El darrer 3 d’octubre, en el programa 59 segundos, de TVE1, dedicat a la tauromàquia, un tertulià va esgrimir l’argument que els espectacles taurins tenien el doble de públic que els concerts de música clàssica, raó per la qual no es podien prohibir.
Ràpidament, el van contradir perquè aquest argument no té ni cap ni peus: obvia el sofriment animal i al·ludeix a la popularitat, com si aquesta fora raó de pes. La bogeria, tot i que col·lectiva, seguix sent bogeria. D’altra banda, la idea és alarmant. D’arguments en contra de la tauromàquia, en tenim un cabàs. Però si això encara no n’és prou, ens caldrà donar arguments a favor de la música clàssica perquè n’augmente l’assistència. I això és el que ens proposem ací.
Precisament els dos darrers divendres s’ha mamprés la temporada simfònica al Palau de les Arts i al Palau de la Música. El divendres 11 d’octubre, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana interpretà la 6a Simfonia de Mahler sota la batuta de Sir Mark Elder i el 18 d’octubre l’Orquestra de València dirigida per Alexander Liebriech va executar un programa compost per obres de Haas, Martinu i Strauss.
El primer divendres vam poder escoltar la 6a de Mahler, Tràgica, al Palau de les Arts: obra magna, superba, de què reïxen els colps de martell que espanten tot el públic en l’últim moviment. En aquest cas, el caixó de fusta estava situat en un indret elevat al qual s’havia de dirigir un dels percussionistes. Amb pas solemne, decidit, greu, hom podia sentir que els colps de fe eren imminents, com quan encens la metxa llarga d’un masclet i saps que l’estrèpit està a prop, però no per això apartes la mirada. Sir Mark Elder, en aquesta ocasió, va decidir tocar els tres colps, malgrat que Mahler prescindira del tercer en una de les revisions de la partitura. A banda d’aquests trons ensordidors, la interpretació en general fou enèrgica, corprenent, metal·lera – tal vegada fou per l’acústica de la sala, però hom sentia habitualment que en alguns moments hi havia una certa descompensació en la sonoritat dels metalls i la resta de l’orquestra; no es tracta dels tutti, és clar, sinó d’altres passatges mezzoforte o in crescendo en què hom se sent aclaparat abans d’hora. Una menció especial es mereix un segon moviment de marbre blanquinós fràgil – també el solo de mòbil que el va tancar.
El Palau de la Música, en canvi, ofereix una sonoritat més compacta. François Leleux, oboé solista en el concert de Martinu, va saber extraure el màxim partit a l’auditori. Amb un domini magistral de l’instrument i de l’escena, omplia màgicament cada racó del Palau. Sens dubte i sense exagerar, ens trobem enfront d’un dels millors oboistes del món. Tenim sort perquè el 29 de novembre el podrem gaudir una segona vegada tocant i dirigint. Ara bé, on va donar el seu do de pit l’Orquestra fou en la Simfonia Alpina de Strauss, una altra obra incommensurable. Tot el conjunt va ser magnífic, però hem de destacar precisament els metalls: amb un paper tan complicat, no van ser sols resolutius, sinó que van arriscar en passatges d’una dificultat patent, cosa que es valora i s’agraïx.
Sols puc acabar dient que quina sort tenim de poder veure aquestes orquestres excel·lents a ca nostra, i quina sort poder accedir-hi amb descomptes per Carnet Jove i jubilats que deixen els tiquets a preus assequibles per a tothom. Contra la tauromàquia, cultura. Sempre a la contra. Animeu-vos-hi.
