Mor va néixer de la paciència amb què un riu diposita els sediments a la seva part més baixa i tranquil·la. Afirmen que un enorme meandre envoltava el territori avui anomenat Mor; un meandre que, per la forma arrodonida del país i pel seu diàmetre, s’intueix que discorria amb una calma infinita, sense pressa, o amb mandra, per a arribar un mar banyat per corrents tèbies.
La serenor que devia transmetre el fluir de les aigües s’ha transmès de forma incomprensible als actuals habitants, que només poden imaginar la remor d’aquell riu, desaparegut en època pleistocènica, o més enllà, i que dona nom a Mor.
L’amansiment i la placidesa s’escenifiquen en totes les activitats de Mor, i envaeixen els tràmits administratius, que s’allargassen sense que ningú perdi la paciència, i l’anar i vendre pet uns carrers on regna el silenci; una benedicció per qui el visita des de llunyanes i estressants ciutats.
Tot allò que val la pena es cuina lentament, diuen, i posen els cinc sentits en demostrar-ho cada dia, que arriba al final quan s’acosta l’hora adequada, sense que ningú posi cap èmfasi en empènyer.
Si visiteu Mor, potser us costi avesar-vos al seu ritme els primers dies. Després, sentireu una barreja de sorpresa i de terror en comparar-lo amb la vida que portàveu al món d’on veniu. Aviso.
