 89-114.
– Monferrer i Monfort, Àlvar (2010). “Les festes de folls al País Valencià”, Caramella, Revista de música i cultura popular, núm. 23, p. 36-39.
